El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.
“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.
Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d’agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.
També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d’elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d’auxili.
Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s’havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.
No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l’últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l’estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m’ha acompanyat la sensació d’haver arribat al món un pèl massa tard.
El concert al terrat, un vídeo impagable:
3
0
