Foto: tresemes37
Tornar a creure en l’amor encara que m’estampi. Tenir a prop la cançó d’El Pets, del Cohen, dels Lax’n. Xiular-ne una de nova que em recordi a algú i, màgia, em faci somriure una mica. Dir-te t’estimo, encara que no sàpiga ben bé si toca o no. Escoltar l’impuls, la intuïció, aquella veritat que neix del fons del fons del fons.
Que de tant en tant algun detall quotidià m’insinuï que és una sort estar viva. Que ara sóc aquí amb tu. I et miro i em mires i t’escolto i m’escoltes. I és així de senzill. Ja n’hi ha prou d’inventar-me pors i fabricar-me cordes amb què jo mateixa em faig la traveta. Qui sap demà què passarà. Aquest cinc de novembre ja és nostre.
Però quan el llavi em tremoli i m’empassi la veu i se’m clavi allò al pit. Quan la de les sabates que fan soroll no sigui ben bé jo o quan no sàpiga ben bé qui sóc. Si mai torna la mania d’aïllar-me sota el sostre, entre quatre parets, de caminar descalça i de puntetes sobre el terra glaçat. Promet-me, encara que no t’ho acabis de creure, que tard o d’hora arribaran les cent finestres, el balcó, el cel blau.
Avui gosaria demanar-te que t’assemblis al vint-i-cinc i al mateix temps t’atreveixis a ser com hagis de ser. Que et pentinis i et despentinis quan calgui. Que ploris i riguis i estimis. I ballis amb el vestit que més t’agradi. I et deixis seduir per l’ànima d’uns ulls que brillin. Potser sí que m’espanta fer-me gran, però sé que em faria petita de cop si no fos fidel al que els teus dies em demanin.
Estimats vint-i-sis anys, en aquest camí que compartim tant de bo que cada matí tinguem una cançó per xiular.
