Foto: Alejandro Slocker
La Carla té els llavis vermells, els cabells taronges, les ungles se les pinta de groc, els ulls li brillen d’un verd semàfor fascinant, i sempre llueix vestits blaus i liles. Fa temps que la conec, perquè viu al pis de sota el meu, i vam començar parlant del temps a l’ascensor o demanant-nos sal i sucre. A poc a poc, però, ens hem anat sentint més còmplices, ara ja no agafem mai l’ascensor perquè els experts diuen que és sa pujar escales –nosaltres ens els creiem–, i quan cuino croquetes n’hi baixo algunes perquè les tasti, i de tant en tant sortim a córrer plegats pel voral del riu, i ja no conversem del temps sinó de les nostres vides d’occidentals cínics.
Tots dos voregem la trentena, i tots dos ens sentim orgullosos de viure sols, malgrat que això signifiqui que sovint la nevera faci eco i que algun vespre desitgem secretament compartir el sofà amb algú. És curiós, però mai no hem parlat de la nostra sexualitat, perquè ni ella ni jo no considerem que això ens defineixi. Per a ella, m’agraden més els adjectius «enèrgica», «riallera» o «valenta», i per a mi… bé, és lleig parlar d’un mateix. Sigui com sigui, sempre hem sobreentès els nostres gustos carnals, i potser això, en aquesta societat estranyota on sobrevivim, ens ha unit.
Avui a la tarda la Carla ha picat a la porta de casa amb un somriure i una ampolla de cava a la mà: venia a celebrar que al Parlament han aprovat una llei que, per fi, ens defensa, i hem obviat que hauríem d’estar tristos perquè calgui legislar la normalitat. No ens hem begut el cava perquè ni a ella ni a mi ens agrada, però amb una cervesa a la mà ella se m’ha sincerat com no ho havia fet mai abans.
–El meu pare és diputat. Això no ho sabies, oi?
Jo, que sóc ruc de mena, he somrigut i li he dit que quan el vegi li doni les gràcies de part meva per la votació d’aquest matí, i després me n’he anat per les branques i m’he posat a defensar els polítics, perquè no m’agrada que sempre se’ls critiqui, així com a grup, així a l’engròs, que n’hi ha que es creuen el que fan, que són servidors de la ciutadania, que algú o altre ens ha de fer de portaveus… I ves, avui que han aprovat una llei moderna, justa, igualitària i bla-bla-bla, avui era un bon dia per estar orgullosos dels polítics, i, en el cas de la Carla, de son pare.
–I ha votat que no.
He emmudit, he empassat saliva, m’he volgut fondre, he buscat una col per ser un patufet del segle XXI que s’hi amaga… Però res de res.
–Ara vinc de veure’l –ha continuat la Carla–. No li havia explicat mai que m’agradaven les dones, i es veu que ell no ho sospitava, el molt burro, el molt cec! I avui li ho he dit. Li ho he dit… s’ha quedat blanc com el paper, i li he agafat, sense permís, aquesta caríssima ampolla de cava a mode de venjança.
I al final, encara que no ens agradi ni a ella ni a mi, ens hem begut el cava a la salut del pare-fòssil de la Carla. I ens hem embriagat de llibertat. I la Carla, la Carla vermella, taronja, groga, verda, blava i lila ha estat la bandera més dolça que mai hagi existit.
@roccasagran
