Foto: Sancho McCann
Si hi ha alguna cosa al món que em fa por és quan la mare diu «Aitor Díaz!». Perquè quan la mare em crida amb el cognom és que alguna cosa, dic jo, he fet malament. L’última, que és com la meva mare es refereix a les meves pe-ti-tís-si-mes malícies, per exemple quan ho explica a l’àvia diu:
—Que no en saps l’última?
Doncs aquesta vegada us juro que no n’hi ha per a tant, i així i tot la mare m’ha clavat una clatellada davant de tota la família, que no hi ha res que em molesti més que una bona clatellada de la mare, i més davant de la família. Doncs l’última és, de debò, una tonterieta, però a la mare li molesten més les tonterietes que una bona malifeta. Una de les bones, ja m’enteneu. Per exemple, si truquen de l’escola per dir que no he assistit a classe i la mare em pregunta en arribar a casa si es pot saber on he estat, que en realitat, tant si es pot saber com si no, he de respondre-li… si per exemple li dic que no hi he anat perquè necessito estar sol, que he estat pensant últimament i que estic trist (bé, alguna cosa així), llavors la mare es commou, li faig pena i em fa unes moixaines. Ens demanem perdó i després, quan acabem de sopar, li faig unes carícies als cabells sense despentinar-la gaire i ja estan fetes les paus. En canvi, no sé per què, els detalls la posen nerviosa: que em tiri cap enrere amb la cadira i m’aguanti sobre una pota, que pregunti quan marxem, que em taqui com un porc, que m’embruti el colze amb el que sigui que hi hagi a la taula, que posi malnoms al meu germà… aquesta mena de coses són les que molesten a la mare. Que jo li dic: però, mare, si és molt pitjor que no vagi a classe que per exemple que em taqui la camisa dels diumenges. Però ella que no, que la tristesa és una cosa disculpable i que el més important per conviure en harmonia amb els altres és tenir una bona empatia, i que ella per a la tristesa o la solitud és comprensiva; però amb els porcs, no.
Estava a la taula dient que me n’han quedat dues aquest trimestre, i se m’ha escapat el riure i, com us dic, la mare m’ha clavat una clatellada. Jo m’he queixat perquè, bé, suspendre Ciutadania tampoc és tan greu, i si tant presumeix d’empatia, pot entendre que tenir catorze anys i estudiar com cal comportar-se és un avorriment. Diu que la clatellada no és per haver suspès, que ella ho entén tot i és més comprensiva que cap altra mare, però que el que l’ha molestat de debò és la rialleta. Ho veieu? Es molesta per unes coses incomprensibles.
—Però sabeu per què m’enfado amb el nen? Perquè el que em molesta no és que suspengui, que si fos tontet doncs, mira, una carrega amb el que li toca. El que em molesta és que suspèn Ciutadania perquè està pendent de les formigues que hi ha a la paret. Que no riguis, que és veritat. Si suspèn és per les formiguetes dels nassos, que les té controlades. Estan a la paret i les mira i les remira i s’arrepenja a la cadira, s’hi asseu aguantant-se damunt una pota, i les mira i les remira. Et juro que això és el que em fot. Va, explica-li a la teva cosina l’última… les coses tan interessants que aprens escalfant la cadira… va, va, no em miris així…
—Doncs que… si agafes les formigues, no?, les col·loques totes a terra, juntes, i dibuixes un cercle al seu voltant amb un retolador… les formigues no surten de dins. Bé, al final surten… però els hi costa.
Això és el que he respost (perquè és la veritat) abans que la mare m’hagi clavat una segona clatellada… però més que una clatellada ha estat una hòstia, que no és el mateix. Però una senyora hòstia, eh?
