No serem nosaltres els qui revelarem la identitat d’Elena Ferrante. El que l’escriptora va voler que se sabés d’ella es troba en un petit llibre titulat La frantumaglia, que recull una entrevista i altres apunts personals sobre la seva manera d’entendre la vida i la literatura.
Llegim l’arrencada de L’amor que molesta (Navona Editorial), el seu primer llibre, publicat el 1992 a Itàlia. L’obra ja revela tot el talent i l’univers d’Elena Ferrante, autora tímida, enigmàtica i addictiva. La traducció al català és d’Anna Carreras.
Foto: Thomas Hawk
La meva mare es va ofegar la nit del 23 de maig, el dia del meu aniversari, en un tram de mar davant de la localitat anomenada Spaccavento, a pocs quilòmetres de Minturno. Justament en aquesta zona, a les acaballes dels anys cinquanta, quan el meu pare encara vivia amb nosaltres, a l’estiu llogàvem una habitació en una casa de pagès i ens passàvem el mes de juliol dormint tots cinc en pocs i calorosos metres quadrats. Cada matí, nosaltres, les nenes, ens bevíem un ou, fèiem drecera cap al mar entre canyes altes per caminets de terra i sorra i ens anàvem a banyar. La nit que va morir la meva mare, la propietària d’aquella casa, que es deia Rosa i ja tenia més de setanta anys, va sentir que trucaven a la porta, però no va obrir per por que fossin lladres o assassins.
La meva mare havia agafat el tren cap a Roma dos dies abans, el 21 de maig, però mai no va arribar-hi. En els últims temps venia a veure’m uns dies, com a mínim una vegada al mes. Jo no estava contenta quan la sentia per casa. Es despertava a l’alba i tenia per costum netejar la cuina i el menjador de dalt a baix. Jo provava de tornar a adormir-me, però no ho aconseguia: engarrotada entre els llençols, em feia la impressió que amb els seus quefers el cos se’m transformava en el d’una nena amb arrugues. Quan arribava amb el cafè, m’arraulia cap a un costat perquè no em toqués mentre s’asseia a la vora del llit. La seva sociabilitat em fastiguejava: sortia a comprar i feia una confiança als botiguers amb qui jo, en deu anys, no havia bescanviat més de dues paraules; anava a passejar per la ciutat amb alguna de les seves coneixences puntuals; es feia amiga dels meus amics, als quals els explicava històries de la seva vida, sempre les mateixes. Amb ella, jo només sabia ser prudent i mentidera.
Se’n tornava a Nàpols a la meva primera mostra d’impaciència. Recollia les seves coses, feia una darrera repassada a la casa i prometia que tornaria aviat. Jo passava per les habitacions tornant a endreçar segons el meu criteri tot el que ella havia disposat segons el seu. Tornava a posar el saler al compartiment on el tenia des de feia anys, tornava el detergent al lloc que sempre m’havia semblat oportú, desfeia el seu ordre als meus calaixos, restituïa el caos a l’habitació on treballava. Fins i tot l’olor de la seva presència —un perfum que deixava una sensació de desassossec a casa— al cap de poc temps s’esvaïa, de la mateixa manera que a l’estiu s’esvaeix l’olor d’una pluja breu.
Sovint perdia el tren. Habitualment arribava amb el següent o fins i tot el dia després, però jo no m’hi acostumava i em preocupava igualment. La trucava, neguitosa. Quan per fi li sentia la veu, li retreia amb una certa duresa: per què no havia sortit?, per què no m’havia avisat? Ella es justificava sense ganes, preguntant, rient, què m’imaginava que podia passar-li, a la seva edat. «De tot», li responia jo. Sempre m’afigurava una emboscada teixida expressament per fer-la desaparèixer del món. Quan era petita, passava el temps de les seves absències esperant-la a la cuina, darrere els vidres de la finestra. Desitjava amb totes les meves forces que aparegués al final del carrer, com una figura en una esfera de cristall. Respirava amorrada al vidre, embafant-lo, per no veure el carrer sense ella. Si trigava, el neguit es feia tan incontenible que se’m desbordava en tremolins per tot el cos. Llavors m’escapava a un rebost sense finestres i sense llum elèctrica, just al costat de la seva habitació, que també era la del meu pare. Tancava la porta i em quedava a les fosques, plorant en silenci. Aquell quarto era un antídot eficaç. M’inspirava un terror que em frenava el neguit per la meva mare. En la foscor més absoluta, ofegada per l’olor d’insecticida, m’assetjaven formes acolorides que em llepaven les pupil·les durant pocs segons deixant-me sense respiració. «Quan tornis, et mataré», pensava, com si hagués estat ella qui m’hagués tancat allà a dins. Però després, tan bon punt li sentia la veu al passadís, m’escapolia de pressa per anar a giragonsar-li al voltant fingint indiferència. Vaig tornar a recordar aquell rebost quan vaig descobrir que ella havia sortit com de costum, però no havia arribat.
Al vespre vaig rebre la primera trucada. La mare em va dir amb to tranquil que no podia explicar-me res, que estava amb un home que li impedia fer-ho. Després es va posar a riure i va penjar. En aquell moment em vaig quedar estupefacta. Vaig pensar que em volia prendre el pèl i em vaig resignar a esperar una segona trucada. En efecte, vaig deixar passar les hores fent conjectures, asseguda en va al costat del telèfon. Però després de la mitjanit em vaig adreçar a un amic policia, que va ser molt amable: em va dir que no em posés nerviosa, que ell se’n faria càrrec. La nit, tanmateix, va passar sense notícies de la meva mare. L’únic que era cert era que havia sortit: la vídua De Riso, una dona sola de la seva mateixa edat, amb qui des de feia quinze anys alternava períodes de bon veïnatge amb períodes d’enemistat, em va dir per telèfon que l’havia acompanyada a l’estació. Mentre feia cua per comprar el bitllet, la vídua li havia comprat una ampolla d’aigua mineral i una revista. El tren estava ple a vessar, però, de tota manera, la meva mare va trobar un lloc al costat de la finestreta en un compartiment ple de militars de permís. S’havien acomiadat demanant-se mútuament anar amb compte. Com anava vestida? Com de costum, amb roba que tenia des de feia anys: faldilla i jaqueta blaves, una bossa de cuir negre, sabates velles amb taló mitjà, una maleta usada.
A les set del matí la meva mare va tornar a trucar. Malgrat que jo la vaig omplir de preguntes («On ets? Des d’on truques? Amb qui estàs?»), ella es va limitar a cantar-me quasi cridant, entonant-les a gust, un seguit d’expressions obscenes en dialecte. Després va penjar. Aquelles obscenitats em van causar una regressió incoherent. Vaig tornar a trucar al meu amic, sorprenent-lo amb una barreja inconnexa d’italià i expressions dialectals. Ell volia saber si la meva mare havia estat especialment deprimida els darrers temps. Jo no ho sabia. Vaig admetre que ja no era com abans, tranquil·la, calmosament divertida. Reia sense motiu, parlava massa; però la gent gran sovint fan aquestes coses. El meu amic va estar d’acord amb mi: passava contínuament que els vells, amb les primeres calorades, fessin coses estranyes; no calia amoïnar-se. Jo, en canvi, vaig seguir amoïnant-me i vaig recórrer la ciutat de cap a cap buscant, sobretot, pels llocs on sabia que li agradava passejar.
La tercera trucada va arribar a les deu de la nit. La meva mare va parlar de manera ombrívola d’un home que la seguia per emportar-se-la embolicada en una catifa. Em va demanar que m’afanyés a ajudar-la. Li vaig suplicar que em digués on era. Va canviar de to, va respondre que més valia que no. «Tanca’t a dins de casa, no obris a ningú», em va demanar. Aquell home també em volia fer mal a mi. Després va afegir: «Vés a dormir. Ara em banyaré». No es va sentir res més.
L’endemà dos nois van veure el seu cos surant a pocs metres de la riba. Només portava sostenidors. No es va trobar la maleta. No es va trobar el vestit jaqueta blau. Tampoc no van trobar les calcetes, les mitges, les sabates, la bossa amb els documents. Però, al dit, encara hi duia l’anell de prometatge i l’aliança. A les orelles, hi duia unes arracades que li havia regalat el meu pare feia mig segle.
Vaig veure el cos i davant d’aquell objecte blau vaig sentir que potser m’hi havia d’aferrar per no acabar qui sap on. No l’havien violada. Només presentava alguns hematomes fruit de les onades suaus que l’havien empesa durant tota la nit contra alguns esculls a flor d’aigua. Em va semblar que al voltant dels ulls tenia restes d’un maquillatge que devia haver estat molt exagerat. Vaig observar-li durant molta estona, amb incomoditat, les cames de color d’oliva, extraordinàriament joves per a una dona de seixanta-tres anys. Amb la mateixa incomoditat em vaig adonar que els sostenidors que portava no s’assemblaven gens als desgastats que solia portar. Les copes eren de blonda finament treballada i ensenyaven els mugrons, i es lligaven entre si amb tres V brodades, marca d’una botiga napolitana de roba interior femenina, la de les germanes Vossi. Quan me’ls van tornar juntament amb les arracades i els anells, els vaig olorar llargament. Feien l’olor irresistible de la roba nova.
L’amor que molesta, publicada el 1992 a Itàlia, va ser portada al cinema per Mario Martone:
L’amor que molesta
© Elena Ferrante
© de la traducció: Anna Carreras
© d’aquesta edició: Navona Editorial, 2016
0
0
