Converses

Eduard Márquez: «Ja he assumit que no puc viure d'escriure»

L'autor, que ha tancat una etapa després de vint anys i mira de ressituar-se en un «context advers», lamenta la frivolització de l'ofici literari

Germans Roca: «La mare és qui més va creure en nosaltres i qui menys es creu ara que siguem els millors»

| 05/10/2014 a les 12:47h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses, literatura
Té 25 llibres al currículum. L'han traduït al castellà, el portuguès, l'alemany, l'italià, el turc i el romanès. És un escriptor reconegut, un dels més seriosos que conec. Eduard Márquez (Barcelona, 1960) tanca ara una etapa amb la publicació del volum Vint-i-nou contes menys, i es proposa tornar a partir de zero.
 
Foto: Toni Coll Tort


Fa uns mesos em vas dir que havies deixat d'escriure.

De fet, no he escrit res en els últims tres anys. He reescrit els contes, que són molt breus.

Has tornat als orígens.

He agafat els meus dos primers llibres de contes i els he reescrit per portar-los aquí on sóc ara, en aquest final d'etapa. N'he mantingut l'estètica inicial, però n'he volgut fer un llibre nou que fos el punt i final d'un projecte que ha durat vint anys. 

Has salvat 32 contes i n'has condemnat 29 a l'oblit. D'on van sortir, aquests relats?

Jo havia publicat dos llibres de poesia en castellà, que era la meva llengua de cultura. Havia estudiat filologia hispànica, llegia sobretot en castellà i, quan em vaig posar a escriure, ho vaig fer en aquesta llengua. Després em vaig adonar que era una llengua impostada. Un dia me'n vaig anar a veure una antològica del grandíssim Willem de Kooning al Palau Macaia. Passejo per les sales del museu sol, enmig d'aquelles dones desfigurades de dos metres vint per un metre d'amplada que pintava De Kooning. I em pregunto: què passaria si una d'aquestes ties es desprengués de la tela i m'ataqués? Torno cap a casa, engego l'ordinador i em poso a escriure. Per primera vegada, en lloc d'un poema em surt un conte curt. I quan n'acabo el primer esborrany, m'adono que l'he fet en català. Així vaig saltar a escriure en la meva llengua i vaig entrar en un món nou, el de la prosa. Vaig anar escrivint històries fins que vaig pensar que ja en tenia unes quantes i que potser podien interessar algú.

I te'n vas anar a buscar editor.

Vaig fer una llista d'editors, començant pel que més m'estimava que m'edités. No vaig voler enviar l'original a deu editors alhora. Em vaig dir que, a mesura que me l'anessin rebutjant, aniria rebaixant les meves aspiracions. El primer de tots era, evidentment, Quaderns Crema. Per a mi, Jaume Vallcorba era un ídol. Poc abans de Nadal vaig dur un original a l'editorial, i al cap de vuit dies em responia el Jaume i em deia que el volia editar. Aquí va començar tot. A en Jaume li va sorprendre que, en una època en què tothom fagocitava Calders o Monzó, li arribés un paio amb unes històries diferents.

Què fagocitaves, tu?

Sí que compartia una tradició amb Calders: jo havia llegit el gran Massimo Bontempelli. Quan llegeixes Bontempelli, entens d'on ve Pere Calders. Però com que molt sovint les coses són valorades sense la motxilla, ens sembla que Calders descobreix un món. Jo venia més de Bontempelli que del mateix Calders. I, per altra banda, venia de tota la tradició experimental nord-americana, dels autors que llegia en aquella època: Donald Barthelme, Richard Brautigan, John Barth, Kurt Vonnegut... D'aquí va néixer Zugzwang i, sobretot, L'eloqüència del franctirador, que és on es nota més l'intent de treure el màxim rendiment a les estructures narratives. Un cop feta la feina de laboratori amb els contes, vaig voler aplicar-ho a la novel·la. I he trigat quatre novel·les [Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres, La decisió de Brandes i L'últim dia abans de demà] a dur fins al límit els meus propòsits estètics inicials. Tot plegat acaba a L'últim dia abans de demà: la prosa, la construcció narrativa i el llenguatge ja no es poden dur més enllà, perquè estàs absolutament abocat al silenci. Però com que sóc obsessiu i m'agraden les coses rodones vaig pensar que això no podia acabar així. Havia d'acabar tornant a l'origen.

Dediques 'Vint-i-nou contes menys' a Jaume Vallcorba. Representa una mena d'editor que està desapareixent?

Amb ell se n'ha anat una manera de fer molt minoritària, basada en el diàleg, l'exigència i la pulcritud. En Jaume s'asseia a dialogar amb tu i t'omplia de preguntes, t'obligava a pensar molt. Ens vam ajuntar dos psicòpates de l'exigència. I la conseqüència immediata de l'exigència és la feina ben feta, la pulcritud. En el context de matusseria generalitzada en què estem, això es troba a faltar.

El mercat editorial actual té un dèficit d'autoexigència?

I tant, un dèficit enorme. Fa vint anys que conec aquest mercat des de dintre, i el procés de degradació de la qualitat literària i editorial és obvi. Qui no el veu és que no el vol veure.  

Encara es publica massa?

Sí, i malament. Els que durant molts anys hem estat entre bastidors sabem la qualitat dels productes que surten i la quantitat de gat per llebre que es dóna. Hi ha molts originals que no s'aguanten ni estilísticament ni narrativament parlant. Això és molt greu. M'espanta veure la manca d'ofici que denoten moltes obres que llegeixo. Moltes primeres novel·les haurien necessitat un editor que enviés l'autor cap a casa. Però també em consta que quan hi ha editors d'aquests, sovint l'autor no torna, perquè no accepta el qüestionament i perquè té pressa per publicar. Per què vols publicar? Perquè forma part de la teva manera d'entendre l'acte literari, o perquè vols que els teus amics et donin copets a l'esquena i que t'entrevistin a la tele?

Un bon dia vas abandonar Quaderns Crema.

Quaderns Crema em va anar molt bé durant uns anys, però va arribar un moment que ja no tenia sentit continuar fent aquell camí junts. Vaig decidir provar altres possibilitats, em va semblar que potser necessitava l'embolcall d'un gran grup.  

L'obsessió per la concisió et pot dur a convertir una novel·la en un aforisme. 

Per això t'he dit que L'últim dia abans de demà ja no es pot dur més enllà. 

Escrius i suprimeixes, o directament no escrius?

Directament no escric, sóc de mena sintètic. Després de tants anys, l'extensió curta la domino bé, i precisament per això no vull continuar per aquí. Jo podria continuar fent silencis-dels-arbres i últims-dies-abans-de-demà, però no m'interessa perquè creativament no m'aportaria res.

L'escriptor està obligat a renovar-se o callar?

Des de la meva concepció de l'escriptura, sí. Però que cadascú faci el que cregui que ha de fer. Jo penso que el repte de l'escriptor és qüestionar-se a si mateix, buscar solucions noves, arriscar-se. Si alguna cosa trobo a faltar en el panorama literari català és risc: és tot molt conservador. Aturem-nos, reflexionem sobre el que estem fent i intentem trencar els esquemes, que si no això és molt avorrit. Pots anar publicant cada Sant Jordi un llibre igual que el de l'any l'anterior, i anar fent la viu-viu, però som aquí per arriscar-nos una mica, encara que no surti bé. Trobo a faltar molta reflexió sobre l'acte creatiu, sobre el paper de l'escriptura i sobre cap on va la nostra obra. Un dels meus grans mestres literaris és Juan Ramón Jiménez, m'interessa molt el Juan Ramón teòric. Ell parla de conceptes que trobo fonamentals, com la idea de la obra en marcha: una obra és un organisme viu que tu vas mantenint. Per a mi, l'obra és un tot: els meus llibres infantils s'adiuen amb els d'adults, i la meva literatura infantil té una influència extraordinària en la meva literatura per a adults. Estic molt agraït als nens de 5 i 6 anys. Escriure per a ells és el més difícil que et pots tirar a la cara, t'obliguen a fer un exercici estilític que en el meu cas ha estat determinant a l'hora d'escriure per a adults.

De poesia ja no n'escrius?

No: l'escric en prosa. Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que... bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue'm antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l'escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d'amor molt poderosa al segle XIV»... La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l'equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu "l'eufonia, catalans!". La gent a França reconeix l'eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l'escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut: l'eufonia, catalans.

L'escriptor que concep la literatura com tu no se la pot prendre com un ofici per guanyar-se la vida.

Aquí hi ha l'únic error de percepció que va cometre en Jaume Vallcorba fa vint anys: em va dir que al cap de deu anys a ell li sortirien els números i recuperaria els diners invertits en mi, i jo tiraria endavant. Per a mi aquell va ser un moment màgic, em vaig il·lusionar molt. Llavors jo creia en el que m'havia dit el meu pare: que qui treballa seriosament, a consciència, amb pulcritud i exigència i sacrifici, se n'acaba sortint. En Jaume em va refermar aquella idea, i vaig tenir la sensació que sí, que seria viable, que jo acabaria sent escriptor i viuria de la meva obra. Era el que desitjava per damunt de tot. Però va ser un miratge: això no és viable. M'ha costat molt, però ja he assumit que no puc viure d'escriure. Tot està desencaixat, fora d'eixos, vivim en un món en què l'exigència i aquestes coses han deixat de ser importants, i determinats creadors ens hem quedat amb els dos peus a l'aire. Jo tinc la sensació de gran desconcert, no sé cap on tirar.

Viure d'escriure ja no és viable ni fent literatura infantil.

El gran drama de la literatura infantil i juvenil, crec jo, és que ha mimetitzat els processos de producció de la literatura per a adults. Abans se'n mantenia bastant al marge. Primer va ser Harry Potter i després han vingut els dracs, els dràcules, el Greg... i es va tirant d'això. Ara el meu gran repte és veure com puc flotar en aquest context advers per a determinat tipus de creadors. En aquest procés de simplificació de l'activitat artística en què hi ha una única manera de fer música o d'escriure novel·les, els extrems queden diluïts. Hem de ressituar-nos tots plegats. Jo m'he de ressituar i la responsabilitat és meva, no puc estar tot el dia queixant-me perquè això no funciona. He de trobar el meu lloc, i en això estic. Em nego a acceptar que la solució, com diu Enrique Vila-Matas, siguin les catacumbes. No sé si vull tancar-me en una catacumba.

Em consta que ara estàs engrescat amb la idea d'escriure alguna cosa nova...

Sí, penso que potser val la pena intentar-ho. Començo a tenir clar que vull canviar de longitud i de to. Ja he corregut moltes vegades la cursa dels cent metres, i tinc moltes ganes de fer una cosa substancialment llarga, que m'obligarà a replantejar-m'ho tot.

Ets lector de novel·les llargues, oi?

Sí, i aquest estiu he estat rellegint Franzen. Se'm va confirmar per segona vegada que Les correccions és molt millor que Llibertat. I a mi ara m'agradaria fer un Franzen. M'agradaria fer un totxo on hi hagi la mala bava que hi ha d'haver en tota provocació d'emocions, però que contingui escenes hilarants, que el lector el pugui llegir rient. És el que em demana ara el cos: riure. Vull escriure rient i vull fer que el lector rigui. Encara que a sota hi hagi mala bava de la sana.

Ets molt obsessiu. Això per a un escriptor és una virtut?

La gràcia de la vida és poder acabar traient rendiment dels propis defectes. Crec que he tret més rendiments dels meus defectes que de les meves virtuts. Sóc cap quadrat? Doncs intento fer estructures narratives molt sòlides, que és el que sovint trobo a faltar en les novel·les dels altres. Jo ho tinc tot calculat, sé on vaig.  

La literatura és un compromís?

I tant. Un compromís amb un mateix i amb la tradició. Això és una vocació, com escalar muntanyes o fer bons pastissos o curar persones. I com és que en aquests contextos no permetem la frivolitat que sí que permetem en el context artístic i, sobretot, literari? Per què hem de consentir la frivolització del nostre ofici? Per què hi ha llibres que és obvi que són infectes i ningú s'atreveix a dir-ho? Per què anem fent la gara-gara a gent que ha escrit un subproducte que no mereix respecte? A mi això m'inquieta. No només m'inquieta com a persona que viu en un país que hauria de tenir una cultura sòlida, sinó que em fa pena. Em fa més pena que ràbia, m'entristeix veure com allò que estimo és baquetejat. I a més, penso que com a país no ens ho mereixem, perquè estem distorsionant el criteri lector: la gent es pensa que aquell subproducte és literatura. I no: la literatura és una altra cosa. A la literatura hi ha risc, hi ha recerca de noves formes expressives i nous camins narratius, hi ha trencament... La literatura de consum és en essència conservadora.

Però la literatura de consum fa la seva funció.

Sí, i és imprescindible per mantenir el teixit editorial i per permetre el creixement lector de la gent. I tothom ha de poder llegir el que li doni la gana. Però el que ha canviat en els últims vint anys és que no hi ha frontera entre la literatura de consum i la literatura literària. Abans les diferències estaven molt clares i ningú ho barrejava, avui la literatura de consum rep tractament de literatura literària. Fixa't el poti-poti en què es pot acabar convertint una cosa tan menyspreable com les llistes de llibres més venuts.

Les fronteres no sempre són clares.

I això està molt bé, visca la frontera no rigorosa, però sense barrejar les coses. Per parlar d'autors que no es puguin ofendre: hem de saber què és Dan Brown i quina finalitat comercial i narrativa té Dan Brown. No es pot fer creure a la penya que és el que no és. Dan Brown representa el pitjor de la mercantilització de la literatura, perquè fa best-sellers, que són necessaris, però els fa mal fets. És el despropòsit absolut. Dan Brown dinamita les lleis essencials del best-seller.

Dan Brown és americà. Aquest fenomen que denuncies és universal?

Sí, però hi ha països que no han trinxat les fronteres tant com nosaltres. En alguns mitjans anglosaxons les llistes de més venuts estan dividides. Hem d'ajudar la gent a col·locar les coses al seu lloc. És obvi que en determinats moments de la teva vida et pot venir de gust llegir literatura de consum. Jo la faig servir com aquells xarrups que et donaven abans als casaments entre plat i plat. M'és útil per no pensar. Però si vull llegir un best-seller llegiré Ken Follet, no Dan Brown.

Tots vam començar amb Enid Blyton...

...i amb Zane Grey! Encara en tinc llibres. Són útils i necessaris, però hem de col·locar cada cosa al seu lloc, i ser exigents fins i tot amb la literatura de consum. Les lleis haurien de ser sempre les mateixes: exigència i pulcritud. Però la societat ha patit un relaxament general. Hi ha cada cop més laxitud. Seria molt frívol per part meva dir que tot és un desastre, hi ha gent que està fent coses a consciència, però hi ha un corrent majoritari de laxitud en tots els sentits. La laxitud ètica del personal està a la vista.

La literatura infantil no ha perjudicat la teva carrera com a escriptor per a adults?

Gens.

Però hi ha cert menyspreu cap a l'escriptor per a nens. El perceps?

Sí, desafortunadament. Vivim de tòpics: els contes són un gènere menor i la literatura infantil, encara més. Hem fet un mal favor a la literatura infantil: tanta gent s'ha cregut que escriure per a nens és fàcil, que així està ara el panorama. La literatura per a nens i joves requereix el mateix esforç i les mateixes ganes de fer-ho bé, perquè el públic és molt exigent i no l'hem d'enganyar. Es diu que un escriptor de literatura infantil i juvenil no ha pogut escriure per a adults. Potser senzillament no li dóna la gana, potser senzillament li agrada escriure per a nens. Hi ha enormes escriptors de literatura infantil que els interessa aquest sector. Escriure per a nens és extraordinàriament difícil. Qui ho vulgui provar, que ho provi. Vinga, va.

El lector adult ha perdut l'exigència que tenia d'infant?

El lector adult està més baquetejat i més mediatitzat. El lector majoritari, que no té un vincle íntim amb la literatura, veu sempre el mateix a tots els mitjans. Els mateixos columnistes, els mateixos crítics literaris. I com que funciona la llei del mínim esforç...

A casa dels teus pares hi havia llibres?

El meu pare era lector, sí.

La teva filla ha sortit lectora?

Sí, superat el període dels 13 als 18 anys. Durant aquest temps vaig considerar primordial que tingués un objecte amb fulls a les mans. Alguns col·legues em deien "com és possible que no estigui llegint Stevenson?". Jo el que volia és que mantingués el vincle amb l'objecte. I ha tornat a llegir.

Dius que no parles mai malament de ningú. Et mantens al marge del món cultural i de les capelletes?

Ho intento. Les capelletes i els grupets no sé si porten gaire enlloc. A mi m'agrada estar-me a casa meva fent la meva feina. La dificultat de viure d'escriure m'ha obligat a fer coses que fa uns anys no hauria acceptat, com recomanar llibres a la ràdio els diumenges al matí. Recomanar llibres per a mi és una delícia, i intento que la meva experiència lectora de molts anys sigui útil a algú. Però no podria opinar sobre tot. Veig que la penya pot parlar sobre l'estat islàmic amb total impunitat. Tenir opinió de tot és molt empobridor. Donar constantment la teva opinió sobre qualsevol tema porta automàticament a la manca de rigor i a l'arbitrarietat.

Quins escriptors catalans recomanaries?

Fes-me una altra pregunta. No vull ferir susceptibilitats. Els bons són bons i ja ho saben.

Com és que has deixat de tenir agent literària?

Ja veus que estic en un moment de trencament, de canvi. El que fem autors com jo no acaba d'encaixar i no interessa gaire. Els escriptors hem de reconsiderar el nostre paper com a creadors i com a gestors de la pròpia obra. Em reconec totalment desconcertat, però almenys estic prenent decisions, algunes doloroses. Renunciar a una persona amb qui he estat treballant molt a gust durant molt de temps com és la Cristina Mora m'ha sabut molt de greu, però –com em va passar amb en Jaume Vallcorba– també penso que arriba un moment en què has de trencar inèrcies. He arribat fins aquí i ara he de provar nous camins. He fet tres passes enrere i he tornat a col·locar el comptador a zero. Un dels meus desitjos com a escriptor és trobar noves maneres de gestionar la meva obra, però no sé quines seran.

Les traduccions bé te les ha de negociar i gestionar algú...

Potser m'he de plantejar que l'agent sigui estranger, no ho sé. Mentre el negoci rodava, rodava per a tothom. Ara el negoci funciona per a molt poca gent, i els agents també afronten un moment molt important de reconsideració de les seves funcions. Fa temps vaig llegir un article magnífic d'un escriptor que admiro molt, l'Enrique de Hériz, un article que vaig guardar a la carpeta de la novel·la que no estava escrivint. L'Enrique deia que, atès que estem immersos en aquesta situació, potser els autors havíem de viure la nostra pròxima novel·la com si tornés a ser la primera, buscant la il·lusió de qui tenia vint anys i no n'esperava res. Als meus 54 anys, després de vint anys d'ofici i de 25 llibres publicats, amb una obra feta amb honestedat, torno a posar el comptador a zero i a veure de què sóc capaç.

COMENTARIS

Lliçó
Tuli Márquez, 02/10/2014 a les 15:41
+4
-0
Merci, mestre. Emocionant, l'entrevista.
i endavant amb l'esforç.
noms, per favor
Marc P., 02/10/2014 a les 17:37
+0
-0
Molt bona entrevista, però és una llàstima que no ens digui quins són els bons escriptors catalans. Algú ens ha d'orientar davant del maremàgnum
en un món de mones
c'est moi, 02/10/2014 a les 17:51
+1
-0
desitjo que trobis el camí que busques, més que res per seguir llegint-te :)l'autoexigència, el talent i l'honestedat han de guanyar la partida. Dins d'aquest món?et preguntaràs, sí, no n'hi ha d'altra.
Has de tenir molt clar el que vols llegir. No hi ha nivell.
Anònim, 02/10/2014 a les 18:13
+1
-0
Com a lectora he de dir que la experiència a les llibreries és decebedora.Els llibres només son mercaderia que cal vendre.
Hi ha verdaderes meravelles que passen desapercebudes pel públic... i d'això algú en té la culpa.
Un cop vaig demanar alguna novetat que estigués bé a un venedor de la FNAC i en va sortir amb un premi Planeta...de Mendoza.
esperem el nou totxo de n Marquez amb ganes
viu i llegeix, 02/10/2014 a les 21:53
+0
-0
Espero que en el retrobament d' ell.mateix hi sortim guanyant tots i surti un altre llibre excel·lent de la factoria Marquez.

Les llibreries cal saber triar les be. I no cal confondre les llibreries amb les botigues de llibres, com FNAC. Hi ha llibreters que estimene l ofici i recomanen llibres que valen la pena. Hi ha blogs de lectura amb bones recomanacions que no.cobreixen a cap pressió comercial
risc, exigència, honestedat
Teresa Costa-Gramunt, 03/10/2014 a les 12:17
+1
-0
El risc, l'exigència i l'honestedat literària són consubstancials en el que escriu Eduard Márquez.
Vaig llegir el seu últim llibre de narrativa, excel.lent, com excel.lents són els seus contes reescrits, que acabo de llegir.
Crec, com ell, que l'escriptor ha d'estar compromès amb la literatura, no amb el mercat. I que la barreja de nivells ens està fent molt de mal.
Salutacions cordials
on eren fa uns anys?
critic, 03/10/2014 a les 18:23
+0
-0
Trobo ara molts escriptors, sens dunte bons i reconeguts que diuen que cal repensar-ho tot perque wl que hi ha no s'aguanta. No dic que no, pero no recordo sentir a cap d'ells qian publicaven sense massa prpblemes i formaven l'status mentre altres escriptors buacacen com treure el cap. On eren llavors per demanar canvis?
Bon consell
Ada Castells, 07/10/2014 a les 11:12
+1
-0
M'agrada quan dius: "Fa temps vaig llegir un article magnífic d'un escriptor que admiro molt, l'Enrique de Hériz, un article que vaig guardar a la carpeta de la novel·la que no estava escrivint. L'Enrique deia que, atès que estem immersos en aquesta situació, potser els autors havíem de viure la nostra pròxima novel·la com si tornés a ser la primera, buscant la il·lusió de qui tenia vint anys i no n'esperava res. Als meus 54 anys, després de vint anys d'ofici i de 25 llibres publicats, amb una obra feta amb honestedat, torno a posar el comptador a zero i a veure de què sóc capaç". Seràs capaç de molt, com sempre!
Follett
Xavi Silvestre , 18/10/2016 a les 22:08
+0
-0
Un bon escriptor parlant bé del Mestre Ken Follett, sense complexos de superioritat absurds. Estic plorant d'emoció!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència