Foto: PowderPhotography
A la memòria de Ramon Rogent
Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada,
però no panellets, no moniatos, no
fruita gebrada avui. Hom servirà poemes.
I que el silenci cremi pels difunts.
Sembla que tots hem arribat, el cercle
s’estreny, es fa mes íntim.
Tot és senzill, pero solemne,
com sempre que un poeta pren la veu.
Qui és, però, que no va ser invitat
i compareix de sobte a la impensada,
com un que s’equivoca? No m’enganyen
els ulls, no, no, veig la imprecisa
cara gravada, la corbata sense nus,
el franc somriure net
dels partidaris de la vida. Temo,
però, que tot en ell em sembla
terrible i trasmudat.
Absurd, una ventada
matant un ble quan tot demana llum,
un cop de pedra expressament tirada
contra el sol ull d’un borni, m’han semblat
rou matinal, cançó d’ocell, si ho penso,
mirant això.
Per què no ens prevenies,
dient-nos que tornaves del barranc
on has caigut, sense ni temps
d’haver-te canviat, ni de rentar-te,
que ets tot de sang urgent i escarni de la vida?
Ressuscitat conill ple de pintura
vermella, en escorxat estremiment,
decapitat pollastre fent uns passos
horribles fins a caure en el gran toll.
Em giro i veig la nit, miro endavant
i veig la nit.
(No juguis tant a cartes,
home, per molt irreparable
que sigui l’existir.)
Doneu-me vi.
Així passem les hores, ofegant-nos
al fosc d’un soterrani, mentre corren
els arbres cegament cap a la nit.
