No tinguis pressa

I que de mica en mica vagis donant forma als dies, per fer-te’ls ben teus

El temps et farà gran

| 31/10/2016 a les 13:24h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Gemma Ventura

 
Són les set del matí. Obres la porta embalada. No hi ha son, avui és el teu dia, el que has esperat des d’abans que comencés l’octubre. Véns al llit. Obres el regal, estiro els braços i badallo mentre llegeixes per dins el llibre que volies. I em preguntes què vol dir això, i allò. Baixem. Qui té encenedor? Sobre el pastís no hi caben més boles de xocolata vermelles, liles, grogues. I les espelmes, quin goig, t’esperen dretes i decidides al centre.
 
Tant de bo que, amb aquests deu dits menuts que avui et fan sentir orgullosa, aprenguis que la vida es fa amb les mans. I que de mica en mica vagis donant forma als dies, per fer-te’ls ben teus. Que cada vegada que topis, a la primera o a l’última línia, amb una paraula nova, no te n’estiguis, de preguntar quin significat té. Que vulguis dir el que creguis que has de dir. I que ningú et robi la veu. I que si te la prenen –aquestes coses poden passar–, aprenguis a recuperar-la. Que vegis que hi ha moltes maneres de llegir la vida i que cadascú té dret a escriure-la a la seva manera.
 
No voldria que t’haguessis de pelar els genolls gaire sovint. Però què hi farem, avui no et puc regalar una cuirassa que et protegeixi per sempre. Tampoc et diré que hi haurà un dia en què la manta lila i la de quadres ja no dormiran amb tu. Que en aquest demà ja no et caldrà que ens inventem el conte d’abans d’anar dormir. Perquè sí, ho reconec, el que més voldria ara és que no tinguessis gaire pressa per fer-te gran.
 
Omples els pulmons. Tanques els ulls. Escampes l’aire sobre la muntanya de xocolata. I un fil de fum s’enlaira i desapareix abans d’arribar al sostre. T’aplaudeixen. T’aplaudeixo. Has demanat un desig? En vull un altre tros. Repetim la foto, que no has mirat a càmera. Després tornaré a bufar? Agafes el llibre i, amb els dits, passes pàgina.
 

COMENTARIS

Fer-se gran
Anònim, 31/10/2016 a les 22:46
+9
-0
"El que més voldria ara és que no tinguessis gaire pressa per fer-te gran". De petit no deixava de dir que l'únic que volia era créixer, fer-me un home. Ara tan sols tinc 18; però, inevitablement, ja és hora de prendre decisions, assumir resposabilitats i plantar cara a la vida. l quan creixes, te n'adones que trobes a faltar, més que mai, ser un nen -innocent. Que l'únic -o així hauria de ser- problema que tingués fós perdre la joguina o barallar-se amb els amics.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Josep Irla proposa un cinefòrum sobre la lluita pels drets de les dones
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar ens consciencia sobre el patiment innecessari que viuen molts gossos
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de Rita Pierson, que diu que «l’ensenyança i l’aprenentatge han de portar alegries»
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga