Vuitanta anys més tard, encara no se sap quina és la història més interessant: la del dur agent secret X-9 o la que va portar el novel·lista Dashiell Hammett i el dibuixant Alex Raymond a crear-lo. L’única manera de resoldre el dilema és atacar-lo sobre el paper. Llegint les tires diàries d’un dels més cèlebres personatges del còmic nord-americà publicades entre el 22 de gener de 1934 i el 16 de novembre de 1935. I això es pot fer en el magnífic volum recopilatori que va publicat en anglès The Library of American Comics, assequible, com tot en la vida, a través de la xarxa, o de la traducció al castellà que acaba de traure al mercat Planeta Cómic.
The Library of American Comics i Hermes Press són les dues editorials dels Estats Units que més s’han significat en els darrers anys per publicar tires i pàgines dominicals dels clàssics del còmic autòcton (és a dir, mundial). Destaquen per una feina rigorosa i per l’alta qualitat industrial dels seus volums, que sempre solen tenir vocació integral. Planeta Cómic, senzillament, se la juga, perquè aquestes apostes solen ser cares –el volum Agente Secreto X-9. Las tiras de prensa de los años 30, per exemple, ha sortit a la venda inicial per 45 euros– i sovint es tanquen sense quadrar els números i amb escassíssimes ganes de repetir-les. En castellà, almenys a Espanya, la reedició de les grans historietes nord-americanes dels anys 30 i 40 solen acabar en naufragi. No hi ha un volum de lectors que n’eixugui l’esforç. I encara més quan els costos de fabricació, en edicions que quasi sempre solen ser luxoses, s’han de compensar amb preus de venda al públic excessius.
Per això cal saludar com es fa amb els audaços aquest esforç de Planeta Cómic. No només de manga i superherois viu el lector. Moltes gràcies per l’edició, senyors, i que els ponents déus de les llibreries els la reconeguin!
Aquest nou lliurament de les aventures de l’agent X-9, conegut inicialment com a Dexter, integra totes les tires diàries que van combinar les il·lustracions d’Alex Raymond i els guions de Dashiell Hammet. I algunes més. Un recopilatori que ha estat reeditat en diverses ocasions i múltiples llengües, però que The Library of American Comics ofereix als lectors amb voluntat d’edició definitiva. Definitiva, senzillament, per l’alta qualitat del volum, imprès en paper sòlid i enquadernat i cosit com manen els cànons més exigents. L’edició ofereix, a més, un estudi sintètic de Bruce Canwell, que intenta aclarir les darreres incògnites que va suscitar la relació entre Raymon i Hammett, convocats pel magnat William Randolph Hearst, que va resultar ser el tercer per a la paella.
La història és vella i ja se sabia: Hearst necessitava una tira de còmic de lladres i serenos per als seus diaris, que articulava i sindicava a través de King Features, amb la intenció de competir amb Dick Tracy, l’heroi de la competència. Per aconseguir-la va pensar per als guions en el millor creador de novel·la negra del moment (Dashiell Hammett ja havia publicat Collita Roja, La maledicció dels Dain, El falcó maltès i La clau de vidre) i va desplegar tota una roda d’identificacions amb la intenció de seleccionar un dibuixant que el pogués igualar en qualitat gràfica. El concurs d’il·lustradors es va resoldre amb la tria d’un jove valor, Alex Raymond, que fins aquell moment només havia despuntat ajudant Lyman Young en la sèrie Tim Tyler’s Luck, coneguda per aquesta part infame del món una dècada més tard com Jorge y Fernando. “Busquem un talent de primera, i el senyor Hearst en persona prendrà la decisió final”, havia proclamat setmanes abans un dels col·laboradors més pròxims de l’editor.
Per què una celebritat com Hammett, en el punt àlgid de la seva carrera i embarcat en mil projectes a Hollywood, va acceptar l’encàrrec –un encàrrec “menor”– podria ser un misteri per a qui no el conegués prou. Bruce Canwell és taxatiu en la resposta: el novel·lista s’havia de pagar en aquells anys un costós tractament contra la tuberculosi mentre es desbocava alhora per tots els bars encara clandestins atiat per un incontrolable “gust per l’alcohol” i entrava en una espiral de “vida social desenfrenada: festes, dones, travesses i borratxeres escandaloses”. El detectiu que Hearst li proposava li assegurava 500 dòlars més mensuals, una quantitat molt llépola. Però, òbviament, Hammett no estava en el millor moment per atendre diversos fronts creatius, i les tires de l’Agent Secret X-9 se’n van ressentir. Pequen, aquells guions, d’una excessiva precipitació i les situacions queden resoltes amb una velocitat que sovint els sacseja massa. Raymond es queixava que els lliuraments li arribaven tard, que el material que li passava el novel·lista no era aprofitable i que sovint era ell mateix qui havia de resoldre la situació. Per això en les cinc històries que es van encadenar fins que William Randolph Wearst va decidir prescindir-ne, es fa difícil espigolar quina va ser la intervenció real de Dashiell Hammett. Pel que sembla, només la primera, la presentació del personatge, una de les més aspres i mal embastades també, se li pot adjudicar del tot.
Pel que fa a Alex Raymond, va patir ràpidament l’ànsia irrefrenable del magnat editor que, havent descobert un geni del traç ràpid i magistral, li va encomanar alhora i també la missió de crear dos nous personatges –Flash Gordon i Jungle Jim– que destarotaren l’èxit dels de la competència: Buck Rogers i Tarzan. Amb el primer ho va ben aconseguir, però Raymond es va cansar aviat de combinar una tira diària, una pàgina dominical doble i tres històries de gran envergadura. La primera plana dominical de Flash Gordon i Jungle es va publicar el 7 de gener de 1934, quinze dies abans de la primera tira de l’agent X-7. Quan el dibuixant portava un any i mig de tripartit, va renunciar a continuar dibuixant les aventures d’un agent secret que ell i Hammett havien convertit en un fenomen en pocs mesos.
Va ser, doncs, la col·laboració de Dashiell Hammett i Alex Raymond efímera, agitada i accidentada. Difícil de precisar en els detalls, però ben efectiva en l’impacte popular. La lectura d’aquelles tires avui dia permet constatar algunes mancances: un dibuix –el de Raymond– que es feia adult i sòlid cada setmana a una velocitat vertiginosa, però que encara no havia arribat al seu gran moment, i unes històries improvisades, àgils però no sempre ben embastades. Amb uns personatges, això sí, rudes i que avui dia resulten d’una incorrecció política que farà patir les ànimes més càndides. O les més reivindicatives. “Saps què, grandot? –amolla a X-9 una de les perverses protagonistes de la sèrie, després de salvar-li la vida i rendida, com totes les altres, a la violència i a la indiferència virils del personatge– Fugim plegats a Mèxic o on sigui!”. I ell li contesta: “Què? Escolta’m, fogosa, em sentiria més segur en aquell soterrani en flames. Gràcies pel passeig, germana, i ara fuig!”.
L’Agent Secret X-9 va ser una conseqüència rodona d’un dels moments més bèsties de la història cultural dels Estats Units. Encara sota els efectes de la crisi del 29, tot just superada la llei seca, quan les bandes organitzades feien patir i xalar tot el país i el president Roosevelt augmentava les funcions de l’FBI per combatre amb més eficàcia el crim organitzat, i encara quan el cinema es feia adult del tot gràcies al so i el còmic s’assentava com un art de gran volada. Hi ha una mica de tot això en la criatura d’uns pares barallats –Hammet i Raymond– que tot just van conviure uns mesos. Aquelles pàgines, tan ben reeditades ara, demanen un gran respecte, perquè la vida i l’art se’ns han fet una mica menys vigorosos.
