Foto: Obra Social “La Caixa”
Ens deixem endur per la massa que empeny cap a les grans escales travessant el bar modernista. Ens costa avançar perquè la catifa fa contrapèl, però tots passem per l’adreçador dels nois que llegeixen codis de barres a la recepció (perquè ara ja no es trenquen entrades). Comença a pujar tothom aparentment com a públic. A una noia de vermell impolut se li escapa: “Perdona. És que jo vinc a cantar, també he de pujar per aquí?”. Ai! No, no tots tenim la mateixa categoria. Alguns hem vingut a veure què ens depara avui el Palau de la Música. Però ella no, la senyora de vermell impolut ha vingut a cantar. Com ella també ho farà el senyor encorbatat del seu costat i aquell de més enllà que ha decidit que ja venia bé amb esportives, i també el grup de noies que duen fulard perquè són cantants i no es volen refredar.
S’escampen entre la platea, el primer pis, l’espai de l’orgue i part de l’escenari. Des del segon pis es veuen tot d’estrelles blaves. L’Obra Social “la Caixa” organitza un esdeveniment participatiu que ja és tradició cada Nadal. La noia de vermell, el de la corbata, el de les esportives, les dels mocadors i unes quatre-centes cantaires més de totes les edats i cors del país fa tres mesos que assagen per viure l’experiència de compartir la seva afició amb l’orquestra i el cor Gubelkian, sota la batuta de Víctor Pablo Pérez. No ho poden fer cada setmana, això, assagen i organitzen concerts, però avui tenen un acompanyament de luxe, un escenari de prestigi. Avui encara els emociona més cantar el Messies de Händel.
S’escampen entre la platea, el primer pis, l’espai de l’orgue i part de l’escenari. Des del segon pis es veuen tot d’estrelles blaves. L’Obra Social “la Caixa” organitza un esdeveniment participatiu que ja és tradició cada Nadal. La noia de vermell, el de la corbata, el de les esportives, les dels mocadors i unes quatre-centes cantaires més de totes les edats i cors del país fa tres mesos que assagen per viure l’experiència de compartir la seva afició amb l’orquestra i el cor Gubelkian, sota la batuta de Víctor Pablo Pérez. No ho poden fer cada setmana, això, assagen i organitzen concerts, però avui tenen un acompanyament de luxe, un escenari de prestigi. Avui encara els emociona més cantar el Messies de Händel.
Comença el ritual. Entra el cor, l’orquestra, el baix, el tenor, la contralt i la soprano. Es queden tots drets i, finalment, el mestre. Besa la mà de la primera violí. S’asseuen. Víctor Pablo Pérez aixeca el vol i comença la festa. Recita, discret, Emiliano González, el tenor solista, tot i que amb presència i uns aguts que omplen la sala. I llavors passa el que es pot veure pocs cops en un concert: s’aixeca part del pati de butaques. És preciós com s’hi afegeixen i la música surt de tots els caus del gran Palau, no només de l’escenari. El gran cor en massa fa un joc a quatre veus, es passen la pilota i puc identificar les sopranos i els tenors a l’esquerra i les contralts i els baixos a la dreta. Canten en un anglès que sembla alemany. Ara és el torn de Marta Infante, la contralt solista, el timbre fosc i profund de la nit, la majestuositat dels sons greus, sense que siguin bruscos. Ens deixem endur per les agilitats de José Antonio López, el baix solista, i no perillem, hi camina segur i amb gràcia. Arriba, elegant, la veu més fina i dolça, la soprano solista Elisabeth Watts.
Neix el Messies i entrem a la Segona Part, una peripècia de passió i desconsol. Marta Infante se submergeix en una ària obscura i enérgica alhora, diu que el Crist ha estat rebutjat per la resta d’homes. De seguida el cor en repassa tots els dolors i mor i ascendeix de seguida. Les veus del cor estan molt segures del que diuen, es nota que fa temps que practiquen això de col·locar la veu i, tot i que molts d’ells segueixen els gestos voluptuosos i poc precisos del director d’esquena, no es fan enrere en els caràcters més potents, ni en els pianos més sostinguts. Alguns, fins i tot, ja canten de memòria. I és que l’esdeveniment es de cita obligada des de 1994.
S’acaba la Segona Part i com un himne gran part del públic es posa dret, Al·leluia! Podríem entonar-ho tots, ens ho sabem molt bé. El percussionista fa estona que seu acompanyat de les seves timbales, que finalment tenen oportunitat de sonar. Els trompetistes aguanten impacients per ara poder fer sonar la glòria. Apoteosi. No hi haurà mitja part, però l’audiència embogeix, s’acosten a les columnes per veure esclatar millor la victòria. M’adono de l’harmonia i intento endevinar les contralts entre la massa. Faig el gest de sumar-m’hi. Les cordes fan anar l’arquet com si els hi anés la vida, els vents bufen aguantant amb energia el suport i, tots plegats, i el clavecinista, sostenten el baix continu.
Tercera part. Fa dues hores que ha nascut, mort i ressucitat Déu. S’acaba l’obra amb la proclamació de la vida eterna i el judici final. Contrastos i amén. Amén moltes vegades. No hi han faltat les cadences autèntiques de final rodó, ni els trinos tan barrocs que les precedeixen. El mestre reparteix petons i honors a tothom. Quan s’aixequen les trompetes i la percussió, la sala xiula i crida, quina paciència de sant i quina funció més clau. Tothom s’aixeca, els que saluden i els que ja tenen les mans vermelles de tant aplaudir. Mentre baixo les escales, em topo amb la noia de vermell i el seu amic el de la corbata, els han agradat molt els ornaments de les àries da capo. Tot és més Nadal de cop i volta.
El Messies participatiu
Direcció: Víctor Pablo Pérez.
Producció: Obra Social “La Caixa”.
Repartiment: Cor i Orquestra Gulbenkian. Soprano: Elisabeth Watts, contralt: Marta Infante, tenor: Emiliano González i baix: José Antonio López.
Compositor: Georg Friederich Händel
Lloc: Palau de la Música Catalana.
