Tast editorial

«El zoo d'en Pitus», un fenomen sense voler

I el capdavanter d'aquesta colla era un noi de deu anys que es deia Jordi

| 19/11/2018 a les 00:40h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, literatura, tast editorial, Sebastià Sorribas, El zoo d'en Pitus


Sebastià Sorribas va néixer a Barcelona el 19 de novembre del 1928 i hi va morir el 7 de desembre del 2007. Escriptor de llibres infantils i juvenils, ha passat a la història íntima de diverses generacions gràcies a la novel·la El zoo d'en Pitus, guardonada amb el premi Folch i Torres 1965. El llibre ens presenta una colla d'amics que munten un zoo en un solar del barri del Raval per poder recollir diners per al viatge d'en Pitus, que està malalt i només el pot curar un metge de Suècia.

Ho va escriure Joaquim Carbó a la revista Cavall Fort l'any 2006: "El principi de l’aventura del llibre infantil en català després de molts anys de prohibicions va començar realment amb El zoo d’en Pitus. Sebastià Sorribas va tenir la traça d’escriure la història que ens feia falta; el jurat del Premi Folch i Torres se’n va adonar i el va premiar; Pilarín Bayés, que tot just s’iniciava, va dibuixar uns personatges tendres, inoblidables; La Galera es va honorar publicant-la, i bona part de les llars i de les escoles d’aquells anys, que ho esperaven amb candeletes, se la fan seva per llegir-la i rellegir-la. Gràcies a en Sebastià Sorribas, que hi va posar de tot, i molt, ara podem celebrar la sort que vam tenir fa quaranta anys i que encara continua". 

A mitjans dels anys seixanta, Sorribas va entrar a treballar a l’empresa Motor Ibérica, al Poblenou, on va guanyar dos anys seguits el concurs de contes que s’hi convocava, primer amb un conte per a adults i després amb un conte infantil. L’autor va voler conèixer l’opinió del seu amic Paco Candel sobre la qualitat dels relats que havia escrit. Candel va preferir el conte infantil i va animar Sorribas a escriure una novel·la per a nens i a presentar-la al premi Folch i Torres. “Em costa saber per què funciona tant El zoo d’en Pitus –va admetre Sebastià Sorribas a la festa de cloenda de l'Any Sorribas, que es va celebrar el 2006–. Tothom destaca els valors que transmet, però jo crec que hi ha alguna cosa més: l’aventura, el llenguatge planer però ric... Em va sortir així, sense voler”.

I així, sense voler, és com comença la història d'en Pitus:


El zoo d'en Pitus


No fa gaire temps, en un dels barris més antics de Barcelona, va passar una cosa que val la pena de ser contada.

En aquest barri, com en tots els barris, hi havia una colla. I el capdavanter d'aquesta colla era un noi de deu anys que es deia Jordi, però que, ningú no sap per què, tothom li deia Tanet.

En Tanet era un noi molt espavilat: a l'escola sempre era dels primers, i dirigia la colla amb mà ferma.

El segon de la colla es deia Quim, però perquè era molt saberut i totes se les empescava, li deien Fleming, el nom d'un savi molt conegut a tot el món.

Després hi havia en Juli. En Juli no tenia cap motiu: es deia Juli i Juli li deia tothom. Era un noi més aviat alt, amb ulleres, i li agradava molt d'escriure i d'estudiar.

Un altre es deia Manel, però com que a casa seva li deien Manelitus, tothom li deia Manelitus. En Manelitus era un argent viu i valent com ell sol, però... era un bon xic eixelebrat i tot ho esguerrava. I anava sempre vestit pengim-penjam.

I un altre es deia Josep, però perquè era tot grassonet i rodonet li deien Cigró. En Cigró no era massa valent, però era força espavilat, i quan en Fleming inventava coses, en Cigró era el seu millor ajudant.

El darrer de la colla també es deia Josep, però li deien Pitus. Era el petit de la colla, i perquè li va passar el que li va passar aquesta història pot ser contada.


 






El zoo d'en Pitus

© Edicions La Galera, 1966
 

COMENTARIS

Associacionisme i el zoo d'en Pitus
Anònim, 19/11/2018 a les 08:27
+3
-0
Vaig llegir aquest llibre de petita, com tanta altre gent, i em va marcar. Crec que és gràcies al zoo d'en Pitus que m'ha fet creure tota la vida que si hi ha un grup de persones amb ganes de treballar per un canvi, aquest canvi s'esdevindrà.
He viscut a força llocs diferents, i a la meva vida hi ha hagut moltes estapes i canvis, però sempre he estat lligada activament a una associació, i a aquesta idea de que amb poqueta cosa podem fer canvis, que encara que semblin petits, poden ser molt important per a les persones que en gaudiran.
Potser un dia podrem estudiar quina influència ha tingut el zoo d'en Pitus al moviment associatiu d'aquest país.
Gràcies, Sebastià!
Joaquim Carbó, 20/11/2018 a les 11:28
+1
-0
Estic molt content que ara, quan ja fa onze anys de la mort del meu amic Sebastià Sorribes, algú ens faci reviure la seva figura i la seva primera novel·la. Això em fa pensar que ell encara és viu perquè bona part dels seus milers de lectors puguin recordar el goig que van experimentar quan la van llegir. I, sobretot, perquè és un estímul a llegir-la de cara a les noves generacions infantils. A El zoo d'en Pitus no hi apareixen telèfons mòbils ni Internet perquè aquests instruments, encara que sembli impossible, encara no havien fet acte de presència en les vides d'aquells anys, però les ganes de jugar i l'esperit de solidaritat que hi descobriran emocionaran i divertiran. Mai no han de deixar de formar part de la nostra manera de viure.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència