Li van posar per nom Eternitat

Foto: Golem

Ja havíem fet bon tros d’aquell viatge
i els nostres peus havien arribat
a l’estranya cruïlla que hi ha al camí de l’Ésser:
li van posar per nom Eternitat.

Tot d’una, la basarda ens glaçà els passos
i es movien els peus amb més esforç:
ciutats hi havia al lluny, però entremig es veia
la boscúria dels morts.

No es podia esperar que reculéssim:
per darrera era clos el viarany;
davant, enarborava una senyera blanca
l’Eternitat, i vèiem Déu a cada portal.

El poema és d’Emily Dickinson; la traducció, de Marià Manent. La pel·lícula, de Terence Davies.

–Tens la teva poesia –diu la Susan a l’Emily en un moment del film.
–Però tu tens la teva vida –respon ella.

I una mica és això. Sembla que Emily Dickinson en va tenir poca, de vida exterior. Els seus poemes –tan vius, d’altra banda– no parteixen tant de les experiències vitals com de les mancances. La millor poeta nord-americana del segle XIX i potser de la història escrivia per sobreviure, reclosa cada dia més a la casa on havia nascut. Només en va veure publicats onze, dels prop de 1.800 poemes que acabaria escrivint. A sobre, n’hi van canviar la puntuació. Abans inèdits que destrossats, devia pensar. I va seguir enfilant versos de matinada, des de la llibertat de qui no pensa en lectors immediats. Cosia ella mateixa els plecs de poemes i els guardava. Per a ningú, o per al futur: era ben conscient d’un talent que en el seu temps no li van saber reconèixer.

A Quiet Passion és una pel·lícula d’imatges, de jocs de llum i moviments de càmera. D’el·lipsis que parlen. I, alhora, de frases de guió massa punyents per sonar autèntiques, per més enginy que gastés la Dickinson real.

Les escenes estan il·lustrades amb poemes recitats, i això és un gran què. Tot i que a mi em costa escoltar un poema al vol i pair-lo a l’acte. Ara ve quan confesso que hi vaig trobar a faltar algunes de les moltes cartes que va escriure Emily Dickinson: la seva relació amb el món de fora va ser sobretot epistolar. I que hauria preferit tremolar jo també quan Cynthia Nixon se sacseja tota ella per culpa d’una malaltia de ronyó incurable. O plorar amb les morts, en lloc de contemplar-les. Vaig patir poc, enmig de tant dolor. Però tampoc goso desmentir els qui afirmen que és un biopic superb, una obra mestra.

A la llibreta i a cegues (a part de lenta, la cinta és fosca), hi vaig anotar unes quantes frases que paguen molt la pena. Amèrica és l’únic país que veu la mort com un fracàs personal. El rigor no substitueix la felicitat. Només parlen alegrement de la poca importància de la bellesa els que ja la tenen. La claredat és una cosa i l’obvietat, una altra. Ens convertim en el que més temem. Per què s’ha tornat tan lleig, el món?

I un pensament que consola a mitges: “Sempre hi haurà la posteritat, suposo”.