Crònica il·lustrada

Els dies bons gairebé som invencibles

Escoltar-los ja és una mica com veure pel·lícules de tres, quatre, cinc minuts

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?

Especial: Crònica il·lustrada
Arxivat a: El piano, Manel, crònica il·lustrada

Il·lustració: Marta Bellvehí


Aneu per l’esquerra. Recte. Obriu la porta, sí, la número tres. I entreu. Empenyem el pany. El que em trobo amb la il·lustradora Marta Bellvehí és un petit balcó, ben a prop de l'escenari, amb dos espectacles a la vista: el que ens ha dut aquí, el concert de Manel, i entre butaques, un d’improvisat, autèntic, el del públic.

"Gràcies per venir. Haguéssiu pogut anar a passejar, estar a casa, anar al cinema". Ens ho diu Guillem Gisbert. Escoltar-los ja és una mica com veure pel·lícules de tres, quatre, cinc minuts. I just a l’entrada del Tívoli venien crispetes. N’hem agafat. I ara estem pendents de les escenes que ens vulguin regalar. "A l’estació, un vespre de juliol, els va preguntar el nom, tot i que ja el sabia". Ja d'entrada, rebem les cosines amb els braços oberts. Mentre ens les descriuen, m’apropo una mica més a la barana. A sota, gairebé tothom fa la mateixa cara. Amb les celles encorbades i els ulls ben oberts. Alguns mouen discretament el cap, d’altres en segueixen la lletra, d’altres callen i escolten. Perquè és ben bé com si ens expliquessin contes d’aquells que són fàcils d’imaginar.

"Desgraciats si sabeu el gust que fan els petons que fem dubtant". Entra un interrogant immens i comença a passejar per amunt i per avall. Quan el tinc ben bé al davant penso en tot allò que no fem quan de tantes possibilitats, ens quedem quiets, atrapats i cohibits. Sense saber què fer ni què dir. "Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas". El Tívoli es converteix en un racó de menjador. On entre tots, sense por, cridem als quatre vents que vinguin els anys. Un futur en què algú rebrà el tracte de senyora o de iaia estranya. Aquells temps en què mirar enrere tant et pot fer gràcia com mal.  

"Un dos tres, un dos tres txa-txa-txa. Taló punta, taló punta. I torna a començar". La gent de les celles alçades s’aixeca. I nosaltres en aquest racó, també. Sortim a ballar amb la Dolors. Avui sí que hi ha mirades de complicitat. Movem el cos sota una línia de baix. A aquesta contenció mesurada de Manel s’hi afegeix el ritme sensual d'una de les cançons de l'últim disc, Jo competeixo. "Va dir: sóc teu, tu ets meu, no t’escaparàs. Vaig dir: molt bé, malson, però els malsons què somien?". Això, ara, tant és. I amb la pedra de la bogeria, puja la serotonina i s'enfila des de la primera fila fins al sostre que ens fa de cel. 

Sense cap presentació oficial, amb Benvolgut rebem amb tota solemnitat una part de l’ahir. I poc després Guillem Gisbert, Roger Padilla, Arnau Vallvé i Martí Maymó ens recorden que els dies bons gairebé som invencibles. S’acaba la funció, les crispetes, les escenes. Sortim del balcó, de la porta número tres. La vida que ens hem perdut simplement no existeix.
 
Text: Gemma Ventura Farré

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem