Em vas comentar fa poc que els editors avui ja no fan el paper que van arribar a tenir.
Grans editors com Josep Maria Castellet, Jordi Herralde o Beatriz de Moura ja no hi són o bé han arribat a acords amb editorials més grans. I Jaume Vallcorba ha mort prematurament. Aquests editors tan referencials van sorgir cap a finals del franquisme (Quaderns Crema en plena Transició), quan tot estava per fer i tot era possible. Hi havia molts llibres per traduir i molt camp per córrer, tant en català com en castellà. En aquell context, ells van exercir més clarament que nosaltres un paper de prescriptors, i el món cultural els hi va reconèixer. Avui la societat i el país han canviat molt, hi ha més sensació de normalitat i la construcció d’un marc referencial està més feta.
Com veus el panorama editorial?
En termes econòmics, en els últims tres anys el mercat ha caigut més d’un 30 per cent. La paradoxa és que és el moment en què hi ha més gent que llegeix. El mercat s’ha desplomat per la crisi econòmica, per la pirateria i pel canvi d’hàbits a les hores de lleure. La indústria cultural forma part també de la indústria de l’oci, encara que això pugui semblar una contradicció. El nucli dur de lectors empedreïts, que llegeixen literatura i assaig potent, encara hi és. Però les persones que llegien als vespres i caps de setmana ara inverteixen aquestes estones davant d’una pantalla. Accedeixen a la cultura i a la informació d’una altra manera, a través de les tauletes i dels telèfons intel·ligents. A vegades consumeixen cultura i a vegades juguen al Candy Crush. Aquests nous hàbits ens prenen moltes hores. Anem navegant i sabem una mica de moltes coses, però res gaire profundament.
En Jordi Herralde també atribueix la caiguda de vendes de llibres al canvi d’hàbits generat pel món digital. Segons ell, el mercat editorial s’ha encongit de forma irreversible.
Ens trobem segur davant un canvi de paradigma. Fins fa poc jo mateixa no sabia que no podia viure sense un iPad, i ara m’hi passo moltes hores. Potser sí que és un encongiment irreversible, perquè el món digital no desapareixerà. Però també és cert que quan surt una cosa nova sempre sembla que s’hagi de carregar l’anterior. Semblava que la tele havia de rellevar la ràdio, i la ràdio avui continua sent molt potent, tot i que la manera d’accedir-hi sí que ha canviat: jo escolto la ràdio a través d’una aplicació. No vull demonitzar les tauletes ni els ordinadors, gràcies als quals accedim per exemple als continguts de Catorze.
La pirateria és preocupant també en un mercat com el català?
Sí, en català també n’hi ha, i és molt difícil de tallar. La pirateria és terrible, i la gent no s’adona que està fent una cosa mal feta. Sovint es fomenta la idea que els llibres han de ser gratuïts, i els qui ho defensen no pensen que al darrere hi ha un autor que necessita viure per poder crear. Només podem frenar la pirateria per la via de la conscienciació: la gent que pensa que està fent un bé difonent obres lliurement ha de saber que alhora està fent un mal, perquè perjudica una persona que ha de crear i un prescriptor que ha de millorar aquelles obres i ha de destriar el gra de la palla. No es tracta de culpabilitzar les persones que pirategen llibres, sinó de conscienciar-les. Oi que no anirien a veure un espectacle de circ i se n’anirien sense pagar, oi que no entrarien en un bar a prendre’s un gintònic i se n’anirien sense pagar-lo…? Doncs que no ho facin tampoc amb un llibre, una cançó o una pel·lícula. Hauríem de deixar de fer servir la paraula pirata, que és massa simpàtica.
A vegades costa més pagar per un contingut que piratejar-lo.
Això s’hauria de millorar, i fer com amb les cançons, que es poden comprar d’una en una molt fàcilment. Però la retribució dels drets d’autor té certa complexitat. I hem de vigilar que el canal no acabi sent l’únic que fa negoci.
Els llibres digitals sembla que no acaben d’arrencar, i els llibres de paper no acaben de morir. Fins i tot hi ha noves editorials que només editen en paper.
El llibre de paper no morirà. Això espero, vaja. Però editar els llibres en suport digital serveix en part per frenar la pirateria: està comprovat que es pirategen més els llibres dels quals no se n’ofereix una versió digital.
Els escriptors ja no poden viure d’escriure.
De fet, hi ha molt pocs autors que hagin pogut viure d’escriure, aquí i a tot arreu. La majoria han compaginat l’escriptura amb una altra feina, per tenir uns ingressos més regulars i poder-se dedicar a escriure sense pressió.
Però ara les feines paraliteràries (com les col·laboracions periodístiques o les classes) es paguen sota mínims.
Sí: han minvat radicalment els ingressos dels escriptors, i la creativitat n’ha sortit perjudicada.
El mercat editorial actual té un dèficit d’autoexigència, com denuncia l’Eduard Márquez? S’ha publicat massa i hem confós el criteri dels lectors?
A finals del franquisme, els editors que t’esmentava abans van posar les bases del que havia de ser un nou mercat. Als anys vuitanta, van arribar una segona tongada d’editors que va modernitzar aquelles bases, com Xavier Folch a Empúries o Miquel Alzueta i Àlex Susanna a Columna. I la feina de La Magrana, La Campana… Gràcies a tots ells vam arribar a una situació d’una gran oferta en català. Una llengua petita sense estat tenia una oferta comparable a la de qualsevol estat del món.
I això era bo?
Crec que sí. Els editors catalans anàvem a Frankfurt amb una sensació d’igual a igual respecte a un editor que publica en francès o en castellà. Hem anat a comprar drets com si tinguéssim un mercat normal. Però la realitat del mercat editorial català s’ha imposat com un cop de puny, i s’ha vist que hi ha traduccions que tenen dificultats grandíssimes per ser sostenibles. No tenim un mercat normal, perquè els llibres en català competeixen al punt de venda amb els llibres en una altra llengua que tots els catalans coneixem i podem llegir. Alguns editors han deixat de fer segons quins llibres en català. El mateix Jaume Vallcorba va fer aquesta reflexió, i alguns llibres interessantíssims ja només els va publicar en castellà. Que hi hagi una gran oferta té un punt bo, perquè hi ha llibres per a tots els gustos i per a tot tipus de lectors. Els lectors no es poden menysprear: una persona pot començar llegint una literatura que a algú li pot semblar poc exigent i pot anar creixent cap a una literatura cada cop més exigent. Faltaria saber quins són els criteris per establir els límits entre l’una i l’altra. Però entenc perfectament el que deia l’Eduard, en el sentit que hi ha hagut una bombolla editorial i s’ha publicat massa.
Massa i malament, diu ell. Gairebé sense filtres.
Això ha passat a tots els mercats, no només al nostre. A Itàlia, a França, a Espanya en castellà… Però l’Eduard sempre ha tingut bons editors, em fa l’efecte.
Aquí les fronteres no s’han desdibuixat més? Hi ha mitjans anglosaxons que posen la literatura de consum i la literatura literària en llistes diferents.
Els anglosaxons estan especialitzats a fer llistes, però sovint separen els llibres pel format. Els límits els acostuma a marcar cada editor, i el lector sap molt bé què trobarà sota cada segell. Hi ha molt poca gent que es pugui sentir enganyada perquè ha comprat un llibre pensant que era una cosa i a l’hora de la veritat era una altra cosa diferent. No hi ha cap editor amb dos dits de front que vulgui enganyar ningú: el lector l’enganyaries un cop però el perdries per sempre més.
El lector té més criteri del que sovint li atribuïm?
En té molt, sap què li ha agradat i què no. Si té un bon prescriptor, ja sigui un editor o un llibreter de proximitat, sol encertar els llibres que tria. I si un llibre no el convenç, perquè n’esperava una altra cosa, farà bé de deixar-lo a mitges. Però no crec que ningú hagi volgut enganyar-lo.
Sembla que és el moment de les editorials independents, de proximitat.
És una notícia molt bona. Totes les editorials que han aparegut en els últims temps contribueixen a donar diversitat i a enriquir el panorama. Les editorials més grans hem retallat la xifra de novetats, però al mercat continua havent-n’hi moltes perquè hi ha cada cop més editorials petites que treuen els seus títols. Les apostes que a vegades no es poden fer des d’una estructura més gran perquè no són sostenibles les pot fer algú des d’una estructura més petita.
La concentració editorial ha estat beneficiosa o perjudicial?
Ha tingut coses bones, perquè ha permès posar una estructura gran al servei dels llibres en català, amb equips de persones que han treballat molt perquè els llibres arribessin de la millor manera a les llibreries. Ens ha permès competir amb més igualtat de condicions. S’han millorat estructures de distribució i de comercialitat, i això no ha impedit que apareguessin moltes editorials petites.
Hi ha hagut una inflació de premis literaris…
Una inflació, en tot cas, derivada d’una situació històrica. Recordes les famoses bosses de la llibreria Ona que deien “llegiu llibres en català”? Com que era necessari normalitzar la situació, hi ha hagut moltes institucions que han volgut estimular la creació a través d’un premi literari. La majoria de premis vénen de lluny, en els últims anys no se n’han creat de nous. És veritat que en aquest país hi ha més premis a obra inèdita que en altres. Els premis sovint actuen de trampolí, perquè aconsegueixen un ressò més ampli. M’agrada que els premis a obra publicada aconsegueixin encara més ressò, perquè són obres de qualitat contrastada que potser han passat desapercebudes.
A un escriptor inèdit li recomanaries que es presentés a un premi?
Sí, és una bona oportunitat perquè pugui donar a conèixer allò que ha escrit. Almenys hi ha un jurat que s’ho llegirà.
Segur que el jurat d’un premi es llegeix tots els originals que s’hi presenten?
Sí, és clar.
Vas entrar a Columna com a correctora…
A mi m’agradava molt llegir. Vaig pensar a fer-me bibliotecària, però jo no podia estar en silenci i llavors a les biblioteques et feien callar molt. No vaig estudiar filologia, sinó història contemporània. Vaig treballar una temporada curta al Museu d’Història de la Ciutat i al Tecla Sala de l’Hospitalet. En Jordi Puntí era amic meu perquè havíem anat a classe junts. Ell treballava a Columna, i em va dir que si em treia el certificat K de correcció em podria donar feina. Me’l vaig treure, vaig començar a treballar com a correctora externa, i més endavant una baixa per maternitat em va permetre entrar a Columna. Aleshores no hi havia estudis d’edició, ara hi ha alguns màsters molt bons. A Columna vaig iniciar un curs accelerat d’aprenentatge que encara dura: n’aprenc cada dia.
Quan eres editora de Columna i et van proposar ser directora editorial de tot el grup, t’ho vas haver de rumiar molt abans d’acceptar?
No, gens. Era un privilegi poder estar a prop dels catàlegs i dels autors de totes aquestes editorials tan importants. Un luxe total. M’allunyava del contacte més directe amb el text, però em permetia una visió molt més general. Ho vaig viure com un privilegi i també com un aprenentatge.
Aprenentatge en tots sentits, suposo. En un càrrec de poder, aprens coses bones i dolentes.
…hi ha moltes coses que no he après, encara!
Accedir a un càrrec ho fan poques dones, encara avui.
Jo sempre he sigut feminista perquè penso que si ets una dona i no ets feminista, ets beneita. Hi ha tants vidres per trencar… Abans era més reticent a les quotes de dones en llocs rellevants, però a mesura que em faig gran les trobo útils i necessàries.
Abans devies donar per fet que a tu et valorarien per bona, no pas per dona.
Crec molt en la meritocràcia, penso que a cada lloc hi hauria d’haver la persona que en aquell moment sigui més adequada per fer aquella feina, independentment que sigui un home o una dona. Però realment hi ha encara tant camí per fer… L’altre dia sortia la notícia que Facebook i Apple ajudaran les seves treballadores pagant-los la congelació d’òvuls perquè puguin endarrerir la maternitat. Em va causar estupefacció. I dies abans l’empresària Mónica Oriol havia dit que preferia no contractar dones d’entre 25 i 45 anys. Entenc que per a un empresari hi ha un cert risc si contracta dones, però això canviaria si la legislació obligués els dos membres de la parella a agafar-se la baixa, quan neix una criatura. Mentre la maternitat es continuï veient com un problema de la dona, no resoldrem res. D’altra banda, en aquest país fem uns horaris incomprensibles. Al sector editorial hi ha moltes dones en càrrecs intermedis, però també hi ha un sostre de vidre.
L’Anna Soler-Pont em va dir que, tot i que la majoria d’agents literaris són dones, els agents més poderosos del món són homes.
Sí, és així. Bé, aquí tenim l’excepció de la Carme Balcells, que pràcticament és la inventora de l’ofici.
Ara [octubre del 2014] tornes a ser l’editora només de Columna. Cada segell del grup manté la seva singularitat?
Els segells s’assemblen als editors que els porten. Evidentment, és diferent si l’editor és el propietari del segell o si no ho és, perquè hi poden haver directrius que es decideixin en una altra banda. Però la petjada de l’editor s’hi pot veure en qualsevol cas.
En el catàleg de Columna, hi reconeixes la teva petjada?
Sí, sí. També hi ha la petjada dels editors que m’han precedit (la darrera, la Berta Bruna).
T’has sentit menystinguda pel fet de ser l’editora d’un segell comercial com Columna?
A vegades sí, perquè entre els crítics i els periodistes i els editors sempre fa més il·lusió parlar de coses volgudament petites i minoritàries. A mi em sembla molt bé que aquests llibres tinguin el seu ressò, però crec que la vocació comercial no va sempre unida a una menor exigència. Estic molt contenta d’haver publicat veus noves com la Llucia Ramis o la Najat El Hachmi, per exemple. Em va fer molta il·lusió publicar Larsson, però quan publiques un autor estranger ja hi ha hagut un filtre previ. Fa encara més il·lusió fer de llevadora des de la gestació del llibre.
El dramaturg Jordi Galceran em va dir que si escrius per guanyar-te la vida, tens més possibilitats de guanyar-te la vida que si només escrius per escriure.
Hi estic del tot d’acord. En el fons, tothom que publica un llibre vol arribar al màxim nombre possible de lectors. Si obvies el lector, estàs fent una cosa per a tu mateix. Fer un exercici d’estil és molt lícit, però qui fa un exercici d’estil no pot pretendre tenir molts lectors. La quadratura del cercle és tenir molts lectors amb un text exigent.
Hi ha escriptors que no saben escriure, que requereixen un procés d’edició molt gran?
Jo he vist narradors boníssims que en el procés d’escriptura es deixen coses, però tenen una força narrativa molt potent. La feina de l’editor és intentar millorar el text i ajudar a embolicar el llibre.
Les editorials comercials donen més importància al què que al com?
Això depèn de cada editor i de cada llibre. Hi ha llibres en què preval la història i n’hi ha en què preval l’estil. A mi m’agrada molt la realitat, per això he estimulat periodistes perquè es posin a escriure. Penso que tots tenim a dins una història per explicar. La vida de cadascú és insignificant i alhora és molt important si s’explica bé. L’exercici d’estil per l’exercici d’estil és fer malabars, i mirar un malabarista durant dues hores cansa. L’estil ha d’anar en funció de la història, i amb això no vull dir que la història sigui el més important. Per exemple, ara sortirà el llibre de l’Antoni Pladevall, la història de la seva infantesa a Taradell. La rellevància és com ho explica. La meva història o la teva història, depèn de com l’expliquem, són rellevants. En l’equilibri entre el què i el com hi ha la clau per fer obres bones i per arribar al lector.
T’has plantejat mai muntar una editorial teva?
Sí, moltes vegades. Crec que tothom que treballa en aquest món ha pensat en algun moment a tirar endavant un projecte personal. Però he estat molt bé fent el que he fet fins ara. He tingut la sort de treballar sempre amb equips molt bons. Em sento “meus” els llibres que publico. De fet, quan anem a llibreries i mirem els aparadors, sempre dic: «Mira, aquest llibre és meu, aquest altre també, el de més enllà…». Quan el meu fill era petit i em sentia dir això es pensava que els escrivia tots jo.
Tractar amb els egos dels escriptors no deu ser fàcil.
A vegades ens en queixem, però si intento posar-me en la pell de la persona que ha passat molt temps escrivint tancada a casa, té lògica que aquesta persona dipositi moltes expectatives en la sortida del llibre. És lògic que l’escriptor vulgui que tothom parli del llibre que ha escrit. També és cert que estem en un moment que tothom pot opinar a través de les xarxes socials, i una opinió negativa versus cinc de positives pot desfer un autor. L’ego és necessari per publicar: l’autor ha de tenir ambició, ha de creure en ell.
On et veus d’aquí a deu anys?
Entre llibres, i entre continguts. El format llibre no desapareixerà, però els continguts es podran publicar de maneres molt diferents. Entre històries.
La història que tens tu a dins l’escriuràs algun dia?
M’agradaria molt. No ho havia pensat fins ara. Potser no sabria com posar-m’hi, però no ho descarto.
