Joan Perucho, mestre de la literatura fantàstica, va néixer a Barcelona el 7 de novembre del 1920 i va morir també a Barcelona el 28 d’octubre del 2003. Aquestes declaracions són del desembre del 1994, quan vaig tenir la sort que l’escriptor m’obrís la porta de casa seva. I no, a l’altra banda no hi havia cap dimoni.
1. Abans d’escriure Els emperadors d’Abissínia ja vaig dir que la meva obra havia acabat. I ara torno a pensar que possiblement no faré cap més novel·la, però no se sap mai. A l’hora de la veritat, l’únic que justifica la teva vida és allò que saps fer. Un home que s’ha passat tota la vida escrivint no pot fer res més que seguir escrivint mentre visqui.
2. Els articles periodístics no em costen tant, però escriure una novel·la és una de les coses més pesades del món, requereix un esforç massa continuat. De tota manera, escriure és com un exercici de gimnàstica: a mesura que vas fent ofici, cada cop et costa menys. Recordo que al principi patia molt, dubtava sobre cada adjectiu. Ara tinc un estil segur i me’n surto més fàcilment. L’arquitectura d’un article o d’un capítol és com l’arquitectura de veritat. Quan un text no m’agrada gaire, me’l miro i trobo un maó que no està ben posat.
3. La condició de poeta és com una maledicció, no te la pots treure de sobre. Vaig començar fent poesia, després em va venir una certa desgana en adonar-me que la poesia no la llegia ningú. Vaig decidir que transvasaria la poesia a tot allò que escrivís. Però he acabat per acceptar la meva condició de poeta i defensar-la. Més que res, em sento poeta.
4. El primer llibre de poemes el vaig escriure durant els anys d’universitat –en castellà, perquè no es podia fer una altra cosa–, i va quedar aparcat. Fa poc es va publicar en edició de bibliòfil a Olot. És el meu primer llibre, però no està gens malament… L’Eugeni d’Ors deia que tot està en els gens, i és veritat. Amb l’edat se n’aprèn, però el Perucho ja era aquí, a Un silencio olvidado. Llavors ja tenia aquesta estranya clarividència de la poesia i de la paraula.
5. La poesia és un misteri. El poeta neix, no es fa. Els déus et donen un primer vers, te’l concedeixen graciosament. El treball posterior del poeta és fer-ne un altre que no desdigui, i un tercer, i així vas fent el poema treballosament.
6. El dia que no faig res me’n vaig a dormir empipat amb mi mateix. El dia que he escrit una pàgina que està força bé, dormo magníficament. Treballo per poder dormir tranquil. Quan vaig guanyar el premi Ciutat de Barcelona, l’any 54, el president del jurat era l’Eugeni d’Ors. Ell em va dir: “Pel tipus de literatura que vostè fa, és necessari que tingui un segon ofici”. Allò va ser com una revelació, i li vaig fer cas. Jo havia estudiat dret. Vaig aprovar unes oposicions i vaig estar quaranta anys fent de jutge. Era un ofici que em donava independència i temps per escriure.
7. Si ara tornés a exercir, com a jutge hauria d’actuar amb la llei a la mà, perquè el jutge és només un intèrpret de la llei. Com a persona, penaria l’abús de poder, les violacions… L’Ortega y Gasset, a La rebelión de las masas, va voler dir que arribaria un moment en què la selecció dels criteris no serviria de res perquè el que realment manaria i imposaria el criteri seria el poble. No es va equivocar gens, avui tot es fa en funció del vot.
8. En teoria el vot de tothom val igual, però a la pràctica això potser s’hauria de revisar.
9. S’ha de retornar a l’honestedat. Si tu creus una cosa, defensa-la, però no perquè aquella sigui l’actitud més convenient. Si no som honestos, la societat anirà malament.
10. El panorama literari actual el veig negríssim. Els joves de la meva generació llegíem innovacions literàries, pensaments polítics i filosòfics que suposaven un progrés ideal, o almenys ens ho pensàvem. Llegíem Bakunin, Marx… Els joves d’ara es desesperen, no llegeixen res. Ningú es gasta un duro en un llibre.
11. Si cada persona tria els llibres que vol llegir, la cultura en general es va elevant de nivell però alhora cada persona és diferent, i les mancances d’un enriqueixen l’altre. Abans érem diferents perquè no havíem llegit les mateixes obres ni havíem rigut de les mateixes coses. Però la cultura audiovisual ho homogeneïtza tot, fins i tot ens indiquen amb rialles enregistrades quan hem de riure.
12. Jo no podria fer una novel·la realista, he de fer coses en la meva línia. Ni que hi hagi una part d’investigació històrica [com en el cas d’El baró de Maldà i les bèsties de l’infern, la seva setena novel·la], la barrejo amb la part fantàstica, que és la més divertida.
13. Jo no faig literatura sobre la vida sinó literatura sobre la literatura. La vida normal m’interessa per viure-la i gaudir-ne, m’agrada menjar, nedar… Però el que realment m’agrada és la poesia, el misteri, tot allò que s’escapa de la realitat immediata. Que el Pedrolo em parlés d’un senyor que era porter i s’enamorava m’és igual, això passa cada dia. El que no passa cada dia és que obris una porta i t’aparegui el dimoni.
14. La bibliofília és una passió. Vaig començar comprant llibres antics perquè eren barats. La meva mare sempre em deia estos libros a lo mejor los ha tenido un tísico i me’ls feia tenir al balcó tota la nit. Jo no podria fer la literatura que faig si no tingués els llibres que tinc. Aquí hi ha coses que ningú té, llibres rars, com un que demostra quantes ànimes hi ha al cel. Aquests libres em serveixen com a trampolí per disparar-me cap a mons diferents.
