Tot o res

i la lluna ens fa de sostre en una nit d’ombres gegants
i tinc por que ara t’adormis i que et creguis que has somiat
Clara Peya, “M’és igual si avui plou” (Tot aquest soroll)

imagina cómo es
(a) (m) (a) (r) (t) (e)
con semejante
atuendo
Georgina Castillo, Paréntesis

Perquè el temps ho canvia tot o no canvia res, però en l’enèsim revolt del (nostre) camí encara hi ha arbres darrere les finestres i una nit de lluna tot just creixent que no fa les preguntes que no sabem contestar. Perquè el temps no canvia res o ho canvia tot, i l’absència i l’enyor bateguen descompassats dins dels parèntesis que encara m’estrenyen, però el teu record és un atrapasomnis que fa fugir els malsons almenys algunes nits, almenys alguns matins.

Perquè vull escriure i perdo les paraules a la pica de la cuina, però torno a escoltar-la alguna tarda i guixo quatre mots per fer un poema que parla de brots i de ferides, de branques esqueixades i de morts blanques, i el gemec que no crido s’estimba versos avall i arrossega una mica la pena.

Perquè el temps ho canvia tot o no canvia res, però quan la mort torna a rondar la casa de la gent que estimo em trobo un altre cop vora aquell llit d’hospital i avui és ahir i llavors és ara, i el vertigen torna a desbordar els marges de la pàgina on intento dir els batecs que el desig i la tendresa m’han imprès a la pell. Perquè el temps no canvia res o ho canvia tot, i el silenci és absència i és respir, però sé que, per més que m’adormi, no creuré mai que ho he somiat.


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.