Mentides en sessió contínua

Foto: Thomas Hawk

Vaig dir que sí. Vaig dir que sí i hauria d’haver dit que no i va ser la pitjor decisió de la meva vida. Quan ja era massa tard em van passar pel cap mil vídeos en què deia que no, gràcies però no m’hi veig, això és a anys llum de la meva zona de confort. Deia que no i les coses anaven d’una altra manera, o sigui, millor. Però el cas és que havia dit que sí i que no s’ha inventat encara la màquina per tornar enrere.

Després van venir altres patacades de les que et fan relativitzar l’univers sencer, començant per les primeres farinetes. De sobte aquell sí equivocat em va semblar gairebé una anècdota, un detall prescindible en un resum biogràfic, un gra de sorra que no mereix ni aquestes ratlles. Vistes de lluny, les tragèdies esdevenen comèdies. El temps i la seva mania de posar-ho tot a lloc.

Però mentrestant, en una dimensió paral·lela, els vídeos del cap van a la seva. Al marge de rellotges i calendaris i hòsties vitals. S’engeguen sols i no hi ha qui els aturi. Em mostren amb alta definició el que podria haver passat, el que hauria d’haver dit, el que hauria d’haver fet. I el que passarà i el que diré i el que faré. Passats hipotètics contra futurs suposats al cinema del cervell, en sessió contínua.

Patidora com sóc, els meus vídeos vaticinadors estan plens de desgràcies. I sí, de calamitats en vindran, però tindran uns colors diferents i fins i tot uns altres protagonistes. Em direu que els esforços esmerçats a projectar escenes fictícies els podria utilitzar per prémer el botó de pausa i viure el present i bla bla bla, la teoria és prou fàcil, però que algú m’expliqui sisplau com es fa.

Tinc una amiga afectada d’una malaltia de pronòstic incert. El diagnòstic li va arribar als 28 anys i no em vull ni imaginar la quantitat de vídeos mentals que se li van disparar de cop. Han passat tres anys llargs i la meva amiga ha après a no patir pel que no sap si passarà. Diu que és com alegrar-te perquè t’ha tocat la loteria abans que es faci el sorteig, però al revés.

La Maria té raó, és clar. Però em pregunto on coi s’esborren o es desactiven o s’impedeix que es rodin els vídeos del futur de mentida. Perquè jo no he comprat mai loteria, però la pel·lícula en què inverteixo els diners que no em tocaran ni de broma l’he vista tantes vegades que me la sé de memòria.