La increïble història dels palmells minats

Ignoro com ens ho vam fer tants infants per incrustar-nos puntes de llapis

| 28/09/2014 a les 20:42h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, coses així



Tinc dues cicatrius al front, una al canell, una a l'úter i aviat en tindré una a l'aixella. La marca de la vacuna que els meus pares tenen al braç jo la tinc en un pit, perquè el pediatre (bon pediatre i mal futuròleg) va suposar que era una part del cos que no hauria d'ensenyar mai. També tinc un bony al genoll causat per un cartílag despistat. I un parell de cicatrius a l'ànima, d'aquelles que encara couen quan plou de portes endins.
 
El catàleg de senyals físics que he anat incorporant inclou una raresa, o el que fins ara em pensava que era una raresa: al palmell de la mà dreta, hi tinc clavada una punta de llapis. Me la vaig clavar quan tenia set o vuit o nou anys. Recordo que un amic dels pares em va explicar que la mina es quedaria al palmell per sempre més, impassible i inofensiva. El grafit no es desfà.
 
Han passat prop de quaranta anys i sí, la mina encara hi és. Hauria jurat que era una particularitat meva, fins que he llegit aquest poema de l'Estel Solé: "Als vuit anys/ em vaig clavar la punta d'un llapis/ al palmell de la mà./ Gairebé vint anys de pell la recobreixen;/ són seus els meus versos més salvatges./ I seves les meves millors paraules./ Sóc un tros de fusta/ i em faltava el grafit."
 
Exposo la coincidència al Facebook i descobreixo que som molts els qui anem pel món amb una mina que es deixa veure sota capes de pell. "Deu ser la marca del drac", em diu una altra poeta, fent servir un referent que se m'escapa. El meu, de drac, era màgic, vivia al fons del mar i va inspirar dos versos desoladors: "Els dracs viuen per sempre/ però els nens es fan grans".
 
Ignoro com ens ho vam fer tants infants per incrustar-nos puntes de llapis als palmells o als dits (o a la cara, que es veu que també n'hi ha). No és una pràctica restringida a una generació: passegen palmells minats l'Estel Solé, que té vint-i-set anys, i l'escriptor David Cirici, que en té seixanta.
 
El pare del meu pare carregava tot de metralla sota la pell. El iaio Carlos hauria pogut escriure versos realment salvatges. Però a ell li faltava el llapis que ens va foradar a nosaltres.
 

COMENTARIS

Incrustació
Mònica Carnicero, 28/09/2014 a les 21:42
+1
-0
Excepcional! Una bona mostra de la màgia de la literatura. Com una anècdota sense cap importància pot esdevenir profunda reflexió. Felicitats altre cop!

Comparticions
Maite Mateo, 28/09/2014 a les 21:51
+0
-0
Compartisc amb tu cicatrius: la de la mà que em va fer una mina, algunes de l'ànima (tot i que l'origen puga ser diferent)i el bony al genoll, però sobretot crec que compartisc el gust per aquestes petites històries que alhora fan coses més grans. M'ha encantat aquest article.Felicitats.
ferides i grafit
matilde nuri, 30/09/2014 a les 10:10
+0
-0
M'agrada! És poètic i del tot revelador.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència