Basorèxia

Volem, volem

Fèiem broma amb la idea absurda de seguir compartint pis deu anys més tard

| 06/12/2016 a les 04:28h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Todd F Niemand


Tenies la cara dintre d’un caqui, que et menjaves a la pica per no embrutar, com t’havia ensenyat la mare de menuda –i ja mai més has provat de menjar-te’n un en cap altre lloc. Llavors va aparèixer la Marina amb la seva maleta vella i mig trencada. Era el primer cop que us vèieu. Tu deus ser la Maria, et va dir, i no et va preocupar gens el fet de tenir caqui empastifat per les ulleres. Vas aixecar el cap i li vas contestar: sí, i tu tranquil·la que tinc cotxe, podem anar a fer la compra al súper de Sant Quirze. Com volent dir: has fet sort d’anar a parar a aquest pis de la Vila.
 
No vau parlar gaire més fins a l’endemà, que quan vas tornar de comissaria li vas haver d’explicar que xica, saps lo cotxe que et vaig dir ahir? Pos me l’han robat. Què-Dius, va soltar intuint que l’esperava un curs gens avorrit. 
 
Acabaven de començar els millors anys de la meva vida. Aquell curs vam forçar-nos que ens agradés la cervesa. Vam adoptar una gateta que es deia Neus. Ens vam apuntar a classes de guitarra i només en va aprendre ella, jo el que vaig fer va ser enamorar-me d’un dels dos profes (del que estava enamorat de mi, no; de l’altre). Xerràvem fins a la matinada i, si no arribàvem al fons del problema, no anàvem a dormir. Rèiem fins a l’ofec. Rèiem sense parlar.
 
La Marina em fascinava perquè em semblava intel·ligentíssima i singular. Era diferent de totes les noies que coneixia. Crec que encara ho fa: dormia tota la nit amb la ràdio encesa. A l’hivern, estudiava al lavabo, vestida dintre la banyera sense aigua i amb l’assecador de cabells encès, pel fred. A mi no m’importava, em feia riure i sempre penso que és impossible enfadar-se amb algú que et fa riure. Per això jo també m’esforçava a fer-la riure a ella. (El de la Marina és un riure d’aquells que esclaten i sonen com quan es trenca una guardiola de ceràmica.)
 
Ho teníem encara tot a l’abast. Sobretot, el temps. El futur ja vindria. La vida en una bombolla. Les ganes de vés a saber què, totes. Cap somni estroncat, cap esquerda que fes mal. Seríem el que volguéssim ser, però quan fóssim grans. Llavors només ens preocupava si aquell dia hauríem pogut riure una mica més d’allò i pel que fos no ho vàrem fer. Érem molt joves, però ben tard a la nit, quan tothom havia anat a dormir i ens quedàvem les dues al menjador, començàvem la conversa, la que només podíem tenir a soles. I parlàvem de temes transcendentalíssims. Del perdó, de la vergonya, de les pors, del futur. No sé què volíem, però ho volíem. El temps aturat, volíem. Que els dies es repetissin exactament iguals, volíem. Fèiem broma amb la idea absurda de seguir compartint pis deu anys més tard. Per voler, nosaltres volíem.
 
Un tarda de dissabte, havent dinat, la Marina em va trucar per dir-me que la seva mare es moria. Recordo que vaig dir-li que si fos possible, patiria jo la meitat del que li tocava patir a ella, per poder estalviar-li la meitat del patiment. O alguna inutilada així.
 
Un dia la Marina va arribar al pis i ja no tenia mare i va ser aquell mateix dia de maig que vam deixar de ser tan joves. I aquell temps que abans volíem aturat, per a ella es va aturar de veritat. Vam deixar de fer-nos la pregunta com et veus d’aquí a deu anys. Vam deixar de parlar de temes transcendentalíssims per quedar-nos en silenci de matinada, passant-nos una cigarreta fins que ens entrava la son i ella engegava la radio. Deixàvem passar els dies perquè era l’únic que curava i la Marina, a més, deixava passar la vida de reüll. 
 
I ara que ja han passat deu anys, que la vida ja és la de veritat, que la bombolla fa temps que ens va esclatar, ara que el futur ja no ens espera. Ara, i sempre i mentre hi hagi amistats com aquesta, potser és hora de deixar de voler i començar a volar. Volem, volem, Marina. Volem com abans d’aterrar. Volem com quan rèiem fins a l’ofec i rèiem sense parlar.
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
27/11/2017
Imatge il·lustrativa
06/11/2017

COMENTARIS

Sensibilitat pura
Anònim, 06/12/2016 a les 12:08
+16
-0
Enhorabona Maria Climent per escriure de la vida quotidiana amb tanta sensibilitat 👏💕
com es torna a aprendre a volar?
Anònim, 06/12/2016 a les 12:28
+39
-0
i ara que ja han passat mes de 40 anys, que la bombolla va esclatar.
Que els morts ja en son uns quants.
Que la teva parella t'ha deixat civilitzadament, molt civilitzadament tant
que no u compren ningú...
ni tu mateixa.
que las capes i capes amb les que has anat protegint la teva anima i el teu cos
son tant gruixudas... peró encara no u son prou.
com es fa per aixecar el vol?
Dues o tres llagrimes insolents i
optes per buscar com dimonis es fa un fricandó
amb l'olla a pressio
Sense títol
Anònim, 06/12/2016 a les 12:39
+4
-0
Jolin tutora, quina passada. M'encanta com escrius
Gracies
ambdeiansusi, 06/12/2016 a les 12:48
+3
-0
moltes gracies per els teus escrits !!!!
Marina
Anònim, 06/12/2016 a les 14:21
+3
-0
Quantes Marines necessiten perdre a la mare per a adonar.se.n que hi era? I ara, amb la seva absència...han de volar.
La meva filla es diu Marina...
Pis d'estudiants a Castelló
M. Carme del Pequeño, 06/12/2016 a les 17:42
+1
-0
Sis estudiantes compartint pis i confidències. Les tasques caseres sempre endarrerides. Les en salades desapareixien ràpidament de la plàtera compartida. Algú ho recorda?
Tot era futur, tal vegada molt incert. Avui ja és passa't i la vida ens ha anat gelant les risses i l'humor
sempre a punt d'aquell temps que vam viure. Els records han quedat lligats a un pis i un temps de joventut.
A cops, potser.
Anònim, 06/12/2016 a les 19:10
+1
-0
Vivim a cops, a cops d'il·lusió, a cops d'esperança, a cops d'alegria, a cops de tristesa, a cops d'enyorança, a cops de desesperació. Tot això ens passa sense fer res més que tirar endavant, perquè una mica més enllà arribarà el dia en el que els malsons que tenim segurament desapareixeran, que aquell personatge que ha decidit fer-nos la vida impossible potser és cansa, potser obre els ulls o potser... Millor no pensar més potser... El que cal és VIURE.
la meva millor amiga
glòria olivella, 06/12/2016 a les 19:50
+1
-1
Que bé que m'ho he passat llegint-te. La banyera calenteta: un 10!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut