Converses

Jaume Sisa: «De les tristors en faig el que puc»

El cantautor diu que «ho canviaria tot per tornar a tenir 25 anys»

Qualsevol nit pot sortir el sol

| 04/12/2016 a les 22:17h
Especial: Converses
Arxivat a: El piano, converses amb músics, Jaume Sisa
Vol ser un nen però, de fet, ja ho és. Jaume Sisa (1948, Poble-sec) presenta disc: Malalts del cel (Satélite K). Estudia per tenir el carnet d'innocent, perquè els anys no li prenguin la capacitat de meravellar-se. D'il·lusionar-se i de somiar-ho tot. 

Casa seva és casa meva. Hi entro per parlar de la vida, de la mare que el va deixar massa aviat, dels ulls que, acostumats a no veure-hi, han après a mirar cap endins. Però sobretot d'un univers immens on hi ha lloc per a tots. Benvinguts, passeu passeu.
 

Foto: Adrià Costa


Quin és el primer record que tens de quan eres petit?
 
Que als vuit anys vaig fer la comunió. Ens portaven a l’església, per preparar-nos. Ens feien resar, exercicis espirituals. Recordo que em marejava a l’església. I que el dia de la comunió tenia tot un neguit i una il·lusió, amb aquell vestit.
 
De mariner?
 
Sí. Recordo que ens van fer confessar el dia abans per primera vegada i em van dir: quins pecats has fet? No tenia consciència d’haver fet cap pecat. Però has obeït els teus pares? Sí, sí. No has faltat al col·legi? No, no. Has dit paraulotes? Bé, no. No sabia ben bé què dir. Vaig sortir-ne tan estressat que llavors només em venien paraulotes al cap.
 
Va ser l’efecte contrari. 
 
Sí. Puta, maricón, cabrón, em cago en Déu. Em venien al cap, no les deia. I no recordo que en digués mai, potser alguna al carrer amb els nens. Però tampoc sabíem ben bé que dèiem en aquella edat. Vaig passar una mala nit, perquè em venien al cap totes les paraulotes. I com que el capellà m’havia dit que això era pecat, em sentia fatal. I a sobre va arribar el dia de la comunió, anava amb el cap fet un embolic i a més a més, et deien que l’hòstia te l’havies d’empassar sencera. Aleshores se’m va enganxar al paladar. Que després vaig saber que era el més normal. I això també em va culpabilitzar molt. Dic: a sobre que només penso en paraulotes, he mastegat l’hòstia i l’he tocat. Horrorós.
 
Deu ser un record molt fort, perquè el tinguis tan present. 
 
És la primera sensació de culpa, de vergonya i de sofriment que he tingut a la vida.
 
Parles amb molta estima de la teva mare. 
 
Sí.
 
És important. 
 
La persona més important de la meva vida ha estat la meva mare. Era fill únic i em va estimar molt. Va morir quan jo era molt jove, només tenia vint-i-cinc anys.
 
Que dur. 
 
Sí. Tot l’amor que em va donar m’ha servit per anar per la vida tranquil. Per sentir-me estimat. No he tingut cap trauma.
 
Com era aquest amor?
 
Sentia que hi era. El meu pare també, però ella encara més. Encara avui, que sóc molt gran, no és que pensi en ella, però noto que tot aquest amor encara m’escalfa.
 
Que una persona que fa tants anys que t’ha deixat encara sentis que t’acompanya deu ser el millor del món. 
 
Sí. Em sento molt afortunat. Sobretot quan he vist, al llarg de la vida, casos de gent a qui no li ha passat això. He tingut una infància pobra però amb amor i felicitat. Amb excepció d'aquest trauma de la primera comunió, la resta la recordo de bastant bon grat.
 
T’agradaria seguir sent un nen?
 
Sí.
 
Que ràpid que has contestat! 
 
Sí, perquè el meu objectiu és tornar a ser un nen.
 
Com ho faràs? 
 
No ho sé. Aquesta és la pregunta del milió. Però hi ha una tendència a la vida que t’hi porta. En una de les cançons del disc, que es diu El nen, està una mica explicat. Quan som petits som nens. Quan som adults som lleons: hem de conquistar la vida i el món. De més grans passem a la condició de camells: anem més tranquils, portem una càrrega, i ens ho mirem tot diferent. I poc abans de morir tenim l’oportunitat de tornar a ser nens, perquè ja hem digerit tot el trajecte de l’existència, i tornem d’allà on hem vingut: del no-res.
 
Quan has estat un lleó has arribat a conquistar la vida?
 
M’hi he vist obligat, perquè el lleó no té un altre codi.
 
Però ho pot aconseguir o no. 
 
Estic content amb el que he aconseguit.
 
Què has aconseguit?
 
Fer el que m’agrada, que són les cançons i poder-les cantar, i que els altres m’ho reconeguin i m’estimin. I a més, viure d’això.
 
Has pogut viure sempre de la música? 
 
Als vint-i-set anys vaig gravar el Qualsevol nit pot sortir el sol, que va ser un èxit. I a partir de llavors em vaig poder professionalitzar i viure del que m’agradava fins ara.
 
Els germans Roca diuen que l’èxit és fer cada dia el que els agrada. 
 
En aquest sentit puc dir una cosa semblant, faig el que m’agrada fer i això em permet viure i estar tranquil.
 
És important estar tranquil. 
 
Trobo que poder fer el que t'agrada és un objectiu que tant de bo tothom el pogués complir.
 
Per fer el que vols fer també hi ha d’haver un punt d’atreviment. 
 
T’has d’arriscar. Ho has de provar, has d’insistir. En el meu cas em va sortir quan ja era una mica grandet, però em va sortir.
 
T’espanta fer-te gran?
 
No m’agrada gens.
 
Per què?
 
Perquè no tens cap avantatge.
 
Tens més experiència. 
 
Sí, però l’experiència és una cosa que ja has passat. I en canvi veus que ja comença la decadència, en tots els sentits. I no és una cosa que em faci il·lusió. Això que diuen que et fas gran i perds força, però guanyes saviesa, experiència, mira, jo ho canvio tot per tornar a tenir vint-i-cinc anys. O si és més baratet, trenta. El millor de la vida no és fer-se gran. El millor de la vida és ser un nen, i si no ho pots ser, sigues jove per sempre, com canta Bob Dylan.
 
Ets jove?
 
Intento mantenir-me jove i aspiro a ser un nen. Estudio per innocent. Perquè crec que la innocència de petit la tens gratuïtament i, per tant, com que no t’ha costat res, no té valor. La vius sense saber que la vius. Però en canvi, per conquerir-la de gran, has d’estudiar. L’has de buscar i perseguir.
 
De grans més aviat ens entrenen a fer el contrari: ser ambiciosos, tenir picardia, astúcia, a saber enredar.
 
Com més gran, si et descuides, més vas caient en el cinisme, l’escepticisme, la desconfiança, el desengany. Contra això s’ha de lluitar. Perquè no són coses bones.
 
Ser ingenu no acaba de ser ben vist.  
 
T’ho diuen com un menyspreu: mira aquesta pobreta tonta, que ingènua que és. Perquè es creuen molt llestos. Perquè en realitat, ja no es creuen res. El punt filipí, de la carrera d’innocència que estic estudiant des de fa anys, és arribar a no creure’t res i creure-t’ho tot. Quan arribes a aquest punt ja estàs preparat per fer l’examen i tenir el carnet d’innocent. Que és intangible.
 
Quants cursos et queden?
 
Ja fa temps que el faig, però no sóc un bon estudiant.
 
Què és el que fa que no hi arribis?
 
Mai he estat un bon estudiant. Em canso. És el meu handicap principal a l’hora d‘estudiar o de treballar. No sóc constant. Les persones que ho són tenen tenacitat. Jo m’hi poso, però em canso. I llavors paro, i hi torno.
 
Et passa amb les persones també allò de dir: ja n’hi ha prou? 
 
A la relació entre les persones hi ha una cosa que sovint no es té en compte, que és que s’han de fer vacances. Perquè també cansa. Pots estar amb algú que l’estimis molt i t’hi avinguis, però també s’han de prendre unes distàncies a vegades, perquè si no, tot es fa excessiu.  
 
Si fas vacances d'algú, després tens més ganes de veure’l. 
 
Per exemple.
 
Com a persona aspirant a carnet d’innocent, quines assignatures estàs fent?
 
La ingenuïtat, la bona fe. L’optimisme, però s’ha d’aprendre a controlar, perquè un excés d’optimisme tampoc és bo. La sorpresa. Un innocent es sorprèn de tot.

Qui et fa l’examen?
 
Tu ja vols saber massa. Ja m’agradaria saber tant!
 
Què fa un innocent quan li fan mal?
 
Sap estar a l’altura de les circumstàncies.
 
Ho has après?
 
No. Estic estudiant encara.
 
Encara en fas fum, de les tristors?
 
De les tristors en faig el que puc.
 
Per què necessites estar sol?
 
És un estat natural. Però em relaciono amb molta gent, eh? No visc com un ermità aïllat en una cova a la muntanya.
 
Potser caldria reivindicar el fet d’estar sol com una cosa positiva.
               
No sé què és l’avorriment. Miro per la finestra, medito. La soledat és una cosa normal.
 
I amable?
 
Sí. No em crea cap angúnia, ni tensió, ni problema.
 
Mires més endins que enfora?
 
Sí. Perquè a fora hi veig molt poc.
 
Quantes diòptries tens?
 
Uf, la vista la tinc bastant fotuda. Als 4 anys ja era miop, i tenia unes 4 o 5 diòptries.
 
Jo en tinc nou i penso que és molt!
 
Doncs jo ara en tinc vint-i-cinc o vint-i-sis.
 
Però llavors no em veus, ara.
 
Et veig malament. No puc llegir ni amb ulleres ja, perquè tinc la retina fotuda, a més de les diòptries.
 
I ja no pots llegir res de res?
 
No. Veig les lletres molt malament i em costa molt. Vaig síl·laba per síl·laba i és un esforç gran.
 
Però anar pel carrer també deu ser difícil.
 
Pel carrer, si és un lloc conegut i amb llum, bé. Si és de nit i un lloc que no conec ja pateixo una mica. Estic bastant avariat amb això de la vista. Als cinquanta anys em van operar i em van posar unes lentilles intraoculars pel tema de les diòptries, i això ja està cobert. Llavors vaig tornar a veure-hi molt bé.
  
Devia ser com tornar a néixer.
 
Gairebé que sí. Però en els últims tres anys les retines se m’han fet malbé i això ja no es pot arreglar. I és el que em fot.
 
I quan vas a comprar, com t’ho fas?
 
Sempre vaig al mateix supermercat i m’ho sé tot de memòria. Els lletreros grans els puc veure, però m’hi haig de fixar bé. No tinc agudesa visual. Al col·legi patia, a tu també et devia passar, quan em van posar ulleres.
 
De les gruixudes?
 
Sí. No veia bé la pissarra, em feia vergonya preguntar al company si allò era un tres o un cinc. Si portaves ulleres de tan petit, els nens et foten hòsties, eh? "Gafotas, cuatro ojos, capitán de los piojos".
 
No ho havia sentit mai, això. 
 
Els nens són molt cruels. I si n’hi ha un de dèbil, que porti ulleres o que vagi coix s’hi acarnissen, eh? Em defensava com podia.
 
Com et vas fer respectar?
 
Com que jugava bé a futbol, ja tenia un crèdit. Però et marca, et fa ser d’una manera més determinada. Un altre que hi vegi bé va més directe.
 
Et fa ser més prudent?
 
Sí. O sigui que tu també ets del gremi? Es pot operar, eh? Si no tens cap més complicació, opera’t.
 
No agafar les ulleres al matí deu ser una passada. Però si ara no em veus, et fixes més en el to de la veu?
 
Sí, és clar. Si un sentit decau, els altres sentits, inconscientment, tendeixen a suplir-lo. 

Ets pel·liculero? 
 
Molt. Perquè la imaginació no descansa. Hi ha qui la fa servir més o menys. Hi ha qui la canalitza. Jo n’he fet un ofici, perquè per fer les cançons m’imagino coses.
 
I enamoradís?
 
Normal. No una cosa extraordinària. Tot i que tampoc sé què seria el normal.
 
Què t’enamora?
 
No et sabria dir cap cosa concreta. És molt difícil.
 
A vegades dius que la vida és plaer i dolor. 
 
O alegria i sofriment. Els dos extrems. Eros i Thanatos, la nit i el dia.
 
T’atreviries a dir dues imatges intenses que has tingut de plaer i de dolor?
 
Dolor quan es va morir la meva mare, d’un infart. Va ser un cop.
 
No devia ser gran. 
 
Tenia seixanta-pocs anys. Com a imatge de dolor, va ser un pal. I no sé si va ser ben bé plaer, però el dia que em van prohibir l’actuació a Canet Rock, l’any 75, jo ja tenia 27 anys. Hi havia molta gent. Va sortir l’organitzador a l’escenari i va dir que no podia actuar. Van posar un micròfon amb un focus. I va sonar la cançó del disc. La gent, amb encenedors, la va començar a cantar. Des de darrere de l’escenari, em vaig emocionar, perquè vaig pensar: he aconseguit que una cançó meva sigui cantada per tothom.
 
Et vas sentir estimat. 
 
Sí, va ser molt reconfortant i maco.
 
La mort et fa por?
 
No em fa por, perquè no fa mal. Mors i ja està. El que em fa por és tot el que envolta la mort, el que a vegades ve abans, la decadència i el patiment. La meva mare es va morir d’un infart i no es va adonar de res. Només l’estona que la portàvem a l’hospital. Va ser ràpid.
 
Has deixat preparat un bagul ple d'objectes pel dia que ja no hi siguis. Però què t’enduries?
 
No et pots endur res. L’altre dia sentia aquell tòpic: per què serveixen els diners si a l’altre barri no te’ls pots endur? I pensava: els diners no te’ls pots endur, però tota la resta, tampoc. Tant de bo només fossin els diners.
 
Més aviat hauríem de pensar en el que deixem aquí. 
 
Queda tot. Els discos, les guitarres, les cançons.
 
Trobo que és bonic que quedin les cançons.
 
Sí, perquè les cançons, mentre agradin o hi hagi algú que les escolti, no moren. I això és el màxim a què podem aspirar. Crec que després no hi ha res. No sóc creient.
 
I després d’allò de la primera comunió, encara menys. 
 
Allà, això ho vaig aprendre per sempre.


Un dels videoclips del disc Malalts del cel (Satélite K).

Jaume Sisa, al Canet del 1975.

COMENTARIS

El poeta
Anònim, 07/12/2016 a les 21:46
+0
-0
Jaume sisa, el millor poeta catala, despres de mossen cinto.
un sentiment especial amb tu
NÚRIA, 11/01/2017 a les 09:26
+0
-0
Amb 23 em vaig casar, als 34 vaig tenir a la meva filla i als 38 vaig enviduar, Júlia, amb 2-3 anys ja escoltava "oh benvinguts passeu passeu ...". fa un any, Júlia sortint del col·legi, em va dir: mare avui el professor de música ens ha ensenyat una cançó que m'ha encantat parla de molts personatges de contes ... des que el seu pare va morir no havia tornat a posar el CD. Sense dir res, vaig parar al voral, vaig buscar entre tots els cd 's que tinc a la guantera del cotxe, (Júlia no entenia res) El vaig trobar !!! amb una parsimònia absoluta vaig posar la cançó i vaig pujar el volum. No sé que ens va passar .... ens ajuntem en una gran abraçada i varem plorar. Després varem riure i vam tornar a plorar.
GRÀCIES JAUME aquests moments van ser únics i especials.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht