La vida

Jo vaig ser manter

L'amo d'un grup de restaurants de Barcelona va abandonar el Marroc per ajudar la seva família

«La de 23 setmanes»

| 10/12/2016 a les 17:16h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, La vida

Foto: Gemma Ventura


Érem sis germans i vivíem en la misèria. Això era en un poble molt petit del sud del Marroc, en habitacions de fang, sense llum ni aigua. La meva mare va veure que no hi teníem futur i va exigir al meu pare que anéssim a viure a la gran ciutat, perquè tinguéssim més oportunitats. Jo tenia set anys. El pare va dir que sí.

Ell és un imam que anava a les mesquites dels pobles a ensenyar a resar als grans i a llegir als menuts. A canvi li donaven menjar i un euro al mes. Però per comprar-nos el mínim ja ens anava bé. Ens alimentàvem amb te, pa sucat amb oli i verdures. Menjar un plàtan o una poma era molt difícil. Un dimecres al mes, que era quan hi havia mercat, teníem carn. Allò era una festa. A la ciutat buscaven mestres per a nens petits, ja que aleshores per ensenyar no calia que tinguessis una carrera. El meu pare s'hi va presentar i el van agafar com a professor de suplències a diversos pobles.
 
Sóc el germà gran. Els petits eren molt bons estudiants, jo més aviat anava fent. Amb vuit anys ja sortia al carrer a buscar-me la vida. Si la mare em prestava el que equivaldria a dos euros, comprava dos paquets de tabac i anava pels cafès dient "qui vol un cigarret?". Hi havia llocs en què em deixaven entrar, a d'altres que no. Era com si fos un immigrant al meu país. Guanyava un euro al dia. Quan tornava a casa pensava: "Què compraré avui? Un quilo de pomes? Llet?" Però havia de comptar de tornar els dos euros a la mare. Mai els vaig utilitzar per a mi. Era capaç de passar gana tot el dia per poder tornar a casa duent alguna cosa més. Feia de pare, perquè el nostre sovint no hi era i ens enviava pocs diners.

A l'estiu teníem tres mesos de vacances i aprofitava per buscar feina. Per exemple, vaig treballar al soterrani d’un magatzem on feia cinturons amb cola tòxica. A vegades treballava un mes i no em pagaven res. Perquè com que ens donaven menjar ja estàvem contents. Allà ja veia que la vida seria molt dura. Quan al meu pare el van fer fix, el que guanyava ens ho enviava però era el mínim, massa just.

Als dinou anys vaig veure que els meus germans creixien, i vaig pensar que si no feia un sacrifici perquè estudiessin una carrera, es quedarien vivint en la misèria. Seríem pobres tots. Era el mateix sentit de la responsabilitat que tenia des de petit. Quan ho penso crec que allò era una llosa. No sé si era bo o dolent, però ho volia fer. Em vaig apuntar a la universitat de dret perquè volia ser advocat, al meu pare li feia molta il·lusió. Però tal com estava el país vaig decidir deixar-ho. Vaig preguntar al meu pare: "Vols que sigui un lladre? Que menteixi a la gent? Marxo. Això no és el que vull". I aquesta ha estat una de les millors decisions de la vida. El pare no em parlava, es va quedar en xoc. Però la mare em va dir: "Si creus que ets capaç, fes-ho. Si et va malament, ja tornaràs".

L'any 90 encara no hi havia visat per entrar a Espanya, ho podies fer amb un passaport i era més fàcil. Vaig demanar diners a la mare, però no en tenia. Una tieta em va deixar el que eren unes vint mil pessetes, el viatge en valia deu mil i vaig venir amb el que quedava. Quan vaig arribar a Barcelona vaig pensar "què és això?". Mai havia sortit del país. Sabia una mica de castellà, però molt poc, només algunes paraules. Aquí tots els carrers estaven nets. Vaig baixar de l'autocar a l'estació de Sants. Va venir un amic del barri a rebre'm. Vam prendre un cafè i va marxar. Em va deixar allà, tirat. En aquell moment em vaig enfadar molt, però ara l’entenc, potser no tenia lloc. Vaig donar voltes per Barcelona. Encara ara quan passejo, recordo els primers carrers que vaig trepitjar.
 
No tenia por, tenia moltíssima il·lusió. Sabia que era un món de possibilitats en què podria trobar el meu lloc. Em fixava en la gent: com caminava, com mirava, com corria. Jo també volia ser un d'ells. Aquesta vitalitat encara la tinc ara. Pots arribar-hi o no, allà on vols, això no importa, però la il·lusió és el que t'ajuda a viure. Si no hagués tingut aquesta actitud, m'hauria enfonsat. O m'hauria començat a drogar o hauria tornat a casa. Però què hi hauria fet? Hauria estat un fracàs personal.

Va arribar la nit. No podia gastar perquè només tenia deu mil pessetes. A l'estació de Sants hi havia una rampa per on sortien els cotxes. Hi havia una mena d'habitació i vaig dormir allà amb uns quants cartrons. L'endemà vaig anar al lavabo de l'estació, em vaig netejar les dents, la cara. Em vaig canviar. Primer vaig pensar "on hi ha marroquins?". Vaig anar a la plaça Catalunya perquè ells em situessin. El més important era buscar una feina. Em van dir: "Per què no vens cinturons?". Eren uns que aleshores estaven de moda. I em van dir que els podia comprar al carrer Hospital, a un home de Bangladesh. Els comprava per cinc-centes pessetes i els venia per set-centes. Aleshores, com que tot el dia estàvem parlant, un noi em va dir que a la plaça de toros hi havia una zona per dormir de magrebins, una altra de l'Àfrica negra, una altra dels que es punxen. I hi vaig anar.

Venia cinturons, i funcionava, però allò no era el que jo volia fer. No podia ajudar la família, ni arribar enlloc. A més tenia complex d'estranger, encara no estava integrat. El color de la pell, el cabell, el bagatge. Volia una feina en què m'acceptessin com sóc i que fos maca. I a la vida tot són casualitats, un noi marroquí em va dir: "Tinc un amic que treballa en un restaurant i guanya noranta mil pessetes". No em podia creure que es poguessin guanyar tants diners. Li vaig preguntar què hi feia. "Amanides". Em va dir on era el restaurant, vaig callar i vaig continuar venent cinturons.

Al noi de Bangladesh que tenia la botiga de cinturons li vaig dir que estava buscant un llit per dormir. Ell oferia pisos sense parets, una mena de lofts en què hi havia un llit al costat de l'altre. Érem setze persones i un lavabo. A més, mai sabies si trobaries el que hi havies deixat, quan marxaves. Em llogava un llit per vuit mil pessetes. Vaig dir que sí.

Un dia al matí em vaig presentar al restaurant. Arribo i el cap de cuina em pregunta: "Has treballat mai a la cuina?" Sí. Era mentida. Mai a la vida havia tocat cap d'aquells ganivets. No sabia res de res. Arribo l'endemà i em diu: "Has portat la roba?" I jo: "Ostres, me l'he deixat!" I em va demanar que anés a comprar-la al carrer Hospital. Tenia diners per comprar-la, perquè quan sortia del restaurant a les quatre, anava a vendre cinturons fins a les vuit i tornava al restaurant. Aquella il·lusió i aquelles ganes de menjar-me el món les havia d'aprofitar.

Em van presentar el cap amb qui hauria de treballar. Quan no hi va haver ningú li vaig confessar: "Escolta, no tinc ni idea de com va això. Et puc demanar un favor? Necessito aquesta feina i vull aprendre'n. T'ho faré tot, tu no facis res". Em va dir: "Et deixo el meu ganivet però demà compra-te'n dos, et diré on has d'anar a buscar-los".

Tenia una llibreta on ho apuntava tot. Li preguntava "Com es diu això?". Apuntava zanahoria, ja que encara no parlava català, i dibuixava una pastanaga al costat. Apio. Patata. I així amb tot. Apuntava tots els productes que portava cada amanida. I perquè el cap de cuina no se n'adonés, ens tancàvem i m’ho explicava dins la cambra de la nevera. Hi feia un fred!

El primer sou el vaig enviar sencer a la família. Noranta mil pessetes. La primera cosa que va fer la meva mare –cada vegada que ho recordem riem molt– va ser comprar-se un televisor i un vídeo. Jo li deia: "Estic passant penúries a aquí, i t'ho gastes en això?" I ella: "Ho faig per fardar davant dels veïns, perquè vegin que el meu fill està a l'estranger". Vaig poder ajudar tots els germans. Que la mare estigués feliç i que els fills tiressin endavant era el millor del món. El pare també estava content. Els vaig poder ajudar molt. Ara un germà és arquitecte, l'altre té un alt càrrec a la central de París d'un banc francès –jo mateix vaig viure nou mesos a París uns anys després d'aterrar a Barcelona–, l'altre treballa en un banc del Marroc, l'altre, també allà, és director d'una tabaquera, i l'últim està estudiant un màster a Canadà.

Vaig treballar a molts altres restaurants. Al Sant Bernat, que està al Montseny, vaig ser cap de cuina durant tres anys i vaig poder aprendre català perquè tothom el parlava. Vaig fer molts cursos per invertir en mi, vaig anar a demostracions de cuina d'El Bulli, vaig intentar treballar fent des de menús fins a dedicar-me a l'alta cuina. Ser cap de cuina en un hotel de luxe ja no m’omplia. Vaig veure que no volia seguir treballant per algú altre, ja que em feia molta il·lusió tenir el meu restaurant. Però aquests somnisja els has de tenir des de petit. De petit no és que volgués tenir un restaurant, sinó que sabia que de gran seria capaç de fer el que volgués. Això és la base. Si ets honest i tens il·lusió, arribes on vols.

Vaig obrir el restaurant amb un préstec i amb molt patiment. Netejava els lavabos, els vidres, cuinava. Tenia un ajudant de cuina i un que rentava els plats, un cambrer i un altre ajudant. No era fàcil. Allà on no arribaven ells, arribava jo. Entrava a les vuit del matí i acabava a la una de la matinada. Cada dia. De dilluns a diumenge. Anava a comprar al mercat i al darrere de la moto, amb unes capses enganxades, portava patates, cebes, fins i tot sacs plens. La policia em parava, i els deia: "És que no tinc calers per agafar una furgoneta i tinc un restaurant". Mai ningú m'ha multat. Era molt dur. Però encara hauria estat més dur no poder-ho fer.  
 
Va acabar funcionant i he obert quatre restaurants i locals més, que formen el Grup Nass. Oferim una mica de tot: tapes, vegetarians... He estat vint-i-cinc anys treballant i al final et preguntes què vols tenir, on vols arribar. Allò que tots portem al damunt és la mort. Al final tot el que és material queda en un costat, i hi ha coses més importants. Ara la meva família no necessita els diners. S'han casat tots i ja fan la seva. A vegades als matins penso: una altra vegada el mateix, el restaurant, els problemes. Però em dic: què collons, aquest és el millor regal de la vida.

Tinc una filla d'onze anys i no valora que quan es lleva ja té l'aigua calenta a la dutxa. La necessitat no sé si és bona o dolenta, però els moments més bonics de la vida han estat quan he tingut necessitat. Per exemple, fins als dinou anys havia menjat en total deu iogurts, i m’encantaven. Quan vaig arribar aquí, n’hi havia vint mil tipus. Quan vaig començar a treballar vaig comprar-me’n quaranta de cop.

El dia que vaig confessar la veritat al cap de cuina del primer restaurant on vaig treballar, el de les amanides, em va dir: "Ja sabia que no em deies la veritat, però et veia amb tanta il·lusió i ganes que vaig pensar: aquest noi val".
 

Foto: Gemma Ventura

COMENTARIS

Felicitats Rachid Zahi!
Anònim, 14/12/2016 a les 23:33
+1
-0
Una gran història de superació, felicitats pels increïbles resultats Rachid Zahi!
Felicitats!
Anònim, 16/12/2016 a les 18:44
+1
-0
Que gran Rashid!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat