Recordes els primers texans que vas tenir. I els primers que et vas comprar amb els diners de les classes particulars. També recordes quan i on et vas regalar uns Levi’s i com et vas obligar a dir-te que sí, que es notava tant que eren de marca perquè et quedaven millor que els No-t’hi-fixis de tota la vida.
Rescates de l’altell una caixa plena de pantalons. N’hi ha que t’anaven bé abans dels quatre parts; n’hi ha que no et posaries ni que t’entressin però els guardes per si canviessis de talla i de gust; n’hi ha d’acampanats que podries recuperar, perquè es porten de nou els camals amples que dissimulen cames tortes. Els ferros ortopèdics amb què vas dormir durant tres anys no van fer miracles.
Ara baixes a primera línia els vestits d’hivern i deses els d’estiu ben amunt. Ho fas amb recança –els mesos freds et podries posar peces fines si optessis pel mètode ceba–, però et cal fer espai a la llana i al cotó gruixut.
El ritual et cansa i t’agrada a la vegada. Renoves el contracte a la faldilla vermella de Nova York: l’hivern pinta fosc i hi hauràs d’afegir color. L’anorac estampat deixarà d’estar a l’atur, però s’imposa la jubilació definitiva per al pitxi de pana. Mantens els jerseis blaus a mà: potser els tocarà fer hores extres, per abrigar-te l’angoixa i les pors i el forat de la panxa.
La roba en guaret no és garantia de res, saps de sobres que no existeixes més enllà d’aquest dimarts. Però les caixes que barregen nostàlgia i futur et reconforten. Et fan creure que encara hi seràs quan tornin la primavera i les flors i els dies llargs.
4
0
