Set anys sense el mestre

Estem plantant cara, Joan

Devem (i dec) tantes coses a Joan Solà que no sé per on començar

Joan Solà: el pes de la paraula

| 27/10/2017 a les 00:01h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, Joan Solà, llengua catalana
El mestre Joan Solà (lingüista, filòleg i tantes altres coses) va néixer el 19 de gener del 1940 i va morir el 27 d'octubre del 2010. 

Joan Solà, el dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes Foto: ACN


Devem (i dec) tantes coses a Joan Solà que no sé per on començar.


Gràcies, d'entrada, per haver facilitat tant la vida als catalanoparlants en general i als neuròtics de la llengua, com jo mateixa, en particular. A mi ja em poden dir que la norma diu tal cosa. Sempre que no ho he vist clar, he corregut a veure què en diu Joan Solà. Què en deia, vaja.

Gràcies, també, per aquell dia del 1989 en què vam participar junts en una taula rodona a Girona, sobre llengua i mitjans de comunicació. Ell era l'autor d'un dels meus llibres de capçalera: Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Jo tenia 19 anys, una feina de redactora en un diari i certa prepotència que confio haver perdut amb l'edat. Vam fer el camí d'anada i tornada amb el Peugeot 205 que em deixava el meu nòvio. Juraria que vaig fer el ridícul: no m'havia preparat la intervenció (un error que vaig cometre aquell dia i mai més) i no vaig néixer amb el do de la paraula oral. Tornant cap a Barcelona, vaig intentar disculpar-me per haver-ho fet tan malament i el copilot va fer veure que no m'havia de disculpar de res.

Gràcies per haver compartit durant tants anys una mateixa pàgina del suplement Cultura del diari Avui. El món al revés: el meu article a dalt, el seu a baix. Per una raó pragmàtica: el meus textos («El noticiari» primer, «La lectora desacomplexada» després) anaven amb foto, els seus «Parlem-ne» no anaven il·lustrats, ni falta que feia. Va ser un honor i un privilegi, mestre.

Gràcies per haver-me escoltat quan li vaig explicar que la meva filla de dos anys feia concordar el participi de forma espontània, per haver-me resolt tots aquells dubtes sintàctics que vaig gosar preguntar-li directament i per haver-se adaptat a les meves demandes ("ens el pots enviar un dia abans?", "hauria de fer unes línies menys"...) durant l'època en què em va tocar coordinar el suplement cultural de l'Avui i ell m'havia de fer arribar un article cada setmana.

Gràcies per haver-nos revelat els tres principis que li funcionaven per anar pel món: el principi de no-agressivitat ("no ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; les persones, en solitari, som molt febles"), el principi de no-renúncia ("fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català") i el principi d'exigència pública ("davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos").

Gràcies per aquell article sacsejador que va publicar el 28 de desembre del 2006, en què ens animava a plantar cara d'una vegada: «Ja n'hi ha prou. [...] Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos... [...] Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.»

Gràcies per parlar tan clar com ho va fer en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009: «La qüestió és fàcil de verbalitzar: si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Els tres darrers segles de la nostra història ens ho mostren palesament i de múltiples maneres.»

Gràcies per tot, Joan. I sàpigues que t'hem fet cas. Estem plantant cara.

COMENTARIS

Gràcies al mestre Solà i gràcies a l'Eva.
Bernat, 27/10/2014 a les 14:16
+8
-0
Ostres Eva, jo també em considero un neuròtic de la llengua, i vull agrair-te tant l'article com el consell d'un dels teus llibres de capçalera del mestre Solà. Me'n vaig corrent a comprar-lo.
Gràcies i seguim plantant cara.
Sí, li devem tantes coses...
Carme Vilà, 27/10/2014 a les 18:46
+9
-0
I tant que li devem moltes coses... Sóc molt felic d'haver-lo conegut, d'haver treballat amb ell, de poder llegir-lo tant encara... El tinc molt present perquè des de fa uns anys l'obra "Plantem cara" és de consulta obligatòria d'una assignatura (Llengua catalana: estructura i ús, de la UOC). I feia sentir bé sempre les persones del seu voltant. Cada cop que penso en ell em sap greu que no pugui viure aquests moments de tanta il·lusió. I sí, estem plantant cara, perquè hem perdut la por i ara som més que abans.
Votaré per tu, Mestre
Marc Guarro, 28/10/2014 a les 14:29
+3
-0
Jo no vaig conèixer personalment en Joan Solà, tot i que vaig tenir l'oportunitat de saludar-lo al 1r Congrés Convit, a Girona. La seva manera d'entendre la llengua l'he fet meva, i el seu compromís amb la seva pàtria és el meu referent. És gràcies a gent com en Solà que els catalans hem pogut conservar la dignitat que cal per plantar cara de la manera com ho fem. És gràcies a gent com en Solà que al final ens en sortirem. El 9 de novembre votaré per tu, Mestre.

Una abraçada, Carme. Vaig aprendre molt a la teva assignatura a la UOC.
Impotent
Daniela, 27/10/2017 a les 13:19
+0
-0
Sort que tenim persones com Joan ments integres estic tan com ho diria.
Gràcies Eva
Sheila Queralt, 27/10/2017 a les 13:57
+0
-0
Moltes gràcies Eva, per aquest article. La veritat és que m'ha posa't la pell de gallina i tinc llàgrimes als ulls. Veure com una deixeble d'un gran mestre li dedica unes paraules tan boniques em posa un nus a la gola. Amb quina estima el recordes i com ho saps expressar. M'ha fet una gran "enveja" que hagis sabut dedicar-li d’una manera tan afectuosa i elegant el que va suposar i suposa per tu haver-lo conegut. Tanta que, algú com jo que mai comenta, he decidit comentar per agrair-t’ho. Sé molt bé el que és sent quan un coneix un gran mestre i aprèn tant d’ell, llàstima que a mi no se’m doni tan bé el do de la paraula en qüestions de sentiments... espero que al menys escolti els meus actes, la tinc sempre tan present (ai, la meva Maite).
Gràcies, Eva
Jaume Cabré, 31/10/2017 a les 10:49
+1
-0
Gràcies, Eva, per recordar-nos amb afecte i bon efecte la figura d'en Joan Solà.
Com li agradaria ser ara aquí vivint aquests dies tan intensos!
Gràcies, Joan! Gràcies, Eva!
Dolors Clota, 03/11/2017 a les 20:41
+0
-0
Vaig tenir la sort de ser alumna de Joan Solà durant dos cursos, de sentir la seva passió per la llengua i d'aprendre a fer una mica de cas del que, en les seves paraules, "em grinyolava" quan escoltava una determinada expressió, de copsar en el seu somriure la tossuderia pel detall precís. Guardo, encara, tots els apunts d'aquelles classes i algun dels seus articles publicats a l'Avui, a la mateixa pàgina que l'Eva.
De la mateixa manera que guardo aquells articles, ara en guardo alguns de teus, dels que publiques a l'Ara del dissabte i que espero amb curiositat per descobrir quina cançó t'haurà inspirat i de quines tres obres estiràs el fil que em durà a "envejar" tot el teu bagatge de lectora... Gràcies, Eva, per recordar-me una vegada més l'enyorat Solà. Qui si sap si, d'alguna manera, ens segueixen empenyent... a plantar cara!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona posa en valor la rajola hidràulica i el seu ús durant el modernisme
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull tres conferències sobre història i clima
Imatge il·lustrativa
Una exposició de la Diputació de Barcelona mostra la relació entre la natura i l'arquitectura
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat nadalenc sobre les prioritats vitals
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc sobre els desitjos acomplerts
Imatge il·lustrativa
El Centre Cultural La Casa Elizalde programa autors novells al cicle Improbables