La soledat a les grans ciutats

Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roig, com a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l’escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos

Passo per davant d’un cinema i hi veig un fotograma que, per fer calés, pretén d’esparverar. El títol de la pel·lícula és Sabe que estás sola. Penso que ja n’hi ha prou, d’això de fomentar el terror en la soledat. Que la soledat és una cosa bona quan és fruit de la teva voluntat, quan és una elecció. Penso que a les grans ciutats hi ha incomptables recursos per a saber fruir de la soledat.

Hi començo a pensar… Em proposo tenir un dia per a mi. Començaré per escoltar La sonambula de la Callas. Des del llit. Però ve el meu fill gran i em diu que les mares com cal es desperten mitja hora abans per a preparar l’esmorzar dels seus fills. La resposta justa em ve una hora més tard, com sempre. Per tant no li puc dir que no tinc un fill subnormal. El petit em reclama perquè li surt sang pel nas. El Pepet, un peix que té la cua virolada, a penes bleixa dins la peixera. S’està morint. L’aigua de Barcelona té massa clor, no és feta per als peixos de cua virolada.

Al cap d’una hora em trobo amb un senyor, que és grafista de tota la vida, i em diu que Barcelona ja no es pot mirar a l’alçada dels ulls. M’explica que, a ell, allò que li agrada més és pintar paisatges però que avui dia no hi ha ningú que et valori un paisatge ben fet. I que miri el cel de Barcelona, miro cap enlaire i ja no veig el cel, sinó una llenca compacta i de color gris. Passo per la floristeria i hi veig les primeres frèsies. Pregunto el preu, faig per anar-me’n després de saber que valen 600 pessetes. Però el senyor de la floristeria em diu que me les emporti, que me les regala. Aquest és el primer acte solidari en un matí que volia parlar de l’elogi de la soledat. Vaig a l’adroguer i em queixo de com arriben els plàtans, més durs que la metralla. L’adroguer em diu que els posi al forn perquè s’hi escalfin. Amb el fill petit juguem a saltar tots els obstacles dels munts i munts d’escombraries. Les rates no han sortit per al gran tec. Són a l’aguait. S’enfila la pudor per la ciutat. Passa una sirena de la policia, i una altra, i una altra. Davant nostre, dos xicots es barallen i un d’ells llança l’altre contra una vitrina de cartells anunciadors de Núñez y Navarro. Té la cara plena de sang i la senyora de la merceria diagnostica que tot això passa per culpa de la democràcia.

Torno a casa perquè vull escriure el famós article d’elogi de la soledat a les grans ciutats. Però el meu fill petit em fa morros perquè se li ha trencat el cable de les piles del seu motor a reacció i no l’hi sé arreglar. Truquen a la porta i un senyor amb la pota ranca em deixa un patracol de memòries. Em diu: “Recorda que fa uns mesos li vaig demanar que hi donés un cop d’ull? És la meva vida al front, sap?” Em telefona una noia i em diu que li busqui feina, que es vol separar, que està sola i que vol parlar, parlar amb qui sigui. I que, per no tornar-se boja, ha començat a empaperar una habitació. Amb el cable de les piles en una mà i el manuscrit del senyor que va perdre una cama a la guerra a l’altra, li contesto que això de la feina està molt malament, que es distregui… “Sí, i mentrestant, de què visc?”, em pregunta la noia que es vol separar.

El peix s’ha mort, l’avió no funciona i intento d’escriure un article d’elogi de la soledat a les grans ciutats mentre se’m cremen els raviolis que havia posat al forn.

Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)