La vida en parella

La convivència és una assassina de passions; cossos que comparteixen llençols i lavabo, el mateix espai cada dia mentre el temps s’esmuny, acaben per avorrir-se

| 07/10/2014 a les 20:03h
Especial: Estava escrit
Arxivat a: Cambres pròpies
8 d’abril de 2000
 
No aconsegueixis els teus somnis, només conserva’ls.
 
El meu humor pot canviar amb cadascuna de les cançons d’un disc. Aquesta falta de control sobre mi mateixa no em fa una persona contradictòria; és encara pitjor: em perd. Em torna boja. És dur conviure amb algú com jo. Les meves enrabiades duren tres minuts i vint segons, i un dia pot ser A Perfect Day fins que un ca me mira amb ulls d’animal. Llavors no puc més i m’enfons.
 
Com pot prendre decisions una persona així, que no sap ni quina roba triar davant de l’armari? A l’estació, agaf el primer tren que passa i a veure on em porta. Així descobresc pobles de Tarragona on arriben els Rodalies. Així vaig descobrir Girona.
 
Un dia exigesc la presència d’en X amb una necessitat visceral i l’endemà m’estimaria més no haver-lo conegut mai, perquè m’atabala saber que hi és i que jo també he de ser-hi. Si llegeixes això, X, no em malinterpretis com altres vegades que has llegit els meus quaderns d’amagat. Senzillament, ens anam a viure junts i estic acollonada. És normal. Em portes catorze anys. Sóc jove (massa?), i encara que aquest no sigui un compromís etern, els dos sabem que serà determinant.
 
De vegades pens que no sóc fidel a mi mateixa. Em deman on queda la Llucia independent, aquella que tenia mil companys de festa i cap d’explicacions. M’agradaria no enyorar el futur que m’ofereixen França o Sud-Amèrica, però la temptació de deixar-ho tot és poderosa. Tenc ganes de fugir i oblidar-me dels lligams que implica sortir amb algú.
 
Quan anem a viure junts, on quedaran els amics? Els teus, tant se val! Estan casats i tenen fills. Però cadascú ha fet la seva pròpia vida, tu a Mallorca, jo aquí. La meva és plena de jocs superficials i em pregunto si la por no deu venir del rebuig a fer-me gran.
 
Em telefones. O mir una foto teva. O jo què sé, qualsevol record. I sent que vull estar amb tu. Ho he triat així, i em dic: endavant. Girona serà el nostre futur, de puta mare, i tant que sí. Però després...
 
No vull fer-me invisible. Això és el que passa.
 
28 d’agost de 2000
 
Em balden els moscards i em desperta un insomni infantil. Són les dues de la matinada i no sé viure en parella. No sé estimar. No m’he enamorat mai d’allò que no fos impossible i comportàs un risc, un repte. El meu és un caprici, més que un amor autèntic. Sóc una teenager i X dorm. El mir. El llum encès no li molesta.
 
Sempre he agafat el que he volgut, sempre he volgut allò que no era per a mi. A les braves, a cor descobert, com una kamikaze, sense protecció, que la vida profilàctica no m’escau. Ara tenc un insomni imbècil perquè ahir vaig somiar amb un altre i al dematí no podia suportar que només fos un somni.
 
X es grata. Els moscards també el balden. Es gira cap a la paret. Ronca una mica. Estim en X. Si no ho fes, tot seria molt més fàcil. Llàstima que jo rebutgi les coses fàcils. Cada vegada em costa més viure en parella, i no fa ni dos mesos que vàrem començar a fer-ho. Llucieta, no t’enganyis més. Tants projectes junts... Mai no has estat enamorada d’en X, sinó de la seva absència. Ell a Mallorca, tu a Barcelona, era un ideal que et permetia no haver de comprometre’t ni amb ell ni amb cap altre. Era la relació perfecta, perquè no era una relació.
 
L’estim. Perquè sí. Perquè vull. Però amb això no n’hi ha prou. Els meus sentiments han estat sempre castells en l’aire. No em queixo, sóc tota passió. Però com dir-li a la persona amb qui comparteixes llit i vàter que jo funcion sola, només amb les meves fantasies?
 
Ahir em deien narcisista. Llavors vaig adonar-me que X em posaria davant de qualsevol cosa. I que jo no l’hi posaria, a ell. Som una nina. Una nineta malcriada que desitja els objectes més cars de l’altre costat de la vida, quan només hauria d’aspirar a mirar-los, sense tocar res per no espatllar-ho.
 
Sempre he aconseguit el que volia. Aquesta vegada no ho faré per la senzilla raó que no sé el que vull. I això em mata.
  La convivència crema la passió? Foto: Adrià Costa

Octubre de 2014
 
Aquell va ser el primer dels meus tres intents infructuosos per viure en parella. La convivència és una assassina de passions; cossos que comparteixen llençols i lavabo, el mateix espai cada dia mentre el temps s’esmuny, acaben per avorrir-se. Sobretot si un dels dos pertany a una egocèntrica com jo.
 
D’una banda crec que, en una relació ideal –amb fills o sense– cadascuna de les parts hauria de viure a casa seva –una al pis de dalt i l’altra, al de baix, per exemple–, hauria de posar les seves pròpies rentadores, mirar a la tele programes que no confessaria mai i menjar el que li donàs la gana. Quedarien quan els anàs bé. Però és una pretensió cara, poc pràctica i esgotadora, perquè quedar amb aquella persona acabaria esdevenint un compromís més de la llista de coses a fer cada setmana.
 
Com a resposta a aquella nina romàntica de l’abril de l’any 2000, que –ja ho sospitava aleshores– efectivament era massa jove, recuper aquestes paraules que Josep Pla va escriure a Humor, candor...
 
“La joventut divaga. Divagar és trist. Concretar és divertit. Però tot això, Déu meu!, es descobreix molt tard en la vida –es descobreix quan la vida es comença a perdre. (...) El romanticisme en la literatura i el pensament és la preponderància de la inconcreció jovenívola. És posar la petulància de la vaguetat en l’eix de la vida –perpetuar el jovenilisme. Però sobre la vaguetat, què pot construir-se?”.


* Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa 18 anys, vaig encetar uns quaderns on apuntava les meves impressions sobre el món que descobria: la dificultat per trobar feina, les penúries econòmiques, la mort d’alguns amics, la mort d’altres amb qui no tinguérem temps de ser-ho, la convivència, enamoraments inversemblants, però també la ràbia per la situació política, les ganes de viatjar i fer mil coses, l’angoixa de no poder tenir-ho tot, la impressió inquietant que no hi havia futur. He passat aquí la meitat de la meva vida, torno a ser major d’edat. He emplenat desenes de quaderns, i el present –aquell futur poc clar– ha resultat ser una versió calcada del passat en paper carbó, que sempre embruta. Els qui s’estranyen per la precarització, la crisi i l’actuació dels dirigents, o tenen mala memòria (com corroboren els imputats quan han de declarar), o no han sabut llegir allò que els envoltava. En tot cas, estava escrit.
 

COMENTARIS

Llavors, no sóc jo només...
Anònima, 09/10/2014 a les 10:28
+0
-0
Ai, com t'entenc...
Despertar-se en el bell mig de la nit pensant "qui és aquest? on és la meva vida?"
Suggeriment
Miquel M. Gibert, 14/10/2014 a les 11:44
+0
-0
Benvolguda Llucia Ramis, no sé si ha llegit una comèdia dramàtica de Joan Oliver/Pere Quart, sobre la parella, la convivència, etc. Es diu "Ball robat". Entre altres coses, s'hi planteja la qüestió del matrimoni o de la parella estable com a realitats inviables per definició.

Cordialment,

Miquel M. Gibert
¿?
ET, 05/04/2015 a les 19:50
+0
-0
Però em sembla que abans de la qüestió de si saps o no viure en parella, la primera qüestió és si saps qui ets i on ets tu, i si pots viure amb aquest tu ple de contradiccions i tan influenciable.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions