Guerra i pau

Jirô Taniguchi és un plaer contradictori per als sentits i les vísceres

Déu d'albada

| 12/02/2017 a les 07:49h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca, Jirô Taniguchi, manga, còmic
Jirô Taniguchi va néixer a Tottori el 14 d'agost del 1947 i ha mort a Tòquio l'11 de febrer del 2017.

«El caminante», de Jirô Taniguchi.


El món del manga és excessivament pautat. Se’n compten els especialistes per centenars. I els seguidors, per milers. A aquestes alçades de la historieta qui més qui menys sap que el gran èxit anual de Ficòmic no és el Saló del Còmic, sinó el del Manga, que desborda criteris i alegries. Va més gent al Saló del Manga que a un clàssic Barça-Madrid. Si l’imbatible equip que lidera Carles Santamaria pot aguantar tot l’any sense haver de recórrer a l’Aliança contra la Pobresa Energètica, és precisament pels ingressos que els faciliten el taquillatge i els venedors mangakes. Això vol dir, també i òbviament, que la demanda es correspon amb l’oferta. Oferta i demanda fan que el consum d’historieta japonesa de totes les edats representi més de la tercera part de les vinyetes que es consumeixen a Catalunya.
 
Però aquesta febre allargada en el temps des de l’esclafit de Bola de Drac no explica el concepte “pautat”, que vol dir que en aquest país, a més d’editors i lectors, hi ha més especialistes en manga per metre quadrat que al Japó en Gaudí. Som així. Boníssims en erudició extraordinària. Per això resulta difícil parlar-ne. Sempre hi ha un mestre tezukaire disposat a discutir a qui sigui la dada més estrambòtica. La publicació durant el darrer Saló del Manga dels Nobel del gènere, una selecció canònica impulsada per l’expert total autòcton Oriol Estrada, ha provocat més polseguera digital que la concessió del Premi Nobel a Bob Dylan a Minnesota.
 
Per això parlar de manga és arriscat. Però paga la pena. Malgrat els amants del gènere més llepafils, perquè el nivell de qualitat a què ha arribat el situa com una de les potes, si no la que més, més decisives del novè art actual. I per això, i després de l’èxit renovat del Saló de Barcelona, cal reivindicar-lo aprofitant l’última publicació d’un dels seus més alts exponents: Jirô Taniguchi.
 
Taniguchi va començar a publicar a començament de la dècada dels setanta. És un autor prolífic. Com tots els del seu país, sotmesos a la dictadura d’unes editorials que els marquen uns ritmes satànics de producció i que els lliguen a cadenes de duríssims contractes que no els permeten ni parar per descansar o viatjar. És autor, doncs, d’una pila d’obres, que han estat traduïdes en bona part al castellà, gràcies a la decisió i la feina de l’editorial Ponent Món, SL. Però no va ser Ponent sinó Planeta qui el va començar a publicar per aquesta part de l’hemisferi nord. L’escàs èxit de la iniciativa va desmotivar la màquina planetària –que sempre deixa les pedres quan no es transformen ràpidament en pans–, després de publicar l’any 2001 El almanaque de mi padre, un dels treballs més reconeguts i que millor defineix l’autor. A partir del 2003 l’equip intuïtiu de Ponent Món va recollir-ne el testimoni i no ha parat. Des de Barrio lejano fins a El viajero de la tundra. Ponent Món ha publicat gairebé tot Taniguchi, tret, curiosament, d’una de les seves obres que ha obtingut més ressò: El gourmet solitario, que es va emportar la sempre atenta Astiberri. En català, per cert, es pot llegir, gustosament, Barri llunyà, a la mateixa Ponent Món, que va rebre el premi Alph’Art al millor guió al Saló d’Angulema el 2003 i el de millor obra al Saló de Barcelona l’any següent.
 
Per on començar, doncs, amb un autor que pot omplir un pany de paret sense desmerèixer ni un pam de prestatge? Podem fer-ne un doble tast a partir d’una dualitat: la que propicien El caminante, també de Ponent Món, i Crónicas de la era glacial, que acaba d’editar Planeta Cómic, per rectificar en part l’error que va perpetrar quan va descartar i oblidar Taniguchi.
 
El caminante és la delícia crepuscular d’un autor, encara jove quan el va començar a dibuixar seriadament (1990), que es recrea en els detalls de la vida contemplativa. Juan Manuel Díaz de Guereñu defineix el dibuix de Taniguchi en l’edició espanyola com “perfeccionista, ric en detalls, de línia precisa i ombres matisades”. És probablement més que això. L’aspiració de Jirô Taniguchi en aquesta sèrie és retratista. La mateixa que movia el traç dels botànics il·lustrats. Taniguchi Cabanilles. Un reflex absolut de la realitat més calmada, que flueix davant els ulls del protagonista com si el món fos una processó perfecta. Animals, arbres, paisatges, arquitectura urbana, tot desfila pausadament sota la mirada atenta del caminant, que es deixa anar, mogut per la curiositat i la calma, pel barri on acaben de mudar-se ell i la seva dona. Que camina pel gust de caminar i observar. Que calla, aprèn i es deixa seduir pels detalls, la gent o els ocells. Que es deixa mullar per la pluja pel gust de sentir-se xop i que neda sol i nu a la nit en una piscina pública tancada per l’alegria de fer-ho.

El caminant fa el tipus de vida que tots els occidentals afirmen que envegen i que sempre ajornen per a la jubilació. Però quan es jubilen tampoc la suporten. És un somni de plaers i sensacions a què només pot aspirar avui dia una mentalitat oriental idíl·lica. El lector d’aquesta sèrie s’inunda de calma. I enveja la contemplació i la pau d’un personatge que el sedueix des de la primera vinyeta. Els títols de cada capítol, que es van publicar de manera separada, són ben expressius: “Enfilant-se a un arbre”, “Plou”, “Remuntar el riu”, “El camí llarg”, “Nit de pluja d’estrelles”, “Travessar el carreró”, “Matalàs de flors de cirerer”, “Que bé que està l’aigua calenta”, “Cel d’estiu”, “Nit de lluna”... L’origen, però, de tot plegat és molt més inquiet, i es fa present quan el llibre ja s’acaba. El caminante no avorreix en cap moment el seu impacient lector occidental i li fa envejar una altra manera de viure. Només és un somni, però cal ser un gran creador per concretar-lo tan magistralment.
 
Per això sorprèn tant l’altre Taniguchi, el de Crónicas de la era glacial, una narració carregada d’acció, combats i morts en un planeta postapocalític, que acaba de patir la darrera gran glaciació i on els éssers humans ja només són una anècdota superada per una raça de gegants dorments, savis, poderosos i amables que desperten amb el canvi de clima que genera també criatures molt més hostils. Takeru, el protagonista, reviu una epopeia grega i, triat pels déus, s’embarca en un viatge iniciàtic que acaba amb la destrucció d’un perill robòtic que amenaçava les restes de la humanitat.
 
Dos volums de 300 planes, però, no són suficients per arrodonir una trama excessivament ambiciosa que ofereix detalls i suggeriments que es perden en una teranyina enorme. El mateix Jirô Taniguchi ho reconeix a l’epíleg, en una exhibició de modèstia que sorprèn els lectors occidentals: “Vaig haver d’invertir moltíssim més temps del que imaginava en aquest procés, una circumstància que va resultar quasi letal. La veritat és que sempre anava just amb els lliuraments i em veia obligat a dissenyar l’estructura d’un capítol mentre encara dibuixava l’anterior. En tot cas, en aquella època la meva ferma intenció era donar a llum un món, una història, que fins aquell moment ningú hagués vist ni dibuixat. Ara, però, rellegint-la, no puc deixar de tenir la sensació que aquest ímpetu tan fort, paradoxalment, va provocar algun fiasco. Potser vaig ser massa pretensiós en intentar ficar amb calçador massa factors dins la història”. Taniguchi conclou que hi ha molts misteris que ell no desvela, afirmació que és absolutament certa, i per tant aspira, si “em donen l’oportunitat”, a reprendre aquesta història de ficció científica.
 
Afirma Taniguchi que la Terra està en perill i que l’empitjorament del medi ambient podria destruir-la: “Em pregunto si en el futur la humanitat evolucionarà i aconseguirà el poder i la saviesa necessaris per a poder parlar i conviure amb la natura”. És això el que fa el caminant. I és això el que mou l’aventurer de les cròniques glacials a arriscar-se en un altre camí: el de la guerra.
 
Jirô Taniguchi. Guerra i pau. Un plaer contradictori per als sentits i les vísceres.
 

«El caminante», de Jirô Taniguchi.

 

«Crónicas de la era glacial», de Jirô Taniguchi.

COMENTARIS

Molt bó Tanaguchi
JRAMON, 23/11/2016 a les 10:42
+0
-0
Des de que va a caure a les meves mans Barri Llunya he anat llegint el que he pogut de aquest autor i sempre em sorprent la capacitat de sentiment que transmet. Precisament vaig a profitar al Saló a comprar de saldo Enemigo y el Rastreador.
Realment excepte El Gurmet solitario, encara no he llegit cap obra seva que no m'agradés. Un autor a reivindicar sen dubte.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí