El meu professor de literatura

Ens obrien les portes

La literatura, la bona literatura, és molt més que un apèndix de les classes de llengua

Mestra, m'agradaria que ho sabessis

| 08/11/2016 a les 16:31h
Especial: El meu professor de literatura
Arxivat a: Biblioteca, Professor de literatura, literatura

Foto: Jason Farrar


Vaig tenir sort: l’escola on vaig anar era força avançada per a aquells finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Als primers cursos de primària, les mestres ens llegien en veu alta Les aventures d’en Massagran o En Bolavà detectiu de Folch i Torres. També ens feien llegir les aventures de Kasperle o novel·les que es deien La isla de los delfines azules o Zapatos de fuego y sandalias de viento; i, encara amb més fortuna, La llamada de la selva de Jack London, La isla de las voces de Stevenson o Hiawatha de Longfellow. Aquestes tres en l’avui oblidada col·lecció de butxaca Moby Dick.

Però les revelacions més importants –tot i que London i Stevenson ja ho eren, i molt– vindrien després: al llarg del BUP, equivalent del tercer i el quart d’ESO i el primer de Batxillerat d’avui dia, un professor es va saltar la programació oficial de literatura espanyola de l’època i, després de la lectura de La Celestina i d’alguna novel·la del segle XIX i de la postguerra, ens va dir que mai no havíem estudiat literatura universal i que allò no podia ser de cap manera. Després d’haver-nos dut al Lliure –el de Gràcia, l’únic que existia– a veure Hedda Gabler d’Ibsen, ens va fer triar entre diferents obres de Shakespeare, i jo vaig optar pel soroll i la fúria de Macbeth.

Tot seguit, van venir La pesta de Camus i Crim i càstig de Dostoievsky, que vaig poder llegir en la versió catalana d’Andreu Nin. A classe, és clar, les comentàvem; però també recordo haver tingut a part, algun diumenge a la tarda i amb algun company enderiat com jo, apassionades discussions sobre aquestes obres. Shakespeare, Camus i Dostoievsky ens obrien així les portes, no tan sols a les seves obres més emblemàtiques, sinó també a la literatura en majúscula i, doncs, a les millors reflexions possibles sobre les grans passions i contradiccions humanes.

A això, és clar, també ens hi ajudava la filosofia, i per això al professor d’aquesta matèria se li va acudir fer-nos llegir una novel·la; més ben dit, una nivol·la, que així qualificava Unamuno una obra tan singular com Niebla, la fascinant història d’un Augusto Pérez insignificant i dubitatiu a qui el seu autor acaba matant després que l’un i l’altre, autor i personatge, hagin mantingut una insòlita discussió. Amb tot això anàvem agafant bagatge de cara a formar-nos un criteri propi, més enllà de modes i consignes.

Però per viure la literatura encara amb més plenitud un tercer professor ens va fer donar un pas més enllà: la memorització, la recitació i, finalment, la representació. Una bona part de les classes de català va consistir en la posada en escena d’obres de teatre, i no pas de qualsevol mena: per dir-ne només algunes, La cantant calba de Ionesco, Els justos, novament de Camus, o alguna de les Tres farses russes de Txékhov.

La dicció, els moviments, el joc escènic o la confrontació amb el públic ens van fer reviure els textos amb una mirada nova, més vital que intel·lectual –perquè, com deia Clint Eastwood fa molt poc, la interpretació no és un art intel·lectual, sinó “instintiu, animal”. Tot aquest aprenentatge ens va ser útil per entendre que la literatura, la bona literatura, és molt més que un apèndix de les classes de llengua; que ajuda a reconèixer i, quan s’escau, a expressar les passions i les idees i a formar-se un criteri propi; però també que no es limita a ser una activitat merament mental sinó que és també vida. Sempre estaré agraït a Lluís Riera, Carles Díez i Joan Blanquer per haver-me ajudat a descobrir-ho.



* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.

Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.

COMENTARIS

Gran professor
Anònim, 10/11/2016 a les 14:48
+5
-0
Vaig tenir al Josep Maria de professor a l'institut i vaig gaudir molt amb ell. Llàstima que aquella època va coincidir amb la meva adolescència i estava per altres coses, però em va obrir els ulls cap a la importància de la literatura. Encara recordo alguna de les seves classes.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí