La necessitat universal de la família

He deixat els nens a l’escola i m’he afanyat Balmes amunt entre el soroll incessant d’una ciutat que tot just es lleva disposada a escriure un altre capítol de tardor primerenca, de rutina, d’horaris, de logístiques familiars, de reunions de feina, de dos-cents grams de pernil dolç tallat ben fi i una barra de quart, aquesta no, la més torradeta; és igual a Barcelona, Nova York o Boston, igual a Lagos que a Accra. Les persones ens arrelem al nostre entorn local i esdevenim el que hi fem i el que hi sentim. Però no sempre. No per a tothom.

Ja a casa, el dia de pluja em regala l’escenari perfecte per llegir les darreres pàgines de Lejos de Ghana de Taiye Selasi just abans d’anar a treballar. I l’acabo. Tocada com mai per un llibre, per una història, per haver obtingut respostes a qüestions que m’he plantejat tantes vegades i haver-me adonat de la importància de sentir-se d’un lloc i totes les possibilitats emocionals que això desplega.

Kweku Sai, un ghanès format als Estats Units, cirurgià de renom i marit fracassat, ha mort inesperadament de matinada, sol a la seva casa d’Accra. La noticia de la mort arriba a la família que va abandonar anys enrere a Massachusetts, empès per la vergonya d’haver perdut la feina per la mort d’una pacient al quiròfan. Els quatre fills i Fola, la mare, es reuniran en un viatge agredolç que els portarà a la seva terra d’origen. Lejos de Ghana és la història d’una família africana que ha triomfat en el sentit més convencional de la paraula. Els pares, Kweku i Fola, han conegut l’èxit intel·lectual i professional i els fills han estat tocats pel talent: el gran, Olu, esdevindrà cirurgià com el pare; Kehinde, un artista internacional considerat un geni, i la seva germana bessona Taiwo, sempre la millor de la classe i dotada d’una bellesa eclipsant. La més petita de la família, Sadie, encara en plena lluita per definir-se, també és una estudiant brillant.

La novel·la és un tapís d’històries que neixen de cadascun dels membres d’una família aparentment perfecta, però que descobrim fràgil i fragmentada a través de la revelació del seu dolor, el seus records, passions, debilitats i somnis. És precisament aquest sentit i aquesta necessitat universal de la família el que sota el meu punt de vista provoca que la novel·la esdevingui extraordinària. Molts es limiten a parlar de la innovació literària que Selasi regala amb aquesta novel·la a la literatura africana, i realment hi fa una aportació brillant, però, sincerament, crec que els humans ens entestem a etiquetar i classificar cada paraula escrita, i que el mestissatge cultural amb el qual l’autora vesteix els seus personatges relativitza totes les estructures inflexibles que farien col·locar el llibre a la prestatgeria de novel·la africana sense més.

Sí, l’Àfrica hi és, i hi és d’una manera insubstituïble, però Taiye Selasi ens obliga a contemplar l’Àfrica des d’una perspectiva molt més àmplia. Els africans que van deixar els seus països als anys seixanta i setanta van ser immigrants obedients i constants que van buscar carreres segures en medicina, banca o dret. El seus fills, joves poliglotes i cosmopolites, són “afropolitans”, terme encunyat per Selasi per descriure aquells que, com ella, són un híbrid geogràfic i cultural que els força a canviar de forma i a una necessitat constant d’autodefinició. Aquest cosmopolitisme té el seu cantó fosc, però: la falta d’arrelament, el sentit de pertànyer, la manca d’una llar tot i tenir una bona casa. Selasi decideix escriure sobre la transformació de la cultura africana i no sobre l’Àfrica que ens ensenyen reiteradament els mitjans. No amaga l’Àfrica més desvalguda, simplement posa sobre la taula altres realitats africanes, ghaneses concretament, i les de segones generacions d’immigrants, també certes i no menys veritables, i ho fa a través d’una família a la qual despulla per mostrar al lector l’homogeneïtat de les emocions siguis d’on siguis i tinguis el color que tinguis.

Insòlita la capacitat de connexió amb el lector a través de la veu singular de l’autora: tendra, potent, fresca, agra, rítmica, barroca a vegades, moderna, punyent i un grapat d’adjectius de tots colors, sovint contraposats, perquè mostra emocions tan dispars com dispar és l’ànima humana.

Per com Tayie Selasi ens convida a moments summament íntims a través de diàlegs conduïts només amb mirades i silencis, pel paper tant important que la intuïció juga en tots els personatges de la família, per la complexitat també universal de les relacions familiars entre pares i germans, per la manera tan visceral amb què ha dotat els protagonistes a l’hora fer-los pensar i actuar, Lejos de Ghana ha passat a formar part dels meus imprescindibles.

El dia es tanca amb la mateixa pluja que l’obria fa unes hores. Qui sap si plou també a Nova York o a Boston, qui sap si plourà demà a Lagos o a Accra.


*La cirereta:
Vives toda la vida en este mundo, en estos mundos, y sabes lo que piensan de ti, sabes lo que ven. Dices que eres africano y acto seguido tratas de excusarte, de explicar “pero soy listo”. Sin que ello implique ningún juicio de valor, simplemente lo sientes así. Dices “Asia, la antigua China, la antigua India” y todo el mundo piensa “ooh, la sabiduría ancestral de Oriente”. Dices “la antigua África” y todo el mundo piensa “irrelevante”. Polvorienta e irrelevante. Condenada. A nadie le importa una mierda. Quieres que te vean como algo valioso, no irrelevante, polvoriento y atrasado, ¿entiendes?

Títol: Lejos de Ghana
Editorial: Salamandra
Autora: Taiye Selasi
Traductora: Rita da Costa
Primera edició: Febrer del 2014
Pàgines: 348
Preu: 20€

Foto: Facebook