Pau Riba: «Per què no reivindiquem la mandra, la ignorància, el no fotre re?»

«La democràcia és el poder de les majories? Malament rai!», exclama l'artista

| 25/10/2014 a les 17:47h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca

Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948). Foto: Cristian Casanelles


Tant me fa que sigui l'autor del mític disc Dioptria, que sigui el nét dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, que també sigui nét del fundador d'Unió Democràtica, el pare dels de Pastora, un habitual dels Canet Rock dels setanta... Avui només sé que Pau Riba ha escrit un llibre preciós i si l'hagués signat un desconegut també m'hauria agradat entrevistar-lo. És Sa meu mare (Ara Llibres) i que algú faci el favor d'afegir-lo a la seva entrada de la Viquipèdia (quan escric això encara no hi és). Quedem a la seva masia, a Tiana, i del llibre, que narra l'últim any de la vida de la seva mare, en parlem poc. Ja està escrit i no hi ha gaire res més a fer que llegir-lo. Tenim xerrera per a altres coses que preocupen l'escriptor: la tecnificació de la societat, la falsa democràcia, el menyspreu per la mandra... Quin gust conversar amb Pau Riba asseguts en un festejador d'aquesta casa. Fa solet, l'heura creix i no ens hem deixat el carter del cotxe pel camí. Un miracle!

Fas de tot: teatre, cançó, cinema, ara mateix t'hem pescat gravant una ària... Quin és el comú denominador de tot plegat?

La base és la literatura i, si m'apures, és el sentit narratiu. Tant si faig música, com dibuix, com teatre, la voluntat és narrar alguna cosa. Jo vaig arribar a la música perquè de molt jovenet, en plena desesperació adolescent, ja escrivia poesia, però la meva expectativa en aquest ram, quan encara no estava de moda la poesia oral, era molt minsa. Amb tot el rebombori de la cançó, era de calaix posar música a allò que escrivia.

Amb el tema que tractes a Sa meu mare, que és tan personal, també hauries pogut fer un llibre de poemes, però no...

No, perquè ho volia exposar amb més detall. Un poema és sempre més abstracte, més passat pel sedàs dels trucs literaris, un poema l'has d'interpretar, sigui veritat o no. Jo tenia un sentiment i una preocupació massa concrets i em calia la fluïdesa de la prosa.

En aquest sentit, el llibre és molt íntim –comentes com els germans heu de fer torns per no deixar la mare sola, narres com ella perd el pudor de la nuesa i la incontinència...–, però també s'hi detecta una crítica a tot un estil de vida materialista i una defensa de l'humanisme perdut. 

No ho he buscat, tot i així m'he trobat que alguns dels meus germans no hi estan d'acord. Hi ha altres punts de vista de com van anar les coses. El meu llibre tracta de deixar que la natura faci el seu fet sense posar-nos nerviosos. Amb el que sí que sóc molt crític és amb el fet que hi ha mons que ens allunyen d'aquesta natura: el món de la seguretat, la guerra, la caixa forta amb forrellat, i tot el muntatge farmacohospitalari que, per subsistir, ha de crear-nos necessitats. 

Per exemple?

Les clíniques ginecològiques que creen un estat d'alarma absoluta en les dones, dient-los que el part és perillosíssim, que fa un mal horrorós... No estic d'acord amb aquest món tecnocientífic que vol substituir la natura. Arriba un moment que dius: escolta, la natura, que ho fa molt millor que nosaltres, per què no, enlloc de copiar-la, la preservem? 

Però per atrevir-nos a rectificar aquesta actitud caldria un canvi de paradigma total.

Sí, i és urgent perquè anem cap al paradigma cíborg. Ho estem ciborgitzant tot. No hi ha animal que no porti un xip a l'esquena. Jo entenc que, si per les nostres capacitats naturals, no podem volar, inventem l'avió, però deixar-ho tot en mans de les màquines? Fins i tot la gestació o la reproducció animal? Que s'estigui deixant el sexe per al llit i la reproducció per a la màquina és anar massa enllà.

Ens oblidem que som mamífers!

La nostra presència física ja no farà cap falta i quedarà la nostra herència en la memòria de les màquines. La biologia serà una cosa per depredar, per xuclar, per treure'n matèria prima... no per alimentar-nos a nosaltres, sinó a les màquines. No és que es vegi a venir, és que ja hi som! Com és que ningú no en parla?

Tornant al llibre. Podem trobar un exemple d'això que dius quan expliques que la teva dona i tu segresteu la teva mare quan està ja molt malalta per dur-la a Cadaqués, encara que els metges ho desaconsellin.

És que, quin motiu hi pot haver per negar-li la voluntat a una persona de 90 anys, tot dient-li que els problemes els té ella, quan, de fet, ets tu el que no vols assumir l'inconvenient de fer-li cas? Ella pot morir-se d'un moment a l'altre i ja està. Per què aquesta obsessió per mantenir-li les constants vitals? És pura arrogància. Quin sentit tenia tot allò de l'Ariel Sharon, mantingut en coma durant vuit anys? 

De fet, tu vas rebre una educació molt catòlica. Aquesta defensa antimaterialista també es podria interpretar com una revalorització de l'espiritualitat. Quina és la teva relació amb aquest tema?

Jo sempre que em pregunten pel més enllà responc amb cara d'interrogant. La matèria és receptacle de l'esperit i quan desapareix la matèria, desapareix l'esperit. Si hi ha una bola de consciència individual, en un món no natural, un món d'ànimes, no ho sé.  Sí que crec que hi ha una intel·ligència universal que és el que anima totes les coses vives. És una qüestió de cicles. Hi ha coses que tenen cicles enormes i ens semblen inertes. Una roca sembla que no estigui viva perquè té una evolució de milers d'anys i nosaltres vivim un segon de la seva vida, per això ens sembla que no s'ha mogut. Som com formigues observant una pastanaga que creix. Tot està regit per la mateixa intel·ligència.

Hi ha qui li diu Déu. Tu què conserves de la teva formació cristiana?

Centenars de frases fetes. Fàcilment si veig una cosa que em sorprèn diré: “Verge santíssima”. M'han quedat les llegendes i els poemes dels llibres sagrats que sempre tenen el seu punt de revelació. Cada vegada tinc més al cap una cosa: no crec que els nens petits siguin més tontos que les persones grans, ni els troglodites més ineptes. Els nens tenen menys referents, però la capacitat de reaccionar és la mateixa. Quan naixem ens diuen que som cecs, no és que siguem cecs és que comencem el procés natural d'Adam i Eva de posar nom a les coses. Si els nounats poguessin parlar, ens explicarien coses increïbles. No crec que els primitius fossin més tontos i que per això creguessin en Déu, sinó que aquest era el seu intent per traduir-se la visió complexa de les coses.

El déu d'ara, en canvi, és poc atractiu: el diner.

Sí, és un desastre. Ens n'estem anant d'on érem d'una manera global i molt més ràpida del que sembla. No entenc el plantejament: fa solet, estem tranquils, endavant les atxes.

Què vols dir? Fa solet i se'ns en fot el canvi climàtic?

Sí. Hi ha coses molt il·lustratives del que està passant, però només les saben alguns experts. Per exemple, tu tens unes heures en una bassa que es van expandint doblant-se. Quan tens la meitat de la bassa coberta, l'endemà, de sobte, ja la tens plena tota sencera. I és això el que està passant: tot va molt ràpid. Jo ho trobo una mica alarmant.

Sí, ho és. Tornem al llibre. M'agrada molt que parlis de descobrir la teva mare com a persona. En què t'ha ajudat escriure'l?

He complert un paper i això m'ha ajudat.

T'has entès més com a pare?

Jo crec que l'educació és bàsicament posar les condicions perquè els fills es desenvolupin. Res més. No entenc els pares que preparen els seus fills per ser metge i s'enfaden si no porten bones notes.

Tu vas haver de batallar molt amb els teus pares?

Sí, però és que s'hi va barallar tota una generació. Va ser la revolució dels joves. Fins a nosaltres, la joventut havia d'obeir a casa, a l'escola, arreu, però als seixanta això va fer un gir de 180 graus. Va ser gràcies al rock & roll per una raó molt simple: era el nostre nexe, el mitjà d'expressió, la manera de passar-nos consignes i sentir-nos units. Dijous els Beatles cantaven All you need is love i diumenge ja s'ho creia tota la joventut. Vam passar de ser ningú a tenir un pes social i ara no hi ha anunci que no digui als vells que han de ser joves.

Ara vivim la revolució dels nens o, més aviat, la seva dictadura.

Això ja és més fotut perquè un nen no sap què és nociu i què no. Si no els estiguéssim vetllant serien capaços de no menjar i estar-se 68 hores davant una maquineta sense treure-se-la del nas.

Què en penses, d'aquesta democràcia tan decadent en què ens trobem?

Estem en un final d'etapa en què se n'està anant a la merda un postulat que s'ha fet servir massa: “La democràcia és el millor dels sistemes possibles”. Alto. Per què? La democràcia és el poder de les majories? Malament rai! Les majories són el nivell més baix de la piràmide. Si has de parlar per convèncer 10.000 persones, bona part seran analfabets, els altres tontos. Com que s'ha d'entendre tot allò que dius, només podràs dir que dos i dos són quatre. Aquest serà el nivell del teu discurs. El que està passant és que ara hi ha competència per dir que dos i dos són quatre i, si es pot dir de manera encara més fàcil, millor. Per això el cul i teta és el que guanya. El que tenim és una democràcia representativa, però per què cony ens calen els representants? Això és una comèdia per entrar a la casta i tenir la targeta negra del banc. Has de ser l'hòstia per dir a la casta que no vols la targeta! Ara estic escrivint al Culturas de La Vanguardia i l'altre dia hi proposava el referèndum continu. 

És tecnològicament possible. 

Sí, Internet és un dels factors de canvi rotund. Ja miraran d'instrumentalitzar-lo. 

L'única solució és el mètode assembleari? Sospito que els de la teva generació esteu bastant cremats amb el tema: no hi ha res més fàcil de manipular que l'assemblea.

És cert, però no crec que hi hagi altra manera d'organitzar-se. Hi ha una cosa que no veig clara i és que els indignats van mirar de posar a la palestra que no calen líders. Això per al llenguatge polític és molt maco, però necessites un portaveu visible. La vida és piramidal. Entenc més l'imperi, com a sistema polític, que no pas la democràcia. Hi havia un emperador, una casta intel·lectual, militar i després el poble. Aquest sistema es pot corrompre, però té mecanismes de renovació: hi ha el nou heroi que conquereix el poder i que està limitat per la casta sacerdotal, que li acaba usurpant i, al final, el militar també l'usurpa al clergat i així van fent.

El problema és que tots volem ser l'emperador. L'altre dia en Carles Camps Mundó ens deia en una entrevista que ningú no vol ser segon.

És que a l'escola ens ensenyen competitivitat. Amb la quantitat de gent que hi ha al món per ocupar càrrecs, per què no reivindiquem la mandra, la ignorància, el no fotre re? Que estudiï qui vulgui. No cal que tothom sigui igual. Un tio mandrós podrà pensar coses que ni t'imagines. Hem d'aprendre a no fer res perquè a l'escola no ho ensenyen. Hem d'oblidar la idea de treball i viure jugant, encara que estiguem al càrrec d'una central atòmica.

Vols dir?

Treball ve de tripalium, que era un instrument de tortura dels romans. Jo m'he inventat una altra timologia: el treball és allò que fas entre ball i ball. El que hauríem de fer és ballar tot el dia.

COMENTARIS

poetes al poder...
Anònim, 27/10/2014 a les 08:37
+5
-0
...Per disoldre el poder...
No a tot
Adolescent ric i malcriat, 27/10/2014 a les 15:19
+4
-7
De la mandra, ignorància i el no fer res ell nés un gran mestre. Escoltem les seves ensenyances mentres comprem aquells productes especulatius que fa dècades anunciava per televisió.

De la democràcia ell també hi enten tant com els espanyols i la seva democràcia.
pap
Anònim, 27/10/2014 a les 18:42
+5
-3
puto amo Pau
Mandra, ignorància, no fer re, democràcia.
Os Seré Franco, 27/10/2014 a les 22:25
+3
-7
Els espanyols i el seu govern espanyol hi estan totalment d'acord amb en Pau Riba.

Viba España!
Altres dimensions
Anònim, 31/10/2014 a les 19:50
+3
-2
Que afortunadament no passen per una república.Ell té mires,no com la gent d'esquerres,orbs amb les seves estupideses les quals ens volen encolomar i fotre a tots.
VISCA LA LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!
HA HA HA
Anònim, 01/11/2014 a les 00:58
+4
-1
Llegint això fins i tot sembla un home de seny.
Fa un temps el vaig conèixer superficialment i no era gaire coherent. Una amiga que es dedicava a la música i el coneixia més bé, em deia: és un gran músic, però està com un llum.
Per cert, és cosí de Raul Romeva, que ja és una altre cosa molt millor al meu entendre.
Ignorància
Serrallo, 01/11/2014 a les 08:59
+4
-1
Aquest home no deu conèixer "El dret a la peresa", de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx. Ni "La peresa (eròtica)", d'O. Xirinacs. Més lectures i menys rucades.
Ai Pau...
Anònim, 01/11/2014 a les 11:22
+1
-3
Aquest home repapieja! Brometes de vell...
Hi toca...
Anònim, 29/11/2014 a les 08:07
+2
-0
A mi em sembla que hi toca I de ple.Per veure-ho, però, cal allunyar-se del que ens han ensenyat -som mà d'obra de la societa capitalistat, en certs aspectes- per observar I pensar. Des d'aquest prisma les reflexions de Pau Riba no són un cant al sol. Al meu modest entendre, són lúcides, crítiques I enraonades.
referéndum continu?
Anònim, 04/01/2015 a les 10:12
+0
-0
Aixo ja ho han inventat els pirates fa molts anys

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions