Turística i domèstica

Enhorabona, Robert

Els detractors de Dylan s’escuden en arguments que tanquen el fet literari en una torre d'ivori

| 16/10/2016 a les 22:51h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: duluoz cats

 


Billy The Kid: How does it feel?
Pat Garret: It feels like the times have changed.
(Pat Garrett and Billy the Kid, Sam Peckinpah, 1973)


El 23 de juny de 2004, el meu amic X. em va donar una caixa. A dins de la caixa hi havia tot de papers enrotllats amb les lletres de Dylan impreses. Entre tots aquells papers blaus, dues entrades per al concert del Poble Espanyol del mes següent. Va ser la primera vegada que el vaig veure en directe.
 
No m’agraden les multituds, però aquell dia em vaig obrir pas fins arribar a la tercera fila. Quan va sortir a l’escenari, el cor em va començar a bategar molt ràpid. El meu acompanyant, que sabia com d’important era aquell moment i a qui ja havia advertit que potser ploraria, es va quedar al meu costat, sense dir res, mirant-me de reüll. No recordo els dos primers temes perquè estava completament al·lucinada de tenir al davant algú que havia exercit una influència tan gran en mi. El tercer va ser A Hard Rain’s A-Gonna Fall. Ho recordo perfectament perquè vaig sortir del xoc i no vaig poder contenir el plor. Per dins, per si hi havia cap possibilitat que el meu missatge li arribés de manera telepàtica, repetia: gràcies, gràcies, gràcies.
 
Vaig saber que havia guanyat el Nobel per un whatsapp: "Tu has llegit alguna cosa d’en Dylan?". "De quin? –vaig contestar fent broma–, d’en Thomas, d’en Bob o del de Sensación de vivir?". "És que ha guanyat el Nobel de Literatura".
 
Vaig tornar a plorar, esclar. Com diuen els avis, em pensava que això ja no ho veuria.
 
Dylan és un dels meus grans referents. Vaig començar a escriure poemes després de llegir –sí, llegir– les lletres de Bob Dylan i Leonard Cohen. Mai els estaré prou agraïda per tot l’univers que em van mostrar i mai podré deslligar-los del fet literari. Del meu, com a mínim.
 
Qui és Dylan Thomas, vaig preguntar-me després de llegir que el meu cantant preferit es deia així per un poeta. Qui són els Beats, vaig demanar-me quan vaig saber que Dylan els freqüentava. Qui són T.S. Eliot i Ezra Pound, els que lluiten a la torre del capità, a Desolation Row? Serien alguns dels meus escriptors de capçalera i vaig arribar-hi gràcies a ell.
 
Sempre he pensat que fer literatura és transmetre una mirada sobre el món. Potser per això em sobta que molta gent es posi les mans al cap pel Nobel a Dylan. Deixant de banda que és un bon escriptor (Chronichles vol. I és un dels millor llibres de memòries que mai he llegit, per exemple; i la prosa poètica de Tarantula conté imatges salvatges i precioses), cal reconèixer el valor que ha tingut la seva mirada sobre el món durant els darrers cinquanta anys, una mirada canviant, que ha mutat amb el pas del temps i que té moments d’esplendor que ja voldrien molts poetes.
 
Sí, esclar, però Dylan no és escriptor. Ah, no? S’han escrit soles les seves lletres? Les ha generat amb un programa d’aquests de combinatòria? Amb els imants de la nevera de casa seva? És menys escriptor un cantautor, algú que acompanya allò que escriu de música? No han estat els cantautors –no només Dylan, malgrat que en sigui el símbol– els qui més han acostat la poesia –oh, l’òpera de la literatura, aquella cosa inaccessible, críptica– a les masses?
 
Si estic contenta pel Nobel a Dylan, deixant de banda la qüestió subjectiva i personal, és perquè reconeixent la seva lírica es reconeix que de literatures n’hi ha tantes com vulguem, en el format que vulguem. Que la paraula dita, cantada, escrita, enquadernada, en edició de butxaca o en tapa dura no ha de ser tancada en cap cercle intel·lectual ni elitista. Que ningú, com el Mr. Jones de Ballad of a Thin Man, per molt llegit i il·lustrat que sigui no pot mirar per sobre l’espatlla algú que utilitzi, com ell, les paraules per mirar d’expressar les particularitats del món i de la condició humana.
 
El debat, naturalment, em sembla saníssim. Si hi ha cerveses i riures pel mig, encara millor. De fet, feia temps que no assistia a un debat tan encès sobre els límits de la literatura i no puc deixar d’alegrar-me’n, però tinc la sensació tota l’estona que els detractors de Dylan s’escuden en arguments que, al meu parer, constrenyen les possibilitats del fet literari i el tanquen en una mena de torre d’ivori que no li fa cap bé. Les torres d’ivori mai fan cap bé.
 
Sí, hi havia altres escriptors que també mereixien el reconeixement. Però això no vol dir que Dylan el mereixi menys ni que no sigui escriptor. L’argument conservador, quan parlem d’un gènere que és lliure per naturalesa, rebota i explota, per dir-ho ras i curt.
 
Jo, personalment, no puc permetre que ningú em classifiqui el que és o no literari. Com sempre, deixaré que sigui la meva intuïció i no un cànon el que m'indiqui el procés intel·lectual i l’experiència emocional, tal i com vaig fer quan vaig sentir Don’t Think Twice It’s Alright per primera vegada, de la mateixa manera que vaig sentir que allò no era una cançó i prou.
 
Debatem, i tant. Podem posar-nos apocalíptics i cridar que la literatura ha mort o podem percebre que alguna cosa està canviant i pensar quines oportunitats s’obren. Jo mai puc evitar posar-me contenta quan cau algun mur, especialment si és mental. I si cau perquè es reconeix algú a qui admiro, encara em poso més contenta.
 
Enhorabona, Robert.

COMENTARIS

Dylan
Dolokov, 17/10/2016 a les 11:12
+1
-0
No hi ha que ser detractor d'en Dylan per estar en desacord amb que li donin el Nóbel, És un geni però tant sa val, enguany no he llegit llibres més bons i colpidors que els de na Svetlana Alexiévich i també hi vaig estar en desacord que guanyés. Cada cosa té el seu espai, no mesclem les coses amb murs mentals derribats, la gran literatura, més fàcil de definir quan manca que quan hi és, hi és precisament per derribar barreres mentals que vosté deia.
Dylan
Antoni Gual, 17/10/2016 a les 12:39
+1
-0
ës clar que han caigut murs i és això el que costa de païr. Per exemple que el suport d'un literat en lloc de ser un llibre sigui un disc hi ha molta gent que no ho enten. Però ja ho entendran i, si no, és el seu problema.
Bob Dylan té la profunditat poètic d'un Auden o d'un Eliot, només has de llegir-lo o escoltar-lo. Naturalment que hi ha altres que també se'l mereixen, el premi, però això ja se sap.
La gran notícia, però, és que el Nobel ha rebut el premi Dylan.
que caiguin murs mentals
Teresa Costa-Gramunt, 17/10/2016 a les 17:02
+0
-0
Feliç que caiguin murs mentals, la manera que té la humanitat d'avançar, no faríem res sense aquests salts al buit que només fan els grans. La literatura no ha de tenir compartiments estancs sinó evolucionar... La vida és canvi, ho diu el mateix Dylan, l'aigua flueix, si s'estanca es podreix.
Un bell article, aquest.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord