Foto: RGB Suports
Les 14 pel·lícules romàntiques més especials de Vidal Soler són:
1. In Search Of a Midnight Kiss, Alex Holdridge (2007).
És potser la que resumeix millor el tipus de cinema que em va atrapar durant l’adolescència i que m’ha acompanyat durant tants diumenges i dies de pluja tancat a casa. Guió, fotografia, banda sonora, riure, llagrimeta i bons actors. 10/10.
2. The Spectacular Now, James Ponsoldt (2013).
Un any abans de destrossar-se les mans tocant la bateria a Whiplash, Miles Teller es va aliar amb Shailene Woodley per regalar-nos una de les millors interpretacions del gènere. És el clar exemple de com una història sense focs artificials pot donar molt de si. Espectacular.
3. Eternal Sunshine Of Spotless Mind, Michael Gondry (2004).
El debut de Michael Gondry, que després ens portaria alegries com Be Kind, Rewind o The Science Of Sleep. Sobren les paraules per aquest film que ja és una de les pel·lícules de culte de la dècada passada.
4. High Fidelity, Stephen Frears (2000).
Com ens ensenya John Cusack en aquesta adaptació de la novel·la de Nick Hornby, l’última cançó és tan important com la primera quan es tracta de fer una llista o recopilatori. Així doncs, aquesta cinta ocupa la quarta posició com podria ocupar-ne qualsevol altra en el meu rànquing. Una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps i la de molts amants de la música pop.
5. 13 Going On 30, Gary Winick (2004).
Si tens prejudicis sobre una pel·lícula que mescla viatges en el temps i comèdia romàntica de tota la vida, tens les de perdre amb aquesta obra magna del cine modern.
6. Obvious Child, Gillian Robespierre (2014).
Ignoro completament si aquesta cinta es va arribar a estrenar a les sales de casa nostra o si és una d’aquelles joies que es van perdre pel camí. En qualsevol cas no us penedireu de donar una oportunitat a aquesta monologuista que parla i riu de temes com l’avortament.
7. Submarine, Richard Ayoade (2010).
Els anglesos no es queden curts a l’hora de facturar cinema amb bon gust. Estètica hipnòtica i personatges originals en aquesta comèdia preadolescent que s’adorna amb la veu d’Alex Turner, que també signa la banda sonora.
8. Love & Other Drugs, Edward Zwick (2010).
No us deixeu enganyar per la pinta d’aquesta comèdia comercial que sembla totalment inofensiva. No abaixeu la guàrdia i tingueu un paquet de clínex a mà, entre d’altres coses per enamorar-vos d’una de les millors parelles del gènere, Jake Gyllenhaall i Anne Hathaway.
9. Enough Said, Nicole Holofcener (2013).
En un àmbit on la direcció, lamentablement, també acostuma a ser un camp de naps, Nicole Holofcener ens regala una de les últimes interpretacions de l’estimat i recordat James Gandolfini. Una història tendra que ens allunya dels clixés adolescents d’institut i ens apropa a la realitat de la mitjana edat.
10. Drinking Buddies, Joe Swanberg (2013).
Una història senzilla amb què tothom es pot sentir identificat. Personalment m’agrada perquè uneix les meves grans passions: la cervesa i el bon cinema. Una més que notable interpretació d’Anna Kendrick, que aquí es troba en el seu context idoni.
11. Your Sister’s Sister, Lynn Shelton (2011).
Una comèdia sense treva ni dobles lectures, prepareu-vos per riure amb el carismàtic Mark Duplass i les seves múltiples escenes memorables. És una història senzilla i efectiva que ens brinda l’impecable text i direcció de Lynn Shelton.
12. Up In the Air, Jason Reitman (2009).
A mig camí entre el mainstream i l’indie, George Clooney passeja el seu repertori habitual de trajos i somriures seductors. Això sí, aquest cop amb un guió de luxe i l’ambient tranquil·litzador dels aeroports. Amor i feina a 10.000 metres d’altura.
13. The Kids Are All Right, Lisa Cholodenko (2010).
Julianne Moore i Annette Bening interpreten magistralment una d’aquelles parelles adorables i divertides que sempre vols convidar a casa a sopar. A tot això afegim un parell de fills amb inquietuds i un Mark Ruffalo (que a casa ens ha agradat molt) a les portes de la pitopausa i tindrem una comèdia adulta que planteja un història fora de l’habitual a les nostres sales de cinema.
14. (500) Days Of Summer, Marc Webb (2009).
Em nego a deixar-me portar pel corrent mediàtic de rebuig contra aquest film que s’ha instaurat després de tants anys. Per aquí no hi passo. És una història maca i els actors són joves i ben plantats. A més sonen els Smiths i reuneix molts altres tòpics necessaris per apropar el cinema independent al gran públic.
