Et pot curar una mica

I aquell anar i venir cada dos per tres per posar-te el palmell al front

La vida lenta

| 17/10/2016 a les 01:56h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Silvia Sala


Un. Dos. Tres. Notes com el cor batega, sense que la mà toqui el pit. Tens els ulls tancats. La manta t'abraça el cos. Potser massa, però deixes que et protegeixi, perquè tot el que ara vols és un refugi. També sents com respires. Per què et pesa tant el cap? Prou que està quiet sobre el coixí. I en aquesta boira tens un petit espai per dir-te que allò que hauries d'haver fet avui, amb sort ho faràs demà.

Quatre. Cinc. Sis. Ella no hi és, aquí. De petita t'hauria dut el xarop amb gust de maduixa. No hauries anat a l'escola ni el dilluns ni el dimarts. I el dimecres hauries fet una mica de comèdia per quedar-te a casa, encara. I tenir la seva falda. I dormir al llit gran amb la porta mig oberta, i aquell anar i venir cada dos per tres per posar-te el palmell al front. La mare a prop. Ara vinc. Sabies que fins que tornés del menjador, de la cuina o del supermercat, et cuidaria el Massagran o el Tintín. Té, beu-t'ho que t'anirà bé. Va, corre, que les vitamines s'escapen.

Set. Vuit. Nou. A dins, el metrònom que mai escoltes avança decidit. A fora, la vida quieta. La porta tancada. T'impulsa un instint: estires la mà, li truques, i al segon pip un hola prim et delata. És aquí. En aquest coixí, dins d'aquest refugi, amb tu. No hi ha palmell ni falda. Però saps que sentir la seva veu et pot curar una mica.
 

COMENTARIS

Records
Anònim, 17/10/2016 a les 21:46
+6
-0
Recordo perfectament a la meva mare, a com em cuidava i com em preparae el pa amb tomaca quan ja començava a estar mes be. Al tercer dia...
L'enyor
Anònim, 17/10/2016 a les 21:59
+12
-0
Aquest és el meu primer any fora de casa. Començo l'inici d'una nova etapa en què els pares ja no hi són per ajudar-te a tapar els petits forats negres de cada dia, tot i que malgrat tot, saps que -sempre- hi serán allà. Aquests dies estic malalt, amb febre i tos i fred i. Si estigués a casa, la mare m'hagués prés la calentura i a la nit s'hagués ficat amb mi al llit. Però no. Arriba un moment a la vida en què et toca créixer i aleshores te n'adones de com anyores ser un nen i quant trobes a faltar les carícies de la mare.
Moltíssimes gràcies, Gemma, per compartir amb nosaltes aquest text tan melancòlic i preciós.
Amb una sola cama
Teresa Costa-Gramunt, 18/10/2016 a les 11:20
+17
-0
Vaig córrer per anar a agafar el telèfon. No ho haig de fer, ben avisada estic, tinc els ossos i els músculs molt fràgils, em trenco cada dos per tres. Porto el peu embolicat amb una bena fins més amunt de mitja cama. Haig de fer bondat. Sempre n'hauria de fer, però ja he dit que no, que quan em veig les orelles sempre penso que estic 'normal'. I no. El metge d'ahir era un bon professional. Després de veure la radiografia ho va dir tal com és: això teu és congènit. Sí. Ho és. Nena de vidre, o gairebé. La primera trencadura -aquesta vegada la cama- es va esdevenir quan només tenia un any. Les criatures fan maleses, però són com de goma, no es trenquen res. Jo sí. I així fins ara. Ara una cama, ara un dit, ara una costella. A vegades només alçar el braç una mica i crac!, costella trencada o múscul esquinçat.
Per sort la mare, tan velleta, és encara a l'altre costat del telèfon. que no t'ho dic sempre, que has de fer bondat. I en faig molta, però a vegades...
Un text preciós, aquest de la Gemma, que m'ha fet plorar i escriure aquest.
Jo no la tenia, la mare.
Anònim, 19/10/2016 a les 11:31
+4
-0
Jo no la tenia la mare. No era una mare així. No em feia carantonyes, no dormia amb mi per anar comprovant la febre com jo he fet amb els meus fills. Ella hi era però no hi era, mai no va voler ser-hi massa a prop, com si estar massa a prop pogués arribar-li a fer massa mal algun dia. Potser perquè als dos mesos gairebé moro d'un virus estrany, va decidir que no era capaç de patir tant per ningú, i que faria com si mai no passés res greu. Tenia el pare, però ja se sap que els pares hi són, però tampoc no hi són del tot. Et volen forta, encara que et sentin dèbil.
Ara són grans, i encara els tinc. I els enyoro, però m'he fet gran a força de fer-me, també, la forta.
I no m'ho pensava, però aquest text m'ha fet plorar, així que potser alguna cosa hi ha que no és tal com hem pensat sempre tots tres.
Ens estimem molt. De lluny. I quan ens veiem ens ho diem, però també com de lluny, com si no fos de vida o mort, com que sempre hi serem, d'alguna manera, ben a prop.
Gràcies per fer-me sentir tot això aquest matí, un dia qualsevol, que encara puc estirar-me amb els nens quan són malalts.
Enyorança
Nina2, 01/12/2016 a les 21:56
+1
-0
Els que teniu la sort de tenir encara la mare, cuideu-la, passeu estones amb ella, parleu-hi, truqueu-la, escolteu-la, sobretot escolteu-la, gaudiu-ne tant com pugueu. Jo, ja no ho puc fer, i la trobo tant a faltar!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht