La valenta de les pors

Foto: Mikael Wiman

Mentre no arribes, m’encongeixo i les espatlles se’m fan petites.

A mi, que una paraula amb el verí just se’m clava fins al fons i ja diràs qui me la treu. Que m’ho guardo tot però se’m nota tot. Que xiulo els dies bons. Que no porto arracades perquè sempre en perdo una. Ni ulleres, per complex. Ni rellotge, per fer veure que el temps no em controla del tot. Que si ell m’agrada, premo el botó, li envio les cinc paraules i que passi el que hagi de passar. O dic el que vull dir quan no s’hauria de dir. Perquè si callo, la paraula empassada em perseguirà arreu on vagi.

Que tan aviat sóc la valenta de les pors com la covarda que se’n surt com pot. Que a les nits sense son els batecs forts em ressonen a la gola. Que vetllaria com fos, de debò, per les persones que més estimo. I demanaria a la vida sisplau que no els fes cap mal. Que encara no he après –ni ganes que en tinc– a dir no n’hi ha per tant quan sí que n’hi ha. Que em sedueixen les persones amb ànima. Que m’enamora la veritat.

Si arribessis, si davant teu pogués ser tot allò que sóc, xiularia com xiulo els dies bons.