Educació

Mal d'escola

En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra

| 20/03/2018 a les 15:41h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació
L'escriptor Daniel Pennac va néixer l'1 de desembre de 1944. Ha viscut la cara i la creu de l'educació. De petit va patir el fracàs escolar, tenia una discapacitat coneguda com a disortografia, que afecta l'aprenentatge de les llengües. El titllaven d'inútil, però es va acabar convertint en un professor de secundària i en un dels novel·listes més estimats de França. El proper 7 de maig farà la xerrada L'escola de la vida al CCCB. 

Llegim dos fragments del seu llibre Mal d'escola: un dedicat al paper del mestre davant dels anomenats mals alumnes, i un altre en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.
 

Foto: lehman_11


Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no venen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja venen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d'indicatiu.

Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d'instal·lar els nostres alumnes en el present d'indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d'una mancança indefinida. És clar que no haurem estat els únics d'excavar aquestes clotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s'hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d'escola malmès és l'eternitat dins un pot de vidre.

Els devem la vida

A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, jo els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració d'exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen.

Som els únics que el podem treure d'aquesta presó, tan si estem formats per fer-ho com si no.

Els professors que em van salvar i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S'hi van tirar de cap. No em van agafar. S'hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra... Van acabar per treure'm del pou. I molts d'altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida. 

 










Mal d'escola


© Daniel Pennac
© de la traducció: Joan Casas
© Edicions 62, S.A., labutxaca, 2009

COMENTARIS

els mestres
carneAnònim, 01/12/2016 a les 19:02
+26
-0
Ojala només fos mestre el que té vocació.
En volem més!
Secapi, 01/12/2016 a les 21:44
+16
-2
Malauradament no n'hi ha gaires de professors mestres, que s'entreguin i es dediquin als alumnes que no funcionen, en volem i necessitem més de mestres entregrats, amb vocació.
Despullar la ceba
M. Carme Arnau, 02/12/2016 a les 09:08
+8
-0
Ningú ha comprés tan bé el fracàs escolar com Pennac. El va viure i el va poder superar gràcies a mestres compromesos.
Y amb els seus llibres ens ha ensenyat als mestres a comprendre i ajudar els alumnes que fracassen a l'escola.
I tan que hi han
Anònim, 04/12/2016 a les 18:02
+16
-1
Sóc mestre d'escola a un barri amb deficiències econòmiques familiars. Crec que tothom es sorprendria de saber quans mestres treballen amb il.lució per pelar la ceba i ensenyarlos tantes coses com poden. Comprendrels i ferlos conciens del que sí aprenen és una bona pràctica. Cada any intento tenir experiències amb els alumnes que quedin per sempre, encara que la ceba torni al seu estat inicial, les capes queden totalment toves al recordar aquestes experiències.
chagrin d'école
glòria olivella, 05/12/2016 a les 13:11
+5
-0
Vaig comprar Chagrin d'école quan encara tenia alumnes, quan encara tenia aula. Em va agradar tant. Mestres i professors: llegiu-lo. I ensenyants de francès - si encara en queda algun - lisez-le en français. L'epíleg ja és una meravella: ai, les mares patidores.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència