Foto: Hartwig HKD
No recordo que les ganes d’escriure em vinguessin de l’escola, però sí que és on van agafar cos i arrels. En aquella mena de desert educatiu dels anys cinquanta, no em van faltar persones que valoressin la gràcia d’un text ben escrit, que m’encomanessin el gust per la lectura i, al cap i a la fi, que em fessin adonar del poder de les paraules per aproximar-nos al sentit del món.
Però, d’on em va venir la confiança en l’escriptura? No hi sé trobar un únic motiu, clar i contundent, sinó una resposta a la meva manera de sentir-me, aleshores, en un espai i un temps concrets. Quan sabem que en els orígens d’un escriptor hi va haver una extensa biblioteca familiar, ho trobem molt coherent. Si a més resulta que entre la infància i la joventut va passar per algun repòs obligat, encara ens sembla més natural. I és cert, la lectura i la quietud solen ser bones aliades de la vocació literària, les que millor li preparen el terreny. Però, què passa quan al darrere no tens una llarga biblioteca, ni una malaltia greu? Llavors has de creure en una disposició interna, una sensibilitat, que et fa trobar en les paraules companyia en la soledat i compensació al desajust.
No cal desvetllar la precarietat dels primers anys cinquanta, i més en un entorn rural com llavors era el de Cerdanyola del Vallès. L’escassedat de recursos, l’obediència a unes pautes manades, les pors tan invisibles com palpables… Tot influïa la grisor quotidiana i convertia l’escola primària en pura transmissió de coneixements. Anant bé, si estaves en una escola laica, com va ser el meu cas, aconseguies saltar-te moltes imposicions doctrinàries. Així, per exemple, ja que era obligat que aprenguéssim el Cara el sol, la mestra ho va despatxar en una activitat extra de dissabte al matí. Ara bé, en aquelles aules compartides per les més diverses edats no hi havia marge per a la fantasia i la creativitat. N’hi havia prou de desempallegar-se amb les lletres i els números. La història, la literatura i tot allò que ara en diem humanitats, quedaven molt lluny; a tot estirar, diluïdes en els llibres de lectura, on teníem tasts de L’odissea o de vides de personatges exemplars, tot adaptat a historietes de tebeo, i, amb sort, apreníem alguna poesia de Verdaguer o Maragall.
Tanmateix, en aquest ambient poc motivador, recordo l’estímul de buscar una certa gràcia en l’escriptura, ni que fos a l’hora de complir amb les redaccions obligades després d’una excursió al bosc. Res de gaire transcendent, però preocupar-se per l’originalitat en la manera de dir era el primer pas cap al reconeixement dels professors. Però no tot s’acabava en els exercicis escolars. Abans dels deu anys, a casa ja escrivia i m’autoeditava rèpliques d’aquella raquítica Enciclopedia Pulga (que en miniatures de 64, 128 o 256 pàgines ens administrava píndoles de saber), inventant una galeria de temes i de personatges amb la més extrema ingenuïtat.
Just als deu anys, el pas al batxillerat va marcar la frontera entre dues maneres d’aprendre. Tot d’una, les classes ja no tenien aquell regust d’entreteniment, calia estudiar a fons totes les assignatures perquè a final de curs caldria demostrar el que sabies davant d’un tribunal a l’institut de Barcelona (l’Ausiàs March i el Menéndez Pelayo van ser els meus). Res de creatiu, simple obediència als programes, tot i que en cada curs destacava algun professor que, impensadament, ens obria l’interès per alguna assignatura en particular. Així recordo l’any d’entrar més en les ciències naturals o el d’entendre millor les matemàtiques, tan sols perquè aquell professor o l’altre les sabia transmetre amb més passió, amb més convicció personal.
Mentrestant, la literatura encara no entrava en els primers cursos. Però jo ja la practicava en les hores de lleure, després de complir amb els deures. Era l’època, per exemple, d’empassar-me la col·lecció Històries de l’Editorial Juventud, amb els clàssics simplificats, o de llegir novel·letes de l’Oest i d’herois interplanetaris. Tot m’estimulava prou la imaginació per intentar fer-ne imitacions i, així, entre els deu i els catorze anys vaig escriure cinc diguem-ne novel·les, quatre en castellà i la darrera en català, acumulades en lletra menuda en blocs i llibretes. Una primera pràctica dels gèneres amb rèpliques de Walter Scott, Zane Grey i tants d’altres; material que no sortirà mai del calaix, però que és la prova de la dedicació a inventar històries mentre em treia el batxillerat. Ciències, física i química, matemàtiques, però la literatura no ens va arribar fins a tercer i quart, a mans d’una professora que realment hi creia.
A Cerdanyola només hi havia dues escoles on estudiar el batxillerat, per lliure, i una d’elles era l’acadèmia del senyor Manuel Cortit, antic catedràtic republicà, inhabilitat per ensenyar en centres públics. En la seva torreta modernista convivíem tots els cursos del batxillerat elemental en una sola sala, menys a les hores de les classes monogràfiques que fèiem en habitacions més petites. En una d’aquestes la nova professora Covadonga Conejero, una apassionada de la literatura espanyola, em va encomanar el cuc. Ens feia aprendre les biografies i les obres dels principals autors, començant pels medievals i recreant-se sobretot en els del Segle d’Or, fins arribar a finals del segle XIX, quan les seves canonitzacions ja perdien força. Grans quadres sinòptics, petits tastos de lectures, però per damunt de tot ens va descobrir el patrimoni escrit que teníem al darrere. Tot d’una, les meves ganes d’escriure adquirien un relleu singular; de mica en mica arrelaven fort.
Vaig continuar els estudis via enginyeria, però la lectura es va convertir en un mapa ple de rius i afluents. Només calia tirar per un i ja anaves a parar a l’altre i a cent més. Van ser els anys de llegir de tot, amb la col·lecció Plaza y Janés en un lloc destacat. Després, força després, em van tornar les ganes d’escriure, com un camí sense final a la vista. Un camí basat en la fe en la cultura, en l’amplitud del pensament.
De tot fa molt temps, però ara que el pensament únic es confon amb el pragmatisme, ara que els plans d’estudi prescindeixen de les humanitats, cal preguntar-se per quina mena d’Humanitat aposten els nostres cervells rectors. La resposta és massa òbvia, i trista. En l’era de la superespecialització no hi haurà lloc per a res que no comporti un benefici directe. Això no ens impedirà que continuem reivindicant els professors empàtics i la pluralitat de coneixements, com a via d’accés a la lliure i fonamentada elecció personal. Almenys jo ja ho tinc decidit; quan torni a néixer, començaré per la filosofia.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
13
0
