Foto: Bananas
Com més vius, més espai necessites. L’eslògan, d’una empresa de trasters de lloguer, m’ataca al metro en forma de cartells publicitaris. Se suposa que a mesura que creixem col·leccionem sabates, guitarres, llibres i el que sigui. I, doncs, cada cop ens cal més espai per guardar les nostres possessions. És un bon eslògan, si pretens guanyar-te el pa llogant trasters. Llàstima que sigui fals.
No seré jo qui renegui de les coses. Em direu que les millors coses de la vida no són coses i us donaré la raó, però també hi ha objectes que ens defineixen, que ens fan ser com som. No em fa cosa admetre que certes coses me les estimo més que certes persones.
Tampoc penso renegar de l’espai. Vaig créixer en un pis de Nou Barris de cinquanta metres quadrats, sense balcó ni res, on compartia una habitació molt petita amb el meu germà. Quan els pares van canviar de pis, tenir una cambra pròpia que donava al celobert em va semblar la millor conquesta de l’univers.
L’espai és una necessitat que té poc a veure amb l’edat. O sí, però en una relació inversament proporcional: les criatures en necessiten més, per poder córrer i esbravar-se. I les coses s’acumulen amb els anys, poso el meu armari de roba per testimoni, però fer-se gran té algun avantatge: els nens són acaparadors de mena, mentre que els adults hauríem d’exhibir més criteri per decidir quines coses val la pena conservar. Quines sabates ens tornarem a posar. Quins llibres rellegirem. I quins no.
La gràcia d’aprendre a viure no és acumular-ho tot, és saber triar. Les persones de les quals ens rodegem, per descomptat. Però també les coses que salvaríem d’un hipotètic incendi enfront de les prescindibles. El repte, crec, no és que tothom ens estigui amic, sinó poder ballar fins a la fi de l’amor amb un o dos (o tres o quatre) amics de veritat. L’objectiu no és llogar un traster per encabir-hi andròmines sense ànima, sinó tenir deu o vint (o trenta o quaranta) llibres per endur-nos a la fi del món.
0
0
