Del segle XX a mitjans dels setanta,
una fornada de malalts del cel
van viatjar a l’arcàdia somiada,
proa a la llum, navegant a la contra del vent.
Ànimes orfes, absència divina,
encarnacions que travessen el temps,
en la cruïlla de nous i vells mites
portes s’obriren a la percepció de la ment.
Dona’m cel amb el cor,
lleva el vel a la mort.
Foc de l’esperit als descampats del seny,
peten els miralls i al darrere només hi ha
un present etern.
Blues oriental al cafè Malatesta,
còsmica dèria, els ulls extasiats,
comunitat de raó i psicodèlia,
naturalesa dispersa en mil realitats:
estranyes, forànies, llunyanes,
abstractes, penjades en cordes,
molt rares, alienes, connexes,
perfectes, para… paral·leles.
Llarga és la història i no s’ha acabat.
Foto: Jordi Palmer
