Foto: Chintermeyer
Vas néixer única i irrepetible, però duplicada. 22, el dia duplicat. Novembre, 11, el mes duplicat. L’anatomia clònica a la pell, surant per les venes. Quatre ulls i quaranta dits. Tot plegat de la mida d’un pam. Pulmons a mitges i galtes poc molsudes. Mig any refrigerant-te i cap a casa. Totes dues: els quatre ulls i els quaranta dits. Bessones. D’aquella única llavor només en queda el record de la separació uterina. Però el lligam és etern.
Des de llavors que tens dos noms i respons a tots dos. El pes que acumula la vida es multiplica: passió per ració doble, esfondraments per parelles. Sents les mateixes preguntes dues vegades. Dónes les mateixes respostes dues vegades. Sí, sou iguals. No, no sentiu res quan l’altra es fa mal. Sí, ja no us cal comptar-vos les pigues de sota el nas per enumerar-vos les diferències. Perquè també sou diferents, vols que quedi clar. A vegades sou cognitivament paral·leles. No ho reconeixeu en veu alta, però us agrada. Idènticament diferents.
Se t’arruguen massa les comissures quan rius i el front se t’eixampla. Els amics que no teniu en comú descobreixen astorats gestos de semblança imperfecta. T’encongeixes d’espatlles. “Però si som molt diferents”. No et cansaràs mai de repetir-ho.
T’has mig espantat alguna vegada del teu reflex i t’ha semblat ridícul. Sempre has tingut qui et fes la rèplica jugant a nines. T’ha estat fàcil trobar company de disputes que pujaven de to. Heu avançat els camins estrets a cops de colze i les línies de meta les heu tallat a quatre mans.
Avui tens l’orgull de dir que mai bufaràs les espelmes sola. Dius que mai perquè us van dividir el cos en dos. El cor, tot un.
