Còmic

El rar Micharmut

El lector més escèptic es deu preguntar com és que és un perfecte desconegut

Guerra i pau

| 03/12/2016 a les 10:04h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca, còmic, Micharmut

Ha mort, sense gaire soroll, Juan Enrique Bosch Quevedo, conegut en l’inframón del tebeo local com a Micharmut. El lector habitual de Catorze, que els déus premiïn encara amb més audiència, ni tan sols deu haver forçat lleugerament la cara amb un gest d’estranyesa. Potser ni s’ha immutat. No sap què és ni qui és Micharmut. Ni tan sols ho deu saber el lector més encuriosit amb aquesta secció. Perquè Juan Enrique Bosch Quebedo, sempre Micharmut, era un heroi desconegut per a la majoria. Per a la gran i per a la petita majoria. Per desgràcia, ells s’ho perden.
 
Micharmut havia nascut al barri del Cabanyal de València –el que Rita Barberà volia assolar– el 1953 i ha mort a la mateixa ciutat, potser al mateix barri, aquest novembre passat. Tots els iniciats en la literatura gràfica saben que a l’Espanya preindustrial de la postguerra hi havia tres centres de producció de la historieta: Barcelona, València i Madrid. La capital de l’Estat, com sol passar, produïa publicacions sota el segell del règim. Tot allò que editava l’administració franquista amb la intenció de deformar la infància. Amb alguna excepció. A Barcelona i a València, per contra, hi havia la indústria de peu, la infanteria. Des de Bruguera, passant per Hispanoamericana, TBO i Maga, fins a Valenciana. Tot això, tot el sector, va esclatar joiosament, a repèl i a contrapèl, en els anys quaranta, després de la cruel guerra, i va anar diluint-se en els setanta, fins a desaparèixer del tot, sempre traumàticament, en els vuitanta.
 
Va ser el cas d’Editorial Valenciana, el far i guia dels quaderns d’aventures espanyols, que va tancar les portes enmig d’un esclafit lamentable l’any 1986, quan els seus herois permanents –El Guerrero del Antifaz, Roberto Alcázar o Pumby– només eren espectres. Aquells herois i els de Bruguera o el TBO havien estat la referència de generacions de nens i adolescents. I també els ídols d’una fornada de nous creadors que va brotar des de mitjans anys setanta amb la contestació i la innovació com a bandera.
 
Just a la mateixa València, mentre moria, ridícula i despietada, l’editorial que tants èxits havia acumulat, començava a articular-se un moviment de reivindicació del còmic com a art adult. Un moviment que integrava dibuixants de distintes generacions, promotors i activistes culturals, teòrics i llibreters. Com ara Manel Gimeno, Mique Beltran, Mariscal, Sento Llobell, Daniel Torres, Pedro Porcel, Manuel Molero, Nacho Balaguer o Micharmut. Joves i descarats, van generar algunes revistes de tebeo valencià underground ara mítiques, van promoure editorials fallides però glorioses, van impulsar locals de marxa moderna i postmoderna, i fins i tot alguna llibreria de gènere que, amb mutació de nom, encara ha aguantat el pas inclement del temps retromodern. Però allò que aguanta de debò, allò que superarà aquest moment i tots els moments que vindran, és el treball d’una onada de creadors literaris i gràfics que va sorprendre el públic pròxim i llunyà per l’originalitat i la qualitat. Venien d’això, de les editorials Valenciana i Bruguera. També del TBO. I amb Coll, Vázquez, Ibáñez, Benejam, Gago o Urda com a referència i elevades dosis de genialitat particular, no hi havia prou món que els aturés.
 
Coneguts com a Nova Escola Valenciana –un nom que sempre van rebutjar amb contundència per sentir-se rabiosament individuals i no grup–, Miguel Calatayud, Mariscal, Manel Gimeno, Sento, Daniel Torres, Mique Beltran i Micharmut van arrancar des de València i van esclatar a Barcelona, de la mà de  Rafa  Martínez i Joan Navarro, que, des de Norma o Complot , els van apadrinar com a editors.
 
Del 9 de juny al 2 d’octubre d’enguany l’Institut Valencià d’Art Modern va retratar aquell moment i aquells personatges en l’exposició València, línia clara. El seu comissari, Álvaro Pons, situava Micharmut en aquell huracà d’aquesta manera: “L’obra de Micharmut eludeix qualsevol definició o aproximació. Autèntic portent de la narrativa gràfica mundial, la seua concepció radical de l’experimentació del llenguatge de la historieta el col·loca dècades per davant de qualsevol altre autor. La seua mirada naix del respecte reverencial als clàssics del còmic, com Palop, Urda o Coll, però es projecta cap al futur sense respectar cap frontera ni norma preconcebuda, creant una obra on l’inorgànic pren vida per a reptar el lector en cada vinyeta, en cada pàgina”.
 
La referència podria semblar exagerada, una filigrana literària excessiva d’algú que pretén sorprendre el lector amb l’abús adjectival. Doncs, no és això. La descripció és injusta, però perquè fa curt. Perquè l’art de Micharmut va més lluny. En una evolució que arranca de al sublimitat intuïtiva i arriba a la genialitat creativa en estat pur i dur. En textos i el dibuixos, no hi ha res que s’assembli al treball de Juan Enrique Bosch ni en aquesta part del món ni en les altres. A aquestes alçades de la reivindicació, el lector més escèptic es deu preguntar que, si tant d’elogi encès i desbocat és cert, com és que Micharmut és un perfecte –mai més ben dit– desconegut. Doncs això mateix es pregunta l’autor d’aquestes línies. I es pregunten igualment Álvaro Pons, el comissari de l’exposició que el va homenatjar abans de la mort, o Joan Navarro, l’editor que el va fer entrar en els subcircuits comercials del còmic dels anys vuitanta.
 
Micharmut era –és– un geni. Un geni rar, com la majoria dels genis. Fugia de l’exposició social, es recloïa en les seues parets, els seus amics i els seus deliris. Això podria explicar una part de l’anonimat que no l’ha abandonat, però no l’escassa projecció de la seva obra, que, d’altra banda, va ser prolífica i encadenada en el temps. També pot explicar tanta ingratitud el fet subaltern del mateix còmic en aquest país, que només darrerament, arran de l’esclat del fenomen conegut com “novel·la gràfica” –el còmic sempre ha estat novel·la gràfica!–, ha obtingut un cert respecte social. Convindria, però, que no justifiqués el desconeixement el mateix caràcter de l’obra de Micharmut: estranya, de vegades volgudament lletja, i delirant. Perquè és en la raresa i el deliri on hi ha sovint la meravella. Com és el cas.
 
Arribats en aquest punt, el lector té ara una gran oportunitat davant. Podrà descobrir per ell mateix un geni injustament i desconsideradament marginat. Per on hauria de començar? Per sant Google o per les llibreries especialitzades en el novè i més digne art. Futurama, a València, o Continuarà, a Barcelona, li permetran adquirir alguns dels darrers àlbums de Micharmut a preu rebentat, com ara Pip o ARF, del catàleg d’Edicions de Ponent. El propietari d’aquesta editorial, Paco Camarasa, savi i excèntric, va començar a publicar els darrers treballs de Micharmut a partir de l’àlbum Vint-i-quatre hores (1995). Un recorregut que acabaria l’any 2015, quan l’autor va emmalaltir, amb Sólo para moscas. No podia ser d’una altra manera. Com els rius van a parar al mar, que és el final, Micharmut va anar a parar a Camarasa, tan imprevisible i visionari com ell. Paco Camarasa va morir una mica abans que Juan Enrique Bosch i el seu catàleg ha quedat a la intempèrie i saldat. Ai!
 
Per això, tots els llibres de Micharmut d’aquesta etapa, una provocació deliciosa i delirant continuada, es poden trobar rebentats de preu en aquestes llibreries. O també a sant Google. En les pàgines web Todocoleccion.net o IberLibro.com desfilen també a tres o quatre euros. En aquests dos cementeris amables de paper es pot trobar també el rastre sencer de l’autor. Des dels primers tebeos underground, passant per Dogon, de la valenciana Arrebato, i els dos llibres que va publicar la col·lecció Mision Imposible d’Editorial Complot –Futurama i Raya–, fins al bellíssim Marisco.
 
Aquest és el rastre viu de Micharmut. I aquestes són les obres que ha de llegir-se tot aquell que vulgui després vantar-se davant els propis que ha descobert un geni desconegut. Desconegut per a vergonya de les dites elits culturals –valga l’oxímoron– d’aquest país. I si el lector és una víctima més de la crisi recurrent o d’aquella tribu miserable que no paga per continguts, fins i tot i encara més si el lector ja ha gaudit amb el paper imprès de Micharmut, pot limitar-se a obrir el seu blog SoloParaMoscas abans que els déus inclements digitals se l’emporten a un infern perdut. Només amb SoloParaMoscas, la capsa de sorpreses textuals i gràfiques més important de la darrera dècada, en tindrà prou.
 
Micharmut era rar, sí, i també un geni. Sense hipèrboles. Descobrir-lo tard és injust, però necessari.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El TNC ofereix abonaments per a la temporada 2019-2020 amb molts avantatges
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza el cicle de concerts «Els Vespres»
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
Una campanya vol conscienciar els turistes que visiten les Illes Balears sobre el consum d'aigua
Imatge il·lustrativa
La guionista deia que «si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai»
Imatge il·lustrativa
El segon vídeo de la campanya d'Estrella Damm mostra la feina dels qui protegeixen el Mediterrani
Imatge il·lustrativa
La ballarina diu que «estem massa desconnectats del cos»