Tast editorial

Els mestres d'Antoni Tàpies

Tots ells, almenys a mi, em van ensenyar més que tots els museus plegats del món

| 06/02/2019 a les 00:00h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Antoni Tàpies, tast editorial
Antoni Tàpies va néixer el 13 de desembre del 1923 a Barcelona on va morir el 6 de febrer del 2012. Recordem un dels pintors més destacats del segle XX llegint un fragment de la seva autobiografia Memòria Personal, publicada per la Fundació Antoni Tàpies, en què explica quins van ser i per què els referents que el van guiar de jove.
 

Foto: Martí Gasull


Per precisar una mica la cronologia diré que el 1945 vaig passar part del calorós estiu que va fer aquell any a l'hostal que hi ha al santuari del Miracle, prop de Solsona, en companyia de la meva germana Maria dels Àngels, amb la intenció de trobar encara la necessària atmosfera per consolidar la meva salut, però sense poder fer-ho ja a «hotels cars». I que va ser allí, carregat d'alguns d'aquests llibres, que vaig experimentar una de les més estranyes barreges d'idees i sentiments que em semblaren renovar-me profundament.

Les solitàries pinedes ardents, l'incessant xisclar de les cigales, les nits soporíferes, la follia barroca del gegantesc altar daurat d'aquella església es mesclaven amb les meves turmentades meditacions i els sorprenents descobriments de les autèntiques imatges del món modern, de l'autèntica fesomia del segle XX, conseqüència de la nova ciència, de la nova tècnica, de la nova psicologia, de les noves idees socials. Estava redescobrint el cubisme, el futurisme, l'expressionisme, el dadà, el surrealisme, l'art extremo-oriental, l'art social mexicà, l'impacte de les arts considerades primitives, de l'art popular, naïf, etc.

Aquí ningú no parlava del contingut, de les motivacions, de la funció social, de la política de l'art. ¿Podia esperar a conèixer aquestes qüestions per les exposicionetes i les miserables crítiques d'art que es feien aquí? Ben al contrari, totes aquestes qüestions eren curosament amagades i hom deia que l'art era l'art i que els artistes no s'havien de preocupar de res més. Eren aquells tòpics que l'art no té res a veure amb la política, ni la religió, ni la filosofia..., que tant han afavorit els capats o els qui voldrien que tots ho fóssim.

En canvi, quan vaig estudiar més a fons els pioners de l'art d'avantguarda vaig veure que sense excepció el seu art era justament un resultat de les seves preocupacions per tot el més profund de la vida i de la nostra societat.

Ara tot em semblava donar-me la veritable pista per saber on havia d'anar a buscar els mestres i on eren les autèntiques raons per a un artista. Hi havia hagut els terribles fets conseqüència de l'alçament militar, els morts i la destrucció de la guerra, els centenars de milers d'afusellats o morts a les presons..., molt més greus i sistemàtics que els que havien pogut fer «els rojos». Malgrat que aleshores s'ocultava, se sabia que Franco personalment havia dit que si calia faria matar la meitat dels espanyols... Hi havia per a nosaltres especialment tot aquell genocidi que s'intentava consumar no sols sobre els nostres drets polítics, sinó sobre tot el que era català: la nostra llengua prohibida totalment a la premsa, llocs oficials, ràdio, anuncis i rètols, fins a l'interior de l'església..., fins arribant a prohibir d'escriure en català la correspondència privada. Tancament de totes les nostres institucions culturals, prohibició de les nostres cançons, les nostres danses, els noms de les nostres places i carrers, les nostres escoles, els nostres monuments, el teatre, l'ús de noms propis en català..., el nostre himne, la nostra bandera..., els nostres grans màrtirs, l'execució de Companys, de tants patriotes només pel fet de ser bons catalans... Hi havia les classes treballadores explotades i oprimides sense cap defensa possible...

I, a la resta de l'Estat espanyol, l'execució també de tants bons republicans..., l'assassinat de García Lorca, el suplici de Miguel Hernández... Tot s'alçava com una denúncia implacable contra aquell escarni de l'humanitarisme i la cultura més elementals que, a mesura que ho anava descobrint, em feien execrar més i més aquell «nuevo orden que se'ns volia implantar. Un «ordre» inspirat en altres feixismes que no eren res més que «el somni i la mentida» de les forces més obscurantistes i retrògrades del món; el domini per la violència de tota una concepció de la vida recolzada en creences, fanatismes i supersticions que perpetuaven tots els egoismes, tots els orgulls, totes les crueltats... I contra el qual «ordre» calia no cedir, costés el que costés, i alçar-hi enfront un autèntic i progressista coneixement de la realitat.

Per això, per a un aprenent de pintor, fets com saber la posició política, l'actitud humana adoptada des de la guerra per Picasso, l'artista més gran del nostre segle, com ja es deia, eren tan importants per obrir els ulls. Poder-se informar amb imparcialitat era una tasca gairebé impossible, prohibida, per a la gent de la meva edat. D'aquí que fos tan definitiu l'exemple d'aquell mestre.

Vaig saber igualment moltes actituds de Miró, com el fet que havia realitzat un segell per ajudar la República; i les seves declaracions al costat de la causa del poble.

També que molts dels millors escriptors havien hagut d'emigrar: Carner, Riba, Machado, Alberti, Guillén, Salinas, Cernuda...

L'actitud de Pau Casals i la de tants altres intel·lectuals. Tots aquests homes es van convertir ràpidament en tants altres símbols per a tota la joventut d'aleshores, dels quals encara no s'ha valorat prou l'eficàcia del sacrifici. Demostració vivent que «tan sols quedés un gran home, un de sol, que es mantingués humà, salvaria sempre i per a tots la fe en la humanitat» (Romain Rolland, citat per Josep Maria Corredor a Conversaciones con Pablo Casals). Tots ells, almenys a mi, em van ensenyar més que tots els museus plegats del món.
 

Foto: Teresa Tàpies Domènech


Foto: Teresa Tàpies Domènech

 








 

Memòria personal. Fragment per a una autobiografia


© Antoni Tàpies.
© Fundació Antoni Tàpies, 2010

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat