El dia que

Vaig fer plorar la mare

Això era un dia de cada dia a la cuina del pis vell

La primera condemna

Especial: El dia que
Arxivat a: Cambres pròpies, El dia que
Imatge il·lustrativa
Cristina Losantos
La meva mare no plora. Mai. El dia que li surtin totes les llàgrimes que no ha plorat, us ho explicaré nedant.
 
La mare no va plorar ni quan se li va morir el pare, el meu avi menorquí. Ni quan se li va morir la mare, l'àvia sorda que recordava la guerra com una bona època: perquè feia d'infermera i perquè tenia vint anys.
 
La mare no plora ni els dies més tristos. Però jo la vaig fer plorar.
 
Això era un dia de cada dia a la cuina del pis vell. Ella devia estar preparant el sopar o recollint la taula després de sopar. Jo tenia vuit o nou anys com a molt, perquè encara no havia fet els deu quan vam anar a viure al pis nou.
 
Li vaig dir, en aquella cuina de rajoles grogues i no sé si amb aquestes paraules, que havia desaprofitat la seva vida, dedicant-se només al meu germà i a mi. Hauria pogut treballar com la mare de l'Abigaïl, que tenia una botiga de llanes al passeig Maragall, o com la mare de la Maria, que era mestra a la nostra escola. Li vaig dir això i ella, amb trenta-i-pocs anys i massa il·lusions trencades, es va desfer. Per dintre i per fora.

Perquè la mare no havia volgut plegar de la feina que tenia abans de casar-se, però llavors les coses anaven així. Va deixar de ser la secretària de direcció d'un laboratori farmacèutic per passar a ocupar-se a jornada completa de lacasaielsfills.
 
Lacasaielsfills et cauen a sobre encara que no ho vulguis. I són desagraïts de mena: la casa s'embruta en bucle i els fills et poden arribar a retreure que només et dediquis a ells.  
 
La mare va tornar a treballar quan jo ja tenia vint anys, i als setanta –seus– encara no volia jubilar-se. Havia de recuperar temps, orgull i mesos cotitzats.
 
No l'he vist plorar mai més, la meva mare.
 
Eva Piquer

COMENTARIS

empatia
sentiments, 06/12/2016 a les 22:54
+12
-4
Com ho entenc! Quan es posa l'anima amb el que fas, portes bé lacasaielsfills i la feina que també et realitza com a persona. O és al inrevés? Només sé que per a mí han sigut importants les dos coses i quan no he pogut treballar fòra de casa per circunstàncies diverses, ho trobava a faltar molt!
Em sorprèn
Anònim, 06/12/2016 a les 23:01
+18
-6
Curiós. A mi els meus fills em retreien que treballés i que no pogués acompanyar-los a les sortides de l'escola com feien les altres mares que no treballaven.
Ufff
Sigfrid , 07/12/2016 a les 00:41
+1
-6
Deunidó quina confessió Eva.
Per cert, anaves a Arrel amb l'Abigail?
Tristesa
Anònim, 07/12/2016 a les 07:15
+16
-1
Es l'història de la meva vida i segurament de moltes mares de la meva època, la que tingués un marit comprensiu i agraït encara es suportable, però si arrossegues un tros de ruc egoista, es fà més dur el camí.
Per sort la satisfacció de veure els fills creixer és l'orgull i la felicitat de tota mare, encara que et dolgui que s'equivoquen en molts camins que tu ja has fet
El secret
L0, 07/12/2016 a les 08:17
+6
-1
La meva mare no ha plorat una vegada. Ho ha fet infinites. Jo li he donat motius tot i que ella no sabia exactament de què es tractava. El secret era present, massa present. La meva tristor i la meva ràbia començaven amb una emprenyada i continuaven amb la típica embranzida adolescent. Acabaven sobre l' espatlla imaginària de la mare, però no m'hi podia recolzar. El secret no m'ho permetia. Va ésser viu fins que vaig decidir anar ensenyant-li les paraules necessàries perquè deixés de ser secret. Què bé poder estar avui recolzada sobre l'espatlla de la mare!
Filla
Anònim, 07/12/2016 a les 09:39
+40
-5
Hola a tots i totes, jo tinc a penes 18 anys i com molts dirien amb prou feines he viscut alguna cosa, tot i així, per "x" motius la vida ja m'ha fet créixer i madurar abans que els meus amics i amigues. Els meus pares es van separar quan tenia 5 anys i tinc una germana gran. Malgrat tot això, una mare treu forces d'on sigui, sou admirables totes les mares, i alguns pares també, perquè no us rendiu mai, teniu una energia i una perseverancia increïbles, i sobretot una paciència infinita. Com a filla que soc, aquest petit text em fa reflexionar molt, sobre aquells moments quan no valorava prou el sobreesforç que la meva mare feia. Et demano perdó, a tu i a totes les mares i pares que sou uns herois perquè lacasaielsfills ÉS també una feina.
Rutina
Anònim, 07/12/2016 a les 09:55
+26
-2
M.hi sento totalment identificada.
Vaig estudiat la carrera d.advocat i després de tant anys i esforç vaig deixar la feina prr no aguantar psiquicament el mal ambient general. Tenia les nenes petites i vaig pensar que seria una cosa provisional. Però quan surts del món laboral es molt dificil tornar.hi.
Total que encara estic a cada fent una feina que ningú valora, com si tinguessis l.obligació de tenir.ho tot a punt i sense queixar.te. Un dia una de les meves filles em va dir més o menys "tu mama sempre fas el mateix vas tot el sant dia amb l.aspiradora a la ma".
Vaig corre a l.habitació i em vaig fer un fart de plorar. Encara ara hi fora. Si no fos per què havia de deixar l.aspiradora per anar ha fer el dinar. Que trist.2016
diferents punts de vista
montse checa, 07/12/2016 a les 11:18
+7
-6
Els millors anys de la meva vida, va ser veure en tot moment com anaven creixent i aprenent les meves filles. Si hagues treballat, m ho hsgues perdut. Quan van ser el sucicientment grans, vaig tornar a treballar. Ara ja soc avia i treballo, pero faig el possible per poder viure l infantesa dels meus nets
He estat molt afortunada
Mikaela, 07/12/2016 a les 12:22
+2
-2
Jo, vaig començar a treballar amb 13 anys, als15 en una empresa q vaig estar estar-hi 27anys, després 2 a l'atur, 7anys, portan la biblioteca del poble i 6 mesos dependenta llibreria infantil. Ara ala 60anys, torno a la recerca de feina, ja que ho necessito. Els meus fills no m'ho han retret mai, és més treballan molt i estic molt orgullosa d'ells.
Vaig poder-ho fer gracies a l'ajuda dels meus pares, els hi agraire sempre. Ara el meu marit i jo ajudem a cuidar als nets, que son la nostra alegria.
Jo, sempre m'he sentit culpable per haver treballat.
Maria Neus, 07/12/2016 a les 14:39
+3
-2
Mai vaig portar be deixar els nens per anar a treballar, amb els anys penso que vaig fer be, però només vaig treballar per tenir mes diners i mes seguretat, mai per mi, ni per la meva "carrera", mes aviat pel be de la familia, el meu cor era a casa amb ells i no pel meu benefici, els anys i els resultats m'han fet veure que va ser una bona combinació, feina, companys, fills, escoles, marit, familia, però tot i aixi, jo em volia quedar a cada i vaig patir molt el no fer-ho.
La millor época de la meva vida
Alice, 07/12/2016 a les 20:35
+1
-0
he estat una mare afortunada i la meva generació ha estat pont. Hem ajudat als nostres pares a tenir la seva pròpia casa i als nostres fills a tenir la possibilitat de tenir la seva. Jo vaig deixar de treballar quan em vaig casar perquè pagaven doti a qui se n'anava i em vaig anar perquè pensava que trobaria alguna cosa mentre em aprofitava del dot. Corria el 75 i em vaig quedar embarassada amb la qual cosa no vaig poder treballar i vaig criar als meus tres fills. ha estat la millor època de la meva vida amb diferència, ere la qual els ajudava amb els seus deures i estava per les seves necessitats .... avui no ho poden fer, ni tan sols s'ho poden plantejar, tinc fills i filles i néts. ara amb més de 60 no em puc jubilar perquè necessito tenir una jubilació digna. em sento tan identificada amb l'escrit d'Eva que jo també tinc ganes de plorar però sense dolor ni ressentiment
Tot esta bé
Angeles, 08/12/2016 a les 08:00
+5
-0
El text m ha agradat. Jo crec q tots els fills fem plorar a les mares. Se mare es una carrera de fons. Hi ha algun dia q "alguna" gota fa q et vinguis aball. Lo important crec, es la visio global q tinguis de lonq fas. I cambiar ho si no t agrada.

Plorar no sempre té q ser dolent i mostrar la debilitat tampoc. Les mares sempre volem protegir els fills. Fins i tot volem evitar q els nens no ens vegin caure. I pot ser es part de la ensenyança de la vida. Has d ensenyar q pots caure i que t has d aixecar.

Anim a totes les persones: mares pares q treballen o es queden. Amunt! Hem de fer ho lo millor possible per q el futur de tots sigui lo millor q poguem aconseguir!
Treballar a casa a doble jornada
Anònim, 09/12/2016 a les 01:48
+2
-0
Jo sóc una mare que treballo a casa quan la meva filla dorm, així que treballo a doble jornada. De dia faig de mare i de nit faig la meva feina al despatx de casa per poder portar un sou a casa. Així que no sé mai on sóc (en part perquè tinc tanta son que no m'hi veig).
Molta força a totes les mares facin el que facin!
Positivisme
Carme pou, 11/12/2016 a les 10:54
+4
-1
Si no pots fer el que t'agrada, fes que el que fas, t'agradi. Es posible.
ara que també sóc mare
Anònim, 13/12/2016 a les 11:53
+0
-0
A casa ha passat el mateix, la mare quan es va casar va deixar la feina, i es va dedicar a cuidar de la casa i dels fills. Nosaltres hem anat fent i ella ens ha cuidat i s'ha desviscut per nosaltres. Ara jo sóc la mare i també tinc fills, però tot i que econòmicament podríem decidir que un dels dos de la parella es dediqués a "fer pujar la descendència", justament pels sentiments que desprèn l'article no ho farem.
Mai agrairé prou com em va ajudar la meva mare a créixer i ara també a fer créixer les seves nétes

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
L'il·lusionista omplirà de màgia l'escenari Brossa fins que arribin els Reis
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat sobre aprendre a desprendre's de les coses
Imatge il·lustrativa
Una animació ens anima a treure'ns les manies per acceptar-nos com som