Converses

Pilar Ugidos: «Per molt que el mestre estimi l'alumne, els pares l'estimen més»

La directora de l'escola Miquel Bleach creu que «hauríem d'educar des de la confiança»

Educar millor

| 05/10/2016 a les 15:38h
Especial: Converses
Arxivat a: Sala d'estar, alumnes, nens, educar, educació, Pilar Ugidos
Hi arribo quan els nens són al pati. No hi ha murs, perquè aprofiten la plaça que tenen just al davant. Si ho fan és perquè el lloc on haurien de jugar és massa petit. Mentre em saluda, s'apropa a un nen que tenim al costat per preguntar-li si avui ha esmorzat. Segur, eh? 

Pilar Ugidos és la directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa, amb una intenció i una direcció clara: oferir a cada nen la màxima qualitat educativa. I tota la dignitat del món.
 

Foto: Gemma Ventura


 

Les persones estem fetes de relacions.
 
L’escola és el lloc on trobes tots els exemples de relacions que hi ha a la societat, tant per bo com per dolent. Si l’escola continua sent jeràrquica, és perquè reproduïm maneres de fer nostres. Deixant que un estigui més amunt i l’altre més a baix. Però també existeixen les relacions entre iguals.
 
Això és el més important, oi?
 
L’escola hauria de ser un lloc de relacions entre iguals. Però si som realistes, l’escola no sempre és el que hauria de ser. La realitat és la que és i encara ens queda molt per millorar.
 
Què hauria de ser l’escola?
 
Un lloc de creixement personal per a tothom. Quan parlo de l’escola parlo d’alumnes, de mestres, de monitors, de personal de la neteja, de personal administratiu, però sobretot de famílies. Hauria de ser un lloc per poder observar, analitzar, reflexionar i créixer. Perquè en cada situació hi ha una oportunitat per aprendre. És tan senzill com quan et trobes un alumne al passadís i la manera com t’hi adreces, o ell s’adreça a tu, et pot fer pensar: quina relació tenim? Per què m’està parlant així? M’ha saludat amb alegria o s’ha amagat? I si ets capaç de fixar-t’hi, podràs créixer.
 
Això implica estar sempre atents.
 
I tenir la capacitat de reflexionar i de ser flexibles. Perquè si estic atenta, però penso que tinc la raó i faig un judici ràpid, m’equivocaré. Per exemple: "Aquest nen està trist. Deu ser perquè avui no ha esmorzat. Els seus pares no se n’ocupen." Estic atenta però no estic creixent. No sóc flexible. Estic imposant una interpretació rígida. I el que necessitem són valors humans com ho són l'empatia, estar pendent dels altres.
 
Un bon mestre és el que se sap mirar endins?
 
Un bon mestre està molt bé que tingui formació, però a l’escola la tècnica no és el més important ni de lluny. A l’escola el més important és la capacitat que tens per establir relacions. Si un mestre no és capaç d’establir una bona relació amb els seus alumnes, no és un mestre. Per molts coneixements que tingui. Ha de saber què li està passant al nen que té al davant. I per saber-ho la primera pregunta que s’ha de fer és: què m’està passant? Si no sóc capaç de mirar-me a mi, difícilment seré capaç de veure l’alumne.
 
Hauria de tenir un compromís més humà?
 
El mestre no deixa la seva personalitat en un penjador quan entra a l’escola. Ni un cop a dins es converteix de cop i volta en un bon mestre. Som les mateixes persones de fora les que treballem davant dels alumnes. Amb les mateixes creences, comportaments i prejudicis que tenim al carrer. 
 
Un professor que tingui prejudicis racistes els mantindrà a la classe.
 
Totalment. Tots estem plens de prejudicis, perquè entre altres coses és bo per a la vida construir-te les teves creences. Però també és possible que aquestes creences vagin en contra de qüestions educatives. Pot ser que hi hagi mestres que tinguin una creença determinada sobre les famílies amb pocs recursos. I que diguin: "Com que aquests pares no se n’ocupen com jo ho faria, no són bons pares". Un mestre mai ha d’oblidar, per molt que estimi l’alumne, que els pares encara l’estimen més. Perquè és el seu fill, encara que et pensis que l’eduquen malament. Primer, escolta la família. Analitza. I sabràs quin és el problema. Sobre el nen que abans he vist al pati i no tenia esmorzar, podria pensar: és que mira com l’envien. O: quin problema deu tenir la mare per no poder preparar-l'hi? I és aquí on tinc l’opció de créixer i d’aprendre. Quan et preguntes en comptes de fer judicis. L’escola hauria de ser un lloc on sempre ens féssim preguntes.
 
Quins valors hauria de tenir l’escola?
 
En primer lloc, més que parlar, saber escoltar. D’una forma activa: observant no només el que diuen els nens, sinó sabent interpretar el que manifesten amb el cos. Com es mouen. I per aconseguir-ho necessitem l’eina fonamental d’un mestre: la comunicació. No som experts en comunicació. Parlem molt, però escoltem?  
 
Això pot provocar que mestres i alumnes visquin en mons aïllats.
 
M’estàs dient A, però jo sento B, perquè ho interpreto així. I actuaré en funció de B.
 
I el nen continuarà caminant i omplint la motxilla i ja s’ho trobarà.
 
Això passa en la relació amb el nen, entre mestres, amb les famílies. Hi ha molt soroll però poca comunicació. Comunicar vol dir escoltar i preguntar. No fer afirmacions ni conclusions ni prejudicis. I això és la primera cosa que ha  de tenir un bon mestre. Perquè els valors són molt relatius. Hi ha qui diu: això que faig jo vol dir ser bona persona. I potser el del costat pensarà el contrari. Qui dóna l’etiqueta de bon mestre? El que sí que puc dir és que si pogués triar un mestre, escolliria una persona capaç d’escoltar, que sigui agradable, que somrigui amb facilitat, que es preocupi per la vida dels alumnes, que no sigui conflictiva, que busqui més solucions que problemes. I finalment que sàpiga matemàtiques. Primer és la persona i després el coneixement. Això és així tota la vida i en qualsevol feina. Busques persones amb perfil actitudinal.
 
Eduquem des de la confiança o des de la por?
 
Aquesta societat educa des de la por, però hauríem d’educar des de la confiança. Hauríem de fer servir més la paraula amor, no ens ha de fer por estimar. És un procés i hi ha moltes maneres d’estimar. Puc estimar persones, però també les coses que faig.
 
És bàsic estimar els nens per ensenyar?
 
Els nens te’ls has d’estimar sempre.
 
Perquè ho necessiten.
 
I perquè ho necessito. Estimar és el millor del món. I a vegades, entre tantes normes i obligacions, ens n’oblidem. Si un mestre no estima els alumnes, no cal parlar d’allò que sap. No m’interessa. Mai s’hauria de triar un mestre únicament pel seu currículum.
 
Valores l’actitud.
 
L’actitud ve marcada pels valors que tens. I els valors vénen marcats per allò en què creus. Per tant, en què creus realment? Véns a l’escola per guanyar un sou a final de mes o per educar? Tot i així, sabem que les creences es poden canviar. T’han pogut ensenyar que la nit és terrible, que no pots sortir i has acabat tenint-ne por. Però també pots acabar veient que un dia es fa fosc, passeges pel carrer i no passa res. Ja no val allò de "és que jo sóc així".
 
Els mestres han d’aprendre a trencar pors?
 
Sí. Les pors paralitzen. N’hi ha moltes: la por de fer el ridícul, que em contradiguin. La base d’allò que ens fa funcionar malament són les pors. Però les hem de perdre. Per això m’agrada dir que l’escola és un lloc per a tots, i que emocionalment hauríem d’aprendre més nosaltres dels nens que els nens de nosaltres. El que fa més il·lusió a la vida és saber que sempre podem aprendre. Aquest ofici és fantàstic perquè tenim vint-i-cinc mestres per aula.
 
Un mestre et pot marcar per a tota la vida.
 
Qualsevol persona que està al costat d’un nen és important. Els pares no es poden triar i confiem que l’amor que un pare i una mare senten per al fill serà el més gran possible. Però els mestres els podem triar. Per tant, hem de ser una mica més rigorosos.
 
Com ho hauríem de fer?
 
Crec que el sistema hauria de tenir més filtres. Qualsevol persona no pot ser mestre. Hauria de ser un joc net en què els mestres sàpiguen d’entrada si els agrada o no la professió. A Lleida hi ha una experiència molt interessant en què els estudiants de magisteri des del primer any ja van a una escola a treballar amb els alumnes. I saps què passa? Hi ha un percentatge d’alumnes que deixa aquesta carrera. Perquè quan veus la realitat és quan pots decidir si és això el que vols o no, i encara ets a temps de canviar. Si ho decideixes quan fas les pràctiques a tercer, que pràcticament ja estàs acabant, ja no ho deixes. Hi ha d’haver filtres a les universitats i en la forma d’avaluar.
 
Com a directora, què és el que veus i et preocupa més?
 
La qualitat dels mestres. Un bon equip de mestres tira una escola endavant. La part més important d’una escola són els alumnes. Totes les decisions s’haurien de prendre pensant en l’alumne. Un cop dit això, el segon pilar de les escoles són els mestres. I el tercer, l’equip directiu.
 
En una escola amb tanta immigració, deus haver de defensar la diversitat constantment.
 
I que els nens estan per sobre de tot. Que una família per la raó que sigui tingui dificultats no vol dir res negatiu amb relació a la criatura. Hem de trencar ja la idea que l’escola amb immigració i amb pobresa és sinònim d’alumnat conflictiu. Tenim el mateix grau d’alumnes amb altes capacitats i amb dificultats que qualsevol altra escola. Les famílies presenten uns problemes, però intentem donar-los les respostes. I en la mesura que puguem  no deixen que els problemes familiars entrin a l’aula. És com allò que diuen: tens molts immigrants a l’aula? No, només tinc nens i nenes. M’és igual d’on vénen.
 
Vas a favor del nen.
 
Es tracta de deixar que cada nen sigui qui és i d’obrir-li finestres per mostrar-li què més pot ser.
 
Donar-li ales?
 
Més que ales, paisatges. I si vol, ja volarà, o s’arrossegarà o s’enfilarà.
 
És un ofici molt maco, oi?
 
És el més proper a la humanitat, en el sentit de fragilitat de l’ésser humà. Aquest contacte amb l’essència de l’ésser humà, amb els nens quan són tan purs, és com un miracle. Cada dia et trobes amb la puresa. Aquella mirada. Aquella resposta.
 
Què et dóna poder fer això cada dia?
 
No sé descriure el moment en què cada matí aquell nen o aquella nena em mira i em diu: hola, Pilar! Ei, directora! És satisfacció. Alegria. Són sentiments molt purs. M’apropa a l’essència. A la sensació que algú t’estima i tu l’estimes. És com enamorar-te constantment. Ells vénen oberts, nets, plens de llum i això, si tu ho vols, t’ho traspassen.
 
Has de lluitar perquè els teus alumnes tinguin les mateixes oportunitats que els altres nens?
 
Els alumnes de la meva escola han de rebre la màxima qualitat en la seva educació, perquè han tingut i tenen menys oportunitats. Més d’un cinquanta per cent de les famílies viuen en habitacions de lloguer, no tenen un pis sencer per a ells. Entre un trenta i quaranta per cent són famílies monoparentals, dones soles amb fills. Tenen problemàtiques molt greus, com ara que una mare hagi de passar el mes amb cent euros i dues criatures. Conec la història de cada família i t’asseguro que tenen unes problemàtiques terribles. Això no vol dir que els nens no siguin una passada. Vol dir que a l’escola els hem d’oferir tot allò que la societat els està negant.
 
Què en fas, de tots aquests problemes?
 
Plantar-hi cara. El que podria ser un trauma, quan pots ajudar, et dóna més energia per continuar. Els problemes no ens enfonsen, el que ho fa és no poder ajudar a solucionar-los. I en set anys, m’he enfonsat quatre vegades. Eren situacions que em sobrepassaven.
 
Devien ser molt dures.
 
Les situacions més dures és quan veus mares soles i amb fills. O mares maltractades amb fills que han viscut la violència de prop. L’altre dia em vaig enfonsar. Una mare em va explicar que l’operaven per quarta vegada perquè tenia tots els ossos del cap descol·locats i oberts dels cops que li havia fet la seva parella. L’estava mirant i estava pensant: com és possible? Ella ni tan sols plorava. I quan vaig arribar a casa vaig plorar molt, perquè no vaig poder fer-hi res. El segon tema greu és que no tenen ingressos ni feina. A la nostra escola es donen 120 beques de menjador, el 95 per cent dels alumnes que dinen al menjador ho fan amb diferents tipus d’ajuts.  

Fins on ha d’arribar el compromís amb un alumne?
 
Ha de ser total. Donar-li l’ajuda que necessita. Si un alumne no menja, no li has de portar el menjar de casa teva. Has de buscar, sensibilitzar, demanar ajuda fins que se solucioni. Arriba un moment en què es crea una xarxa amb beques, ajudes privades... Un dia em van fer una entrevista a la ràdio, després va trucar una senyora de Tarragona a l'escola i va dir: t’hem sentit. La meva mare i jo pagarem dues beques de menjador. Hi ha gent que vol ajudar, però no saben com fer-ho. Quan expliques el que passa hi ha molta gent que s’hi implica.
 
Quins altres casos t’has trobat?
 
Una persona que ens està ajudant a pagar l’acollida de vuit a nou del matí, perquè les famílies que treballen no podien pagar aquest servei extraescolar i havien de deixar els nens al carrer o sols. Ho vam explicar a una senyora que ens va conèixer casualment i va dir que se’n faria càrrec ella. Hi ha setze nens que s’estan quedant de vuit a nou i les famílies se’n van a treballar tranquil·les. A la nostra escola no donem res gratuït. Fins i tot del que està subvencionat, es paga un preu simbòlic. Que per a aquella família segurament és molt. Si una acollida matinal val vint euros al mes, en pagaran cinc. Si tenen una beca de menjador, igual. Per què? Primer, per pedagogia. No podem ensenyar a una família que les coses cauen del cel. Segon, per la seva pròpia autoestima: no estàs rebent cap ajuda. Estàs contribuint al que t’estem demanant. Per tant, et pots sentir orgullós perquè estàs contribuint al menjar i a l’educació del teu fill o filla. Si no poden a la primera, ni a la segona, aquell euro te’l donaran a la tercera. No és per a tothom igual. Un paga això i l’altre allò. I això que podria representar problemes per a les famílies, quan ho expliques, no n’hi ha cap. I ha arribat el cas de dir: ara et donem aquesta ajuda, però si trobes feina, torna-ho, perquè potser una altra no en té i la necessitarà. I ho han fet.  
 
Cada persona necessita un tracte diferent. Igual que tampoc podem avaluar tots els nens de la mateixa manera.
 
Efectivament. Però, què comporta això? L’actitud, les ganes de fer-ho. Crec que totes les persones poden canviar. Que cadascú té les seves circumstàncies i segurament, si hagués tingut les que té tal persona, jo seria com ella. Per tant, no jutjo ningú sense intentar entendre la situació de l’altre. I per intentar entendre-la, l’haig d’escoltar i dedicar-li temps. I això és una cosa que no tenim.
 
Educar és tenir paciència.
 
És que escoltar comporta tenir temps. Quan preguntes quin dia és avui i el nen no ho sap no has de dir: és divendres! Has de deixar que pensi, i que s’equivoqui. Amb les famílies, igual. Quan vénen les rebem com si fossin una família de Pedralbes. Una família que no s’atreveix a aixecar el cap de terra perquè es pensa que són els últims dels últims, saps com se sent quan li dius: bon dia, sóc la directora, endavant, passi i escoltes les seves necessitats? A la tercera vegada que vénen, confien en l’escola.
 
Perquè els valores.
 
Això és internacional. Sentir-te acollit, estimat i reconegut va més enllà de tot. Això no té idioma, ho entén tothom. I a partir d’aquí es crea un lligam. A vegades els fa una mica de vergonya explicar els seus greus problemes, i els dic: heu de fer com si jo fos una advocada. Si no m’expliqueu el que passa, no us podré ajudar. I res surt d’aquí, només és per ajudar-los. Sempre tinc clínexs, i quan ja ho han tret tot els dic: respecte al nen, que és el que creus que necessita? I l’orientes. Hi ha una persona que es dedica a ajudar-los a omplir les beques. Ells les omplen. No és: tu no en saps, ho fem nosaltres. No. Els fem venir i que se’n responsabilitzin. I aquesta confiança fa que aquí de conflictivitat n’hi hagi zero. Per tant, llencem l’estigma d’escola d’immigració. El problema social passa a les famílies, i de rebot, esquitxa els nens. Però els nanos potencialment són la bomba, igual que qualsevol nen del món.
 
Què els doneu?
 
Amor i qualitat educativa. Moltes vegades l’única oportunitat que tindran per aprendre la trobaran a aquí. No podem dir: els pobres que siguin feliços i els rics que tinguin carrera. Que tots siguin feliços i que els nostres també tinguin la capacitat per accedir a l’educació secundària i universitària, si en volen.
 
Necessiten saber que ells també poden. Donar-los confiança deu ser el més important.
 
Abans de venir, aquesta escola era un gueto. Treballava al Departament d'Ensenyament, era assessora tècnica de temes d’interculturalitat i de cohesió, i vaig dir: tant predicar, per què no comproves si es pot fer? Vaig dir: vull tornar a l’escola i veure què hi podem fer. Aquí es jubilava la directora, ningú volia agafar el càrrec. Vaig arribar-hi sola, sense conèixer els mestres. I a poc a poc, a mesura que hem anat empenyent aquesta escola, he comprovat que no podem canviar les persones, sinó que acompanyem les persones en el canvi.
 
Ets molt compromesa.
 
Quan ets jove treballes així perquè creus que les coses s’han de fer amb compromís. Però quan et fas gran i veus que no tothom funciona així, hi ha un moment de crisi, de dubtes, en què penses: potser sóc jo la rara. I necessites una mica el reconeixement, com quan ens van donar el premi Ciutat de Barcelona. Però penso que hi ha una cosa que les persones portem a dins i que la portarem sempre.
 
Natxo Tarrés ho explica dient que el llimoner només fa llimones.
 
De debò, eh? És que no sé fer-ho d’una altra manera! També he vist que hi ha persones que arriba un moment en què no poden anar més enllà, que no tenen la capacitat per visualitzar, per projectar. Les persones crítiques a la vida no són gaire felices perquè s’han d’enfrontar contínuament amb tot. També crec que el llimoner no només fa llimones, també fa flors. O pot fer la hibridació amb un altre arbre. Tot i que l’essència sempre serà la de la llimona.
 
Igual que els nens.
 
Igual que totes les persones. Neixes amb una potencialitat que és teva. I després hi ha tot un entorn que et pot potenciar. L’amor, l’educació, el que veuràs i viuràs, però hi ha una part que és teva. Te la podran potenciar, o te la voldran aniquilar. Però és molt difícil. Està allà i acabarà sortint. Per a tu és molt natural. Aquelles persones que corren tant i fan maratons, les veus i penses: que bé que ho fan. Aquella cosa que fas i que els altres pensen que t’és fàcil fer-la, és aquella per la qual ets bona. Això lliga amb una cosa molt profunda que tens a dins. I aquesta professió lliga molt amb mi per alguna habilitat meva: potser per la comunicació o l’observació.
 
De petita també ho miraves tot?
 
Sí, ho veia tot i en parlava i em deien: calla! Perquè observava i després deia a la meva mare: t’has fixat en aquella senyora què feia?
 
Al final no som tan diferents dels nens.
 
No. El que passa és que a mesura que passen els anys ens anem cobrint d’una crosta. Tot i que al fons del fons queda un puntet de puresa. I quan creus que aquella persona ho té, i apuntes endins, per més rígida que sigui se sentirà tocada i respondrà.
 
És l’ànima?
 
Cadascú li diu d’una manera: l’ànima, l’energia. Per entendre’ns, és aquella part que conserves de quan eres un nen.

 

Foto: Gemma Ventura

COMENTARIS

beques menjador
Anònim, 06/10/2016 a les 14:11
+7
-7
Algú ha pensat amb els pobles petits, però no els del pirineu, si no pobles amb cases unifamiliars amb piscina i tot, que com que no tenen escola i han d'anar al poble del costat (no més de 5 km) se'ls paga el menjador tot i tenir rendes altes ?? Voleu dir que és just?
beques menjador
Anònim, 07/10/2016 a les 12:07
+2
-4
passa a tot Catalunya, persones amb renda alta que se'ls paga el menjador i el transport als fills pq no tenen escola en el poble...és una vergonya però tothom mira cap a una altra banda.
Preciosa entrevista
Anònim, 11/10/2016 a les 11:58
+2
-0
M’ha semblat una entrevista meravellosa. La Pilar parla de manera senzilla i directa; es nota que sent el que diu. La seva integritat que m’ha emocionat i m’ha inspirat. Gràcies per existir.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht