La vida

«La de 23 setmanes»

I, tanmateix, sabem que hem tingut sort, perquè hi ha molts petits que no se’n surten

L'esforç de néixer

| 17/11/2016 a les 00:05h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar
Amb motiu del Dia Mundial de la Prematuritat, els amics de Catorze em demanen que escrigui sobre l'experiència viscuda amb la meva filla Ada, que va arribar al món ara fa set anys després de 23 setmanes i 5 dies de gestació. La taxa de supervivència en aquesta edat gestacional se situava entre el 10 i el 30%. Ella va tenir la sort de poder explicar-ho i la dissort d’emportar-se’n unes quantes seqüeles com a record.
 


L’Ada va néixer a les 23 setmanes i 5 dies de gestació, fruit d’un embaràs múltiple que no semblava presentar cap risc particular. Cap a les 19 setmanes em vaig començar a notar molt cansada i em costava caminar, però el meu pare acabava de morir després d’una llarga malaltia i era el meu primer embaràs, així que vaig ignorar els senyals atribuint-los a l’esgotament psicològic i al fet de portar bessons. Dos dies abans del part, vaig tenir revisió ginecològica i vaig preguntar si era recomanable que agafés la baixa, però el metge que em va atendre em va dir que no hi havia cap risc de part prematur. Probablement vaig expressar els meus dubtes a deshora (al final de la consulta i no durant l’exploració) i amb poca convicció, i d’altra banda eren les dues en punt d’un 4 d’agost, i sóc alta i de complexió robusta... Si he de ser sincera, jo tampoc hauria imaginat que no podria portar a terme un embaràs, i això que de temors relacionats amb la gestació n’havia tingut i en tenia molts.
 
El 6 d’agost vaig anar a treballar com cada dia a Barcelona. Era dijous, i dissabte marxàvem de vacances a Itàlia al poble del meu marit. Quan tornéssim volia començar a prendre-m’ho amb més calma. Vaig tenir una petita hemorràgia tot just arribar a l’oficina. Fidel al meu costum de no fer-me cas a mi mateixa, vaig estar pensant una estona si era convenient anar a l’hospital o no, i finalment vaig resoldre que sí. Vaig agafar un taxi fins a la Quirón i no em van fer esperar gens. Jo creia que havia perdut el tap mucós, i en canvi havia dilatat ja cinc centímetres, i una de les placentes havia prolapsat. La ginecòloga que em va atendre a urgències no em va dir res de tot això, i mentre anava ordenant analítiques i em col·locava vies, feia passos per fer-me entendre el que passava. Finalment, va explicar-me que el límit de la supervivència d’un fetus ronda les 24 setmanes de gestació i que, com que els meus encara no hi havien arribat, m’havia de traslladar a un hospital de tercer nivell perquè tinguessin més possibilitats. Va trucar a Sant Joan de Déu i es va barallar per telèfon per aconseguir una ambulància on fos possible atendre un part en aquelles condicions. No la va obtenir, però de totes maneres de seguida hi vam arribar.
 
La primera exploració a Sant Joan de Déu va ser també la primera bufetada de realitat. La causa més probable del que m’havia passat era una incompetència de cèrvix no detectada. El metge sostenia que les probabilitats de supervivència dels nens si naixien aquell dia eren mínimes, i en el cas que se’n sortissin, seria amb seqüeles molt greus. Segons ell, era millor que morissin i ho tornéssim a intentar.
 
Em van allitar amb les vies corresponents i la recomanació de romandre en horitzontal, amb les cames lleugerament elevades i els genolls flexionats. Res de lavabo, res d’acaronar-se la panxa perquè podia irritar l’úter i desencadenar el part. Res de res. No vaig poder lluir-me gaire estona com a pacient modèlica: l’inevitable va succeir poques hores –tres o quatre– després del meu ingrés.
 
Recordo que, en les anades i vingudes de quiròfan, sortien caps guaitant al passadís i preguntant si era “la de 23 setmanes”.
 
I sí, ho vaig ser.
 
Els nens van pesar més de 500 grams, una bona fita per a un prematur de 23 setmanes. La puntuació Apgar inicial era molt baixa, però estaven vius, i l’important –almenys de moment– era això. Ens van explicar que els primers dies –si els superaven– serien determinants, perquè la probabilitat d’hemorràgies cerebrals era elevada. A l’habitació, nosaltres estàvem en xoc, i els familiars i amics que trucaven no sabien si felicitar-nos o donar-nos el condol. Per a tots era una situació inexplorada.
 
La meva recuperació després del part –vaginal, sense epidural i amb més por que dolor– va ser molt ràpida, i el mateix vespre vaig poder anar a la Unitat de Cures Intensives Neonatal a veure els meus fills. El meu marit ja hi havia anat i va intentar preparar-me una mica, però la impressió va ser fortíssima. Eren petits, molt petits, i estaven plens de tubs i envoltats de màquines que no paraven de pitar. Tenien la pell molt fosca i vermellosa, era difícil associar la seva imatge a la de qualsevol nadó nascut a terme.
 
(Crec que aquest és el problema principal en el debat que plana sobre qualsevol prematur extrem: no se’l percep com un nadó, i no se li reconeixen els mateixos drets. En alguns països no és obligatori reanimar el nounat fins a les 26 setmanes gestacionals, en altres cal que hagi assolit un pes mínim).
 
En el nostre cas, si bé els nens no havien arribat a la setmana 24, tots dos superaven la barrera del mig quilo i es trobaven en un hospital preparat, així que van poder rebre les millors cures i atencions des del principi.
 
Vam superar les primeres 24 hores sense novetats importants, però el segon dia la temuda hemorràgia cerebral va arribar. En el cas del nen, el Jaume, va ser bilateral i profunda, i de seguida va derivar en una hidrocefàlia. En el cas de l’Ada, va ser també profunda però menys estesa i deixava algun lloc per a l’esperança.
 
El Jaume va morir al cap de set dies als nostres braços, mentre li cantàvem cançons. La doctora ens va donar tot el temps per acomiadar-nos-en, i les infermeres van col·locar una mampara perquè tinguéssim una mica d’intimitat en aquella UCIN. Tothom va demostrar una gran delicadesa.
 
Mentrestant, el calvari de l’Ada continuava. Vam haver d’ajornar la incineració del germanet perquè a ella havien d’operar-la urgentment per tancar-li el ductus, un petit vas que comunica l’aorta amb l’artèria pulmonar i que en els prematurs extrems sol quedar obert. El mateix mes van haver de practicar-li una ileostomia temporal perquè no aconseguia expulsar el meconi i hi havia un elevat risc de necrosi intestinal. Jo no m’atrevia a entrar a la UCIN sense el meu marit per por de les notícies que em poguessin donar –sempre dolentes.
 
No vam poder tenir l’Ada en braços fins passat un mes. Llavors, mentre cangurejàvem pell a pell, la miràvem a través d’un mirallet per assegurar-nos que no perdés cap tub i continués respirant. Amb ella descansant damunt el pit érem pares de veritat. I és que en general ens sentíem ben inútils, sense poder fer res per millorar la seva situació clínica o ajudar-la d’alguna manera.
 
L’Ada va patir quasi totes les complicacions a què pot enfrontar-se un prematur tan extrem: hemorràgia cerebral, problemes respiratoris –va estar intubada més de 80 dies, molts d’ells amb el respirador més agressiu i l’oxigen al 100%–, problemes intestinals, infeccions –amb les seves corresponents puncions lumbars–, retinopatia del prematur, incomptables transfusions de sang, etc. Els primers mesos no va arribar a estar mai fora de perill, i unes quantes vegades els metges ens van reunir en una sala per dir-nos que es moria. Els pulmons, que no havien tingut temps de desenvolupar-se, s’havien endurit i no responien, i l’hemorràgia convertia l’esforç terapèutic en un dilema moral per a tot l’equip que la tractava.

La ileostomia acabava de complicar les coses, perquè estava molt amunt i el recorregut que feia l’aliment era mínim, per la qual cosa la nena no creixia ni s’engreixava. Comptàvem els grams que guanyava i intentàvem interpretar els valors dels monitors i les anotacions de les infermeres. “Si tan sols hagués arribat a 30 setmanes...”, repetia sovint la doctora. I jo me’n sentia culpable.
 
Intubada com estava, l’Ada patia sense poder plorar en veu alta, i nosaltres i el personal de la UCIN patíem amb ella. No oblidaré mai la impotència amb què retorçava la seva gorra la doctora mentre ens deia que allò no podia acabar bé i que plantejar-se una traqueotomia seria acarnissament terapèutic.
 
Hem vist córrer els metges i les infermeres per reanimar nadons amb l’ambú, i els hem vist tornar de quiròfan amb els ulls lluents quan algun petit pacient no se n’ha sortit. Tinc ben present que la meva filla no seria aquí sense el seu esforç, perquè fins i tot quan la donaven per perduda van continuar lluitant per ella.
 
Contra tot pronòstic, l’Ada va arribar a casa el 29 de desembre, després de quatre mesos i mig d’hospitalització. Va sortir de l'hospital amb 1,9 kg de pes, una bombona d’oxigen i quatre operacions i moltes cicatrius repartides per tot el cos. Vaig intentar negociar amb Déu les possibles seqüeles, i se’ns va concedir la sordesa (moderada-severa), però de propina també se’ns va atorgar una miopia galopant (ara estem a 19 i 20 diòptries amb cataractes en formació) i un retard psicomotriu que amb el temps ha esdevingut retard a seques. Per acabar de donar-li emoció, als quatre anys l’Ada va tenir una crisi epilèptica que s’ha repetit dues vegades més.
 
En casos com el nostre, la prematuritat és com una bola de condemnat que arrossegues de per vida, perquè els problemes i els temors no s’acaben mai, i cal aprendre a no fer projeccions de futur per no patir més del compte. Vivim un dia darrere l’altre, com quan érem a l’hospital. I tanmateix sabem que hem tingut sort, perquè hi ha molts petits que no se’n surten, i molts altres que arrosseguen seqüeles greus de veritat.
 
Som afortunats també perquè l’Ada va néixer en un excel·lent hospital d’un país que té un bon sistema sanitari –malgrat les cues i les retallades–, i perquè ha pogut tenir accés a tot tipus de teràpies. A partir del mes corregit –cinc mesos i mig reals– va començar a fer fisioteràpia a casa, i no tinc cap dubte que si avui camina, corre i salta i, sobretot, mou el costat dret del seu cos, és en gran mesura gràcies a la magnífica feina que va fer la seva fisioterapeuta. Des que tenia set mesos corregits, rep atenció logopèdica al CREDA de Sabadell, un centre magnífic amb professionals sensibles i preparats. I té la sort de poder anar a l’Escoleta de Bellaterra, un centre públic on tothom treballa en equip, i mestres i pares demostren una gran consciència i comprensió.
 
Perquè, no ens enganyem, l’Ada és una nena especial que té un ritme propi. Va caminar als 23 mesos, i quan va començar P-3 només deia 8 paraules. Ara xerra molt i en tres llengües –català, italià i castellà–, però encara estem lluny de poder mantenir-hi una conversa com voldríem –i per conversa entenc preguntar-li què ha menjat a l'escola i obtenir resposta. Tot just està començant a aprendre a ajuntar síl·labes per poder aprendre a llegir en el futur, però reconeix totes les lletres de l’alfabet des dels 3 anys, sap escriure el seu nom i el de tots els companys de classe, pot copiar frases de la pissarra i ha fet molts progressos en el dibuix.
 
Darrere cada conquesta seva hi ha un gran treball i esforç per part de tothom, ella en primer lloc. Assoleix les etapes del desenvolupament sempre més tard que els altres nens i –no m’importa confessar-ho– vivim les esperes amb neguit. Ens preguntem si fem tot el que podem com a pares, i sovint jo em contesto que no. Busquem teràpies i activitats que la puguin ajudar a créixer en tots els sentits, escollint i descartant més per intuïció que per un coneixement real. Actualment l’Ada fa primer de primària amb programa individualitzat i, a banda de rebre quatre hores setmanals d’atenció logopèdica a escola, va a un taller de dibuix, segueix una teràpia d’integració sensorial, fa dansa en un esbart a Sant Cugat i els dissabtes fa equinoteràpia. Nosaltres continuem fent tentines, sempre a la recerca d’alguna cosa que li pugui donar l’empenta definitiva. I, una altra vegada, som afortunats, perquè no ens ha faltat mai feina i podem pagar tot el que l’Ada necessita. Tenim la família lluny i fem equilibris per conciliar les obligacions laborals amb totes aquestes activitats, però pensem que és important procurar-li una bona estimulació aquests primers anys, que ja no són tan primers.

Jo no puc evitar pensar si aquest oasi de pau on vivim ara s’acabarà algun dia, si els nens que ara l’estimen i la cuiden tant la deixaran de banda, o el que és pitjor, si se’n riuran i li minaran l’autoestima que tan durament estem construint. Fora de l’entorn protegit de l’escola, hem tingut ja algunes experiències negatives, i els nostres estats d’ànim tenen altibaixos importants.
 
No obstant, l’Ada és una nena extremadament feliç i oberta a jugar amb tothom, que estima els seus avis, tiets i cosins. Li encanta ballar i dibuixar, és coqueta i embogeix amb els seus programes preferits. Disfruta viatjant i arrossegant la maleta de la Minnie, té una gran orientació, un accent simpatiquíssim quan parla italià i és molt afectuosa, desperta i vital. Com més creix –i ara ja fa 140 centímetres i 26 quilos–, més me n’enamoro jo. I penso que, malgrat tot, la seva vida val molt la pena. Potser no farà carrera ni deixarà cap empremta significativa en la història de la humanitat, però a nosaltres ens fa molt feliços, i puc dir amb tota seguretat que al nostre entorn més proper, també. No seríem els pares que som –de fet, ni tan sols seríem pares– si no fos per ella.
 
No n'hem sortit indemnes, però tenim la millor filla del món.
 

COMENTARIS

La Lleona
Meritxell Ponsa, 17/11/2016 a les 09:14
+40
-5
M'has emocionat Fanny.
Una abraçada per vosaltres i per la Lleona.
LA DE 23 SETMANES.
Mónica Pin Álvarez , 17/11/2016 a les 09:22
+9
-3
Una experiència de la naturalesa humana, que mai a la vida serà oblidada.
Vida
Anònim, 17/11/2016 a les 09:54
+29
-2
Es un relat precios i molt ben escrit, m' ha arrivat al cor i en cauen les llagrimes mentre el llegeixo....quan d'amor per aquesta filla, quan d'agraiment a la vida rebuda amb tant de dolor...i quina manera tan esplendida de narrar-ho.
Gairabe igual que tu
Montse73, 17/11/2016 a les 10:16
+14
-2
Molt bones , no se si la narradora de l'escrit hem llegira però m'encantaria poder hi conversar , jo tinc un cas gairebe identic , sol que les meves nenes van neixer de 29 setmanes , tambe nomes en viu una i la secuela de la sordesa i un llarc etcs ..... es molt i molt dur una situació aixi . Molts ánims familia .
Guapíssima ada!
Tanit,Màrian i Ariadna , 17/11/2016 a les 10:45
+8
-0
Sort dels teus pares ADA. Sort de l'hospital i sort de TU que has estat una gran lluitadora. Continua així. Continueu així. Les coses només poden que sortir bé.

Tota el meu carinyo,
Ariadna, mare de dues grans prematures, Tanit i Màrian.
Gràcies
Montserrat Grabulós , 17/11/2016 a les 12:19
+8
-3
Volia dir-vos que el vostre post m'ha commogut profundament; us felicito a tots : a la preciositat de l'Ada per tenir uns pares com vosaltres, i a vosaltres, per gaudir feliçment de la seva companyia.
Gràcies!!!
MARABELLA....
Anònim, 17/11/2016 a les 15:52
+11
-1
Realment impressionant la vostre historia. Espero de tot cor que l'Ada, tingui una llarga i saludable vida.
Si que ha deixat emprempta
Meritxell Coll, 17/11/2016 a les 16:15
+5
-1
Amb llagtimes encara als ulls, nomes et puc dir que si que ha deixat emprempta, i de quina manera!!!!
Una gran Ada (i una gran família)
24 setmanes, 495grs
Sonia, 17/11/2016 a les 17:10
+7
-0
La meva nena va nèixer de 24 setmanes justes i 495 grs. Vam estar 156 dies a la Vall d'Hebrón. No té seqüeles fisíques pero si un retard maduratiu. No parla ni es relaciona de forma natural. Té tres anys i encara miro que respiri mentres dorm...encara tinc angoixa....
No tinc paraules
Anònim, 17/11/2016 a les 17:56
+2
-0
Per a expressar els sentiments després de llegir com us estimeu la vostra filla
Petits invencibles
Anònim, 17/11/2016 a les 18:35
+7
-5
També sóc mare de dos petits invencibles; ja tenen 4 anys. Ells també van lluitar i patir els seus primers dies de vida. Estic profundament agraïda dels professionals i del sistema que de moment tenim, sense això, sé que no els tindria amb mi.
La petita gran Ada
Anònim, 17/11/2016 a les 19:26
+5
-1
Jo sempre tinc l'Ada al pensament encara que ara feia molt que no en sabia res. Lleoneta, ets molt forta i preciosa!
Força, tendresa i amor!
Ter, 17/11/2016 a les 19:41
+7
-1
Dius que potser no deixarà empremta significativa en la història de la humanitat, ja l'ha deixat!!! Una història admirable, una història carregada de força, tendresa i amor, molt amor! Felicitats per lluitar tant!
Gràcies!
Fanny Fontanet, 17/11/2016 a les 19:46
+31
-0
Gràcies a tots els que heu tingut la paciència de llegir aquest text i us heu pres la molèstia de comentar-lo, és bonic poder tocar el cor de tanta gent!

Montse73, a disposar, no sé si tens Facebook però m'hi pots trobar, jo també estaria encantada de poder conversar amb tu.

Sonia, molts ànims, la teva filla és molt petita encara i la situació pot canviar. A la teva disposició també si vols o necessites parlar-ne algun dia! I òbviament, a la de qualsevol pare o mare que es trobi en la mateixa situació, ànims!
Tenim una gran sort
APV, 17/11/2016 a les 19:55
+12
-1
Una forta abraçada a l'Ada i als seus pares. La vostra història ens porta a la memòria records de la nostra vivència que ja havíem aparcat. La Paula i la Berta van néixer a les 27 setmanes, amb un pes d' un quilo una i nou-cents grams l'altra. La Paula, que tota ella cabia al palmell de la mà del seu pare, va arribar a casa als dos mesos. La Berta, amb un pronòstic greu i sense esperances inicials, va sortir de l'hospital als sis mesos, després d'una intensa lluita seva i de tot l'equip mèdic de Can Ruti, connectada a diferents aparells i amb oxigen. La setmana que ve fan 24 anys i sabem que tenim una gran sort, podem dir-ne miracle; tenim dues filles magnífiques, lluitadores i sense seqüeles importants, no més que qualsevol de nosaltres. Molta força per seguir lluitant.
El meu prematur ja té 18 anys
Dolors Salmerón , 17/11/2016 a les 20:52
+10
-0
Vaig viure una experiència molt semblant amb el meu fill gran, la revisc molt sovint i avui t'he llegit quasi com la pròpia. El meu fill no havia de caminar, ni parlar, ni sentir-hi, i gràcies a aquests equips mèdics que anomenes, a tots els recursos que varem poder destinar econòmics, personals, de temps i sobretot gràcies a la seva lluita incansable, aquest estiu ha fet 18 anys. Si que és veritat que també té seqüeles com una sordesa quasi total i temes de concentració, i també és veritat que no ha estat fàcil.....continua sense ser-ho, però és la millor experiència que hàgim pogut viure. Tenir-lo a ell i al seu germà uns anys més tard són el que ens defineixen com a família i no, indemnes tampoc n'hem sortit, més de la vida en general se'n surt indemne?
Sense paraules
Anònim, 17/11/2016 a les 21:07
+3
-0
M'he emocionat algunes vegades llegint la vostra història. M'hi sento identificada en moltes parts. Especialment en el desenvolupament de la vostra petita campiona.
També amb la por del possible part prematur en un dels meus embarassos.
Em dónes força per a la situació actual per la qual passo. Moltes gràcies per compartir - ho.
Ada la lluitadora🏆🏆🏆
Marpau Blanco, 17/11/2016 a les 21:14
+4
-1
Primerament sento la pèrdua del Jaume...
Sense paraules....fortalessa,lluitadora,lluitadors,valents i un munt més d'adjectius q califiquin el vostre mèrit i la vostrs enpenta. Preciosa Ada,la teva emprenta quedarà al teu voltant i no deixis de lluitar i acavaràs guanyant. Una gran abraçada ....amb aquestes experiències,t'en adones que moltes vegades ens queixem per vici de coses sense importància....Gràcies x compartir-lo😙😙❤❤
Campiona!!!
Mercè421, 17/11/2016 a les 21:43
+0
-0
M'he emocionat molt amb al teu relat!!! Ufff...
Tens una campiona i una gran lluitadora, i faci el que faci, i arribi a on arribi sempre serà una campiona i una gran lluitadora perque us te a vosaltres com a exemple.
Us felicito per aquesta nena tan preciosa i per la valentia amb que viviu aquest dia a dia amb ella. Serà una nena molt feliç perque es una nena estimada, sou uns pares magnifics!!!!
Molts petons!!!
Mercè
Impressionant
Rousy, 17/11/2016 a les 21:45
+0
-0
Déu meu! Sou increïbles!Una història realment impressionant i molt molt emotiva! Anims i molta força!!
Gràcies per posar paraules
Maria Antònia , 17/11/2016 a les 21:46
+1
-0
Moltes històries van paral·leles.... Molts d'ànims i la meva força pel record den Jaume i l'oportunitat meravellosa de l'Ada.

Quan mir cap enrera i veig ara els meus bessons, els reptes que ara he d'afrontar, que ja tenen 13 anys, me semblen quasi bé una rutina de la nostra vida, un tret especial d'una vida especial, que és la nostra.

Gràcies
Cada vegada que hi penso...
Anònim, 17/11/2016 a les 21:54
+2
-0
Els meus bessons van nèixer amb 29 setmanes i 1,400kg cada un. Desprès de dos mesos passant per mil i una vivències encara dono gràcies ara a l'equip que ens va atendre a l'Hostial de la Vall d'Hebrón... són uns àngels amb bata blanca que van aconseguir el que llavors no podiem ni pensar... ara tenim dos criatures precioses de 7 anys, en Pau i en Jordi. Cal dir q vam ser molt afortunats i no han patit cap seqüela però encara ara m'emociono quan veig o llegeixo experiències com la teva perquè em fan recordar aquells dos mesos tan durs...aquestes criatures tenen una força increïble. Molta força des d'Alforja.
Bonica història
Anònim, 17/11/2016 a les 22:36
+0
-0
Es una historia conmovedora.
No em puc imaginar el que heu viscut, perquè llegint-te m'he emocionat mokt, encara tinc llàgrimes als ulls. I tot i la vostra lluita em sento orgullosa de viure on vivim i tenir uns bins professionals al nostre servei.
Molts ànims família.
L'Ada una nena afortunada
Beneseit , 17/11/2016 a les 22:59
+0
-0
L'Ada com veiem és una nena lluitadora desde el primer dia i ho serà sempre i tindrà la sort de ser una nena especial i forta , gràcies aquest amor incondicional,que li estan donant els seus pares i que això la fa ser una persona amb coratge i valentia que res ni ningú li podrà cambiar
Valentia i coratge.
Imma. C. C, 17/11/2016 a les 23:22
+1
-0
Moltes gràcies per deixar-nos llegir aquest escrit tan emotiu, m'ha emocionat. Demostres ser una mare amb molta força i un gran coratge. No ha de ser fàcil.Un petó a aquesta nena tan bonica.
Querer es poder¡¡¡
Anònim, 17/11/2016 a les 23:37
+1
-1
L'Ada ya ha dejado una gran huella en la humanidad¡¡ Querer es poder!!!
Son un gran ejemplo de vida estos pequeños...cuanto nos enseñais¡¡¡
Enhorabuena papis y mucho animo¡¡¡¡¡
i tant que si!!!
Anònim, 17/11/2016 a les 23:38
+0
-0
Sou molt grans com a pares i gran feina la que edteu fent amb l'Ada, teniu una filla que es una campiona i amb moltes ganes de viure. Enhorabona papis i gracies x compartir la vostra historia de superacio.
Ada campiona!!!!!
infermera, 17/11/2016 a les 23:45
+0
-0
Sou uns excelents pares, enhorabona, sou lluitadors i conscients de la realitat que us toca viure, però sobretot demostreu una tendresa i un amor incondicional per la vostra Ada. Endavant familia ja heu superat moltes probes i superareu totes les barreras amb una nena tant preciosa i estimada com l Ada.
Miryam
Anònim, 17/11/2016 a les 23:47
+0
-0
Hola super mare, t entenc molt be, jo vaig tenir a la meva princesa a les 25 sermanes... i 107 dies d hospital.. la veritat es que vam tenir molts sort perque la Bella se n va sortir sensa secueles i aixo es cuasi un miracle en aquestes edats. No se que ens espera ja que sol te 16 mesos i tb vivim amb el que passara quan es faci mes gran.. pero estem feliços de tenir-la igual que tu. Ets el seu àngel de la guarda i estic convençuda que amb la dedicació i esforç que feu segur que l Ada sera unànime gran dona i la vida li somriura. Ànims molts ànims lluitadora i pensa que tot petit esforç compensa amb un somriure dolç de la teva nena. Enhorabona, l ada ha tingut molta sort de tenir una pares tant meravellosos! Esta preciosa!
La magia de Ada
Melissa, 18/11/2016 a les 00:08
+0
-0
M'ha emocionat molt la vostre història, he sentit moltes emocions i m' ha fet plorar. Preciosa Ada, tens uns pares fantàstics i teniu molta sort de tenir-vos.
Nosaltres tambè tením una petita Ada que ens va regalar la vida.
Una abraçada, l'esteu fent molt bè.
Amor
Anònim, 18/11/2016 a les 00:10
+0
-1
Quant amor, quina lluita, quin coratge!! Molts ànims per a seguir lluitant, vivint i estimant 😍
Enhorabona
Anònim, 18/11/2016 a les 00:19
+0
-0
Per la vostra força i dedicació, i per la preciosa nena que teniu. Enhorabona.
Amor incondicional
Anònim, 18/11/2016 a les 08:41
+0
-0
Gràcies per tenir la generositat de compartir la teva experiència.
L'Ada té sort de tenir uns pares com vosaltres, lluitadors i amb un cor infinit.
Us heu de sentir molt orgullosos de la filla que teniu, perquè gràcies a ella heu pogut conèixer el verdader sentit de la vida: l'amor incondicional.
Prematur extrem
Anònim, 18/11/2016 a les 09:19
+1
-0
Quin relat més maco! Llegint-lo m'ha fet recordar la historia de la nostre filla Alba. Vaig trencar aigües a la setmana 26, despres de la mort inesperada del meu pare. Va neiexer una setmana mes tard a les 27 setmanes de gestació, feia 800gr i 33cm. Aquella setmana inmovil a l'hospital li va salvar la vida. Cada dia feia un pas endavant i dos enrere, però finalment ens en vam sortir amb molt d'èxit. Ara l'alba fa 6e de primaria, es una gran esportista i no te cao seqüela, els metges ens van dir que erem uns grans afortunats.
Felicitats
Isabela, 18/11/2016 a les 13:24
+1
-0
Felicitats Ada i felicitats pares!
Que valents que sou...
dreilha, 18/11/2016 a les 13:59
+0
-0
Tot i conèixer la història de l'Ada, rellegir-la m'ha fet plorar de valent, m'ha fet emocionar.
Que valenta ets Fanny, que valenta és l'Ada,....
Un exemple de lluita, força i coratge!!
Gran article!!
Una abraçada per tots tres!!
Una luchadora
Javier Bonilla , 18/11/2016 a les 20:20
+2
-0
Primero felicitaros por esa gran luchadora!!! Mi hija mayor nació a las 24 semanas y peso 520g en la vall d'hebron. Después de 4 meses de lucha y varias operaciones importantes pudimos salir con ella y una importante deficiencia visual. Ya tiene 14 años y en este tiempo hemos tenido buenos y malos momentos. Pero tienes que estar segura que con la fuerza que ha demostrado tu hija podrá conseguir lo que se proponga. La mía desde pequeña me decía " papa un día quiero jugar en el Barça " yo con su gran problema de visión y con la boca pequeña le decía " si te esfuerzas podrás hacer lo que quieras ", pues mírala que ya ha jugado un par de veces con el Barça!!! Y ella la más feliz del mundo.
Felicitat.
Rafaela, 18/11/2016 a les 20:50
+0
-0
Felicitats per aquesta nena tan bonica i lluitadora. Felicitats per la vostra valentia, constància i esperança. Desitjo i espero que sigueu molt feliços vosaltres i la vostra filla tota la vida, us ho mereixeu.
Tu pots Ada!!!
Marta Torres, 19/11/2016 a les 09:10
+1
-0
M'ha costat molt poder acabar de llegir aquest relat absolutament colpidor!! Se que ningú poc comprendre el dolor dels altres, pero us desitjo molta forca per seguir endavant amb aquest incondicional amor que demostreu sentir per la vostra Ada. Soc mare de dues filles meravelloses i avia de 4 nets divins i cada dia agraeixo amb totes les meves forces la salut que tenen. Saber gaudir intensament del dia a dia sense esperar res mes, crec que es una dolça manera d'entendre la vida. Molta sort i molts anys d'il.lusions!! Un petonet per Ada i una abraçada per tu Fanny i pel teu marit.
valents....sensibles....forts...lluitadors...alegres!!!
Anònim, 20/11/2016 a les 14:45
+0
-0
El meu fill també prematur de 31 setmanes , també amb les tipiques complicacions, pulmonars, intestinals... ara un adolescent alt, fort, alegre, simpàtic i molt sensible, també amb alguna sequel-la de record.. sobretot pulmonar , que va superant amb més dies que els altres nois de la seva edat.
L'ada tota una campiona, fantàstica amb una vitalitat estupenda!!
Endavant una abracada molt forta!!!!
Continueu així
Mar sh, 22/11/2016 a les 20:10
+0
-0
Primer de tot gràcies per la generositat de compartir la teva història i felicitats per continuar lluitant al costat de la vostra campiona. El meu fill gran també va ser prematur i tot i que finalment tot va sortir bé, m'he sentit reflectida en moltes de les teves paraules. La incertesa i la por, la impotència, mentre els veus intubats lluitant per la vida dins la incubadora. Moltes felicitats per la preciosa filla que teniu i per l'immens amor que transmten les teves paraules!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord