El tenor Josep Carreras (Barcelona, 5 de desembre del 1946) diu i repeteix que se sent molt afortunat. Perquè va néixer amb una vocació i s’hi ha pogut dedicar; perquè ha cantat als teatres més importants del món, rebent tota mena de premis i reconeixements; i perquè haver superat una leucèmia en el moment més àlgid de la seva carrera li va obrir un nou horitzó vital: la lluita contra la malaltia que ell va patir. La Fundació Josep Carreras, creada el 1988, té com a objectiu que la leucèmia sigui curable per a tothom en un futur gens llunyà. En aquesta entrevista, que em va concedir el 2012, es mostrava convençut que ho arribaria a veure.
Foto: Fundació Josep Carreras
Quan mira enrere, està content de tot el que ha fet?
Pot semblar arrogant dir que sí, però pot semblar poc agraït dir que no. N’estic molt satisfet, tot i que determinades coses les hauria pogut fer d’una manera diferent, o millor. Crec en l’esforç, en la disciplina, i aquests elements han estat una constant en la meva vida professional.
Com s’ho fa un divo de l’òpera per no creure’s un déu, per tocar de peus a terra…?
Jo sóc l’heroi romàntic les tres hores que dura l’òpera. Quan penjo la capa i l’espasa al camerino i me’n vaig amb cotxe cap a l’hotel, torno a ser un ciutadà normal i corrent. No m’emporto el personatge amb mi després de les funcions. Encaixar bé o malament l’èxit depèn molt de la família que has tingut, dels valors que t’han inculcat. El tipus d’èxit d’un cantant d’òpera no és immediat ni efímer, vas pujant esglaó rere esglaó, i si tens la sort d’arribar a un cert nivell, t’hi mantens. Per això en el meu cas l’èxit és més fàcil de pair.
És fill d’un guàrdia urbà i d’una perruquera. Els orígens humils marquen per sempre? Partir d’avall et fa valorar més tot el que aconsegueixes?
Venir d’on vinc ni m’ha ajudat ni m’ha perjudicat. El que més compta és l’esforç personal, independentment de l’entorn en què hagis nascut. Jo vaig créixer en aquella família orgullós, content i feliç. No he pensat mai: “Oh, si hagués nascut en un altre ambient!”. Vaig néixer en plena postguerra i no he tingut mai cap complex per haver nascut en una família humil durant la dictadura franquista, ni tampoc me’n vanaglorio: és així i ja està. És la meva normalitat. Estadísticament, també és el més normal haver nascut en una família de classe mitjana-baixa que no pas en una família rica.
Que els seus fills o néts no acabin prosperant tant com vostè… li sap greu?
Això dependrà de la seva voluntat personal. Que la societat hagi canviat tant en pocs anys no vol dir que s’hagi perdut el valor de l’esforç individual. Els meus fills i néts seran allò que ells aconsegueixin ser. La meva obligació com a pare ha estat donar-los la possibilitat de desenvolupar les seves capacitats en l’àmbit que ells hagin escollit.
Però ara potser ja no n’hi ha prou amb l’esforç individual.
Malauradament, tens raó. Per molt que creguem en la cultura de l’esforç i del coneixement, tot se’n va en orris quan veus com s’han fet determinades coses, que ens han portat fins on som ara.
Va debutar de nen al Liceu. Recorda com va anar?
Jo cantava des de ben petit. Quan tenia vuit o nou anys vaig anar a un programa benèfic de ràdio, pels volts de Nadal, i vaig cantar un parell de peces. Al cap de poc, a casa van rebre una trucada del Liceu. Resulta que preparaven una obra, El Retaule de Maese Pedro, de Manuel de Falla, i van pensar que jo podia fer el personatge del narrador. Els pares hi van accedir perquè el Liceu era una oportunitat, m’ho vaig preparar bé, ho vam fer i així va néixer tot.
Haver nascut amb una vocació tan clara és una sort, oi?
És un autèntic luxe. Fer una feina que t’agrada, que t’omple, és el gran luxe d’aquesta vida.
Suposo que ja no té la veu que tenia. És dolorós assumir que es van perdent facultats?
La veu és un reflex del que som com a persones. L’instrument creix amb nosaltres, i passen els anys per a l’instrument de la mateixa manera que passen per a nosaltres. Evidentment que m’encantaria cantar avui André Chénier i demà Carmen, però l’artista ha de ser prou sensible i intel·ligent per conèixer les seves limitacions. I si dins d’aquestes limitacions pots continuar fent el que més t’interessa, que és transmetre emocions, i la gent t’accepta d’aquesta manera, no pots demanar res més. El meu pitjor enemic seria jo mateix, si ara jo intentés cantar el mateix repertori que fa 25 anys.
Pensa retirar-se, o prefereix morir dalt de l’escenari?
Sé que en un moment o altre m’hauré de retirar. Tinc claríssim que la meva mort professional arribarà, i que arribarà aviat, dintre d’un període de temps curt. Però cada dia em torno més egoista: com més veig que la fi de la meva trajectòria s’acosta, més m’adono de com és d’important per a mi, de com em fa disfrutar, del que significa per a mi pujar dalt d’un escenari. Em costarà trobar el moment de retirar-me, de dir adéu als escenaris, però espero i confio que tant jo com el meu entorn sapiguem escollir el moment adequat.
La leucèmia i la lluita contra la leucèmia l’han humanitzat?
La leucèmia em va fer madurar. Sóc més condescendent, estic més obert al diàleg. No m’ha humanitzat, però probablement m’ha fet ser més reflexiu, m’ha fet canviar les prioritats, ha fet que aprengués a valorar cada cosa en la dimensió justa.
Què ha d’agrair a la leucèmia?
Em va permetre constatar que tinc una família meravellosa, uns amics extraordinaris i el suport incondicional de tot de gent anònima que va voler estar al meu costat en moments difícils. Sona una mica presumptuós, però els milers de cartes i missatges que vaig rebre durant la malaltia van ser un regal extraordinari. Crec sincerament que van ser un dels motius pels quals vaig tenir ganes de lluitar.
S’hi va bolcar tot el país, en la seva recuperació. Al concert de reaparició a l’Arc del Triomf de Barcelona, els catalans teníem la sensació que s’hi havia d’anar.
Va ser extraordinari, extraordinari. A banda del deute que vaig contreure amb la comunitat mèdica i científica, vaig contreure un deute amb la gent. I per això vaig crear la fundació. Em va semblar que la millor manera de tornar a la societat part del que jo havia rebut era creant una entitat que lluités contra la malaltia que jo havia patit. És una altra cosa que he d’agrair a la leucèmia: que m’ha donat la possibilitat d’intentar ajudar amb un petit gra de sorra a qui ho necessita, i aquest és un premi extraordinari per a un ésser humà. La fundació em dóna cada dia feina i preocupacions, però la compensació de veure el que hem assolit al llarg de tots aquests anys és meravellós. Veure que un nano que fa tres mesos pràcticament estava desnonat torna a l’escola, i que nosaltres d’alguna manera hi hem contribuït, això no té preu, no es pot comparar amb res.
La crisi ha perjudicat la recerca mèdica?
Perquè un país tiri endavant, immediatament després de prioritzar l’educació i la salut, ve la recerca.
La biòloga Anna Veiga em va dir: “O protegim de la crisi la recerca biomèdica o perdrem el futur”.
Sí, és així.
La cultura també és un bé a protegir…
I tant. La cultura és cabdal, ens ajuda a viure millor.
Què li deu a la música?
Haver pogut desenvolupar la meva vocació, haver pogut expressar-me. El més important per a un artista en el camp que sigui (música, arts plàstiques, literatura…) és poder expressar-se a través d’un quadre, un llibre, una cançó, una simfonia o una òpera. La música m’ha donat la possibilitat de pujar dalt d’un escenari i intentar transmetre emocions i sentiments. Això és el millor que li pot passar a un artista. Si a sobre aquests sentiments i emocions arriben a prou gent com perquè et col·loquin en una certa lliga dins la teva professió, és fantàstic. Sóc un home molt i molt afortunat i privilegiat. Molt, molt.
L’artista s’ha de comprometre socialment?
No és una obligació. L’obligació ve donada segons com es desenvolupen les coses. Per una experiència personal, en el meu cas. O quan et consciencies a partir d’una experiència molt propera. Els artistes som persones sensibles i ens preocupen les problemàtiques socials.
I políticament?
Políticament, l’artista té l’obligació de ser sincer, de no emmascarar res, encara que a vegades sigui difícil. Hi ha artistes que arriben a compromisos polítics per conveniència, per garantir la seva continuïtat professional, i això no hauria de ser així. L’artista, més que dir allò que és políticament convenient, ha de ser honest amb si mateix. Per expressar el que sentim, hem de ser sincers. I si les coses es diuen de la manera correcta, podem respectar tots els punts de vista, tots els ideals, tot allò en què un creu.
Com veu el futur de Catalunya?
Amb molta esperança. Serà dur i serà difícil, però els catalans tenim un esperit emprenedor i una gran virtut: creiem en l’home, en la capacitat humana de fer coses i produir coses i assolir objectius.
S’ha tornat més sobiranista amb els anys?
Respecto totes les opcions i pensaments, però jo sóc sobiranista (o independentista, per què no dir-ho) de tota la vida, em ve de família. Aquestes coses depenen molt del que reps dels pares i els avis, i a casa meva sempre hem tingut aquesta manera de pensar i aquesta il·lusió. En el fons, la idea d’arribar a veure una Catalunya lliure és una il·lusió. Fa anys era una utopia i ara és una il·lusió possible.
La veurem, la independència?
Els meus néts, sí.
Quan va pel món, es presenta com a català o com a espanyol?
Com a català. I actuo sempre amb una senyera al frac.
S’ha trobat sovint explicant què és Catalunya, fent d’ambaixador del país?
No gaire, no m’ha calgut. Fora d’aquí, la gent en general sap què és Catalunya. I no parlo només de la gent que va a l’òpera, que teòricament té un cert nivell cultural, tot i que no sempre és així. Parlo del porter d’un hotel, d’un xofer, d’un taxista, d’un cambrer… que són la mena de persones amb les quals m’interessa realment establir un diàleg, quan vull conèixer de prop les idiosincràcies i mentalitats dels països que visito.
De debò que a tot arreu saben què és Catalunya? Potser cal esmentar Barcelona perquè la gent se situï.
Barcelona ajuda molt, sí.
I el Barça.
I el Barça, per descomptat. Els Jocs Olímpics van servir per col·locar Barcelona en el mapa internacional. Abans molta gent potser sabia que Barcelona era una ciutat del Mediterrani, però ignorava tot el que significava i significa aquesta ciutat. Avui la gran majoria de gent del món occidental sap que Catalunya està dins d’Espanya però que té una ambició de sobirania. Saben que tenim la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres arrels i la nostra identitat.
Vostè ha defensat públicament les seleccions esportives catalanes.
Això sí que espero veure-ho jo. Les tindrem molt abans que els meus néts siguin grans.
Té somnis per complir, encara?
Personalment, voldria que els meus fills i els meus néts fossin el més feliços possible. Aquest és un somni molt comú però a la vegada molt genuí. M’encanta fer d’avi, passo moltes estones amb els néts, potser perquè tinc un record molt maco del meu avi matern, de qui vaig aprendre moltes coses. En l’aspecte professional, sempre hi ha reptes pendents. Sóc molt afortunat, repeteixo. He aconseguit fer tot allò que m’he proposat a nivell professional. Millor o pitjor, això són els altres els qui ho han de jutjar. I el meu gran somni, el repte total, és el de la leucèmia. Que un dia la leucèmia sigui curable per a tothom, que s’erradiqui com a malaltia mortal. Si la curació de la leucèmia s’aconseguís demà, ja trobaria un altre objectiu al qual abocar-me durant els anys que em quedessin de vida.
Demà potser no, però la curació de la leucèmia s’aconseguirà en un futur proper?
Tinc molta esperança que sí. Sóc un neòfit total, un ignorant en medicina, però sembla que sí, que en cinc, vuit, deu o quinze anys veuré complir aquest somni. Pensi que fa quaranta anys la leucèmia era fatal, avui en dia guanyen la batalla el 80% dels infants i adolescents, i el 50% dels adults.
A vostè li van dir que tenia el 30% de possibilitats de sortir-se’n…
Sí, però després vaig saber que en tenia menys: un 10%, només.
Vostè se’n va anar a Seattle. Avui no cal viatjar als Estats Units per tractar-se un càncer.
És fantàstic: avui la mateixa teràpia, el mateix tractament i els mateixos protocols es fan aquí. Jo vaig anar a Seattle, aconsellat per l’equip mèdic que em portava, per motius socials i per motius clínics. D’una banda, perquè patia una pressió social bestial: em trobava gent que entrava amb bata blanca a l’habitació amb una càmera amagada, ja sap com poden ser segons quins periodistes. A l’Hospital Clínic en aquell moment també es feien trasplantaments del moll de l’os, però se’n feien quinze o vint a l’any. A Seattle se’n feien cinquanta cada setmana. El meu va ser un trasplantament autòleg: em van aspirar la meva medul·la, la van tractar, la van curar i me la van infondre novament. En aquell moment hi havia una molècula, que va ser definitiva perquè jo em pogués curar, que aquí no es podia administrar, no estava permès fer-ho. Crec que vaig ser el segon pacient a rebre-la. Fa molta il·lusió que avui en dia el que fan a Seattle, a Houston, a Anglaterra, a Alemanya o a qualsevol país dels més desenvolupats es faci aquí amb la mateixa eficàcia i amb totes les garanties. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol.
Quina salut té la música a Catalunya?
Prou bona. A Barcelona sempre hi ha hagut entusiasme per l’òpera, hem tingut la gran sort de tenir un teatre com el Liceu. Però, independentment de l’òpera, tant en música simfònica com clàssica tenim un bon nivell. El Palau de la Música i l’Auditori estan gairebé sempre plens. En els últims anys hi hagut un pas endavant important dins del món de la música al nostre país.
Donem la importància que mereix a l’educació musical?
A mi no em semblarà mai prou, però si ho comparem amb l’època en què jo vaig estudiar, hem avançat molt. Quan jo feia batxillerat, la paraula Mozart no existia als llibres de text. Però quan vas a països com Àustria tens una gran enveja en veure el nivell d’educació i de preparació musical de la gent.
Com és que costa tant trobar bons tenors?
Perquè no n’hi ha prou amb la veu, no n’hi ha prou amb l’instrument. El compositor Pietro Mascagni deia: “Per cantar també s’ha de tenir veu”. Hi ha una sèrie de condicionants que van molt més enllà de la veu: el talent, el grau de musicalitat, la presència escènica, el carisma… Si tens tot això i a més a més tens la veu, llavors et dius Plácido Domingo.
Va ser bona l’experiència d’Els Tres Tenors, amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti?
Estupenda, ens vam fer molt amics.
És una altra de les coses que ha d’agrair a la leucèmia…?
Sí, perquè allò va ser una manera de celebrar que jo tornava als escenaris. Els meus companys van estar contents i predisposats des del primer moment. En principi només havíem de fer un concert a Roma, l’any 1990, amb motiu del campionat de futbol. El segon concert el vam fer quatre anys després a Los Angeles, també amb l’excusa del futbol. I a partir d’aquí va néixer la gira. Del 1990 fins al 2004 vam fer trenta-dos concerts en total, tampoc van ser tants. Trenta-dos concerts i quatre discs.
Creure en Déu l’ha ajudat a tirar endavant?
A part de les persones molt religioses, la resta d’humans som molt oportunistes, ens recordem de Santa Bàrbara quan plou. Un s’acosta a la fe i a Déu quan es veu desesperat, quan veu que potser aquesta és l’única possibilitat. És una reacció humana. Quan em van diagnosticar la leucèmia, em vaig tornar més creient, ho reconec. Abans tot eren flors i violes i no hi pensava. Sí que crec en una força superior a nosaltres, però a mi encara ningú m’ha convençut de l’existència d’un Déu just. No sé fins a quin punt aquesta força superior és només positiva. No passaria tot el que passa, si existís un Déu just. No passaria que un nadó de quatre mesos tingués leucèmia. Et diuen que això és una prova que ens fa més forts, però jo no compro la moto aquesta.
Amb Déu o sense, la música t’acosta a la transcendència.
I tant. Ja t’hi acosta quan l’escoltes, imagini’s quan estàs dalt de l’escenari cantant Verdi. La música és extraordinàriament transcendent. Per això em considero un home més que afortunat. És un privilegi haver pogut viure tot el que he viscut en primeríssima persona.
Carreras després de rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya el 2014. Foto: Patri Mateos
0
0
