El Déu dels cristians va nàixer el dia 1 de l’any 1 de l’era exactament cristiana. El déu de les vinyetes va nàixer una mica més tard, alguns anys més tard, en l’era dels còmics nord-americans. Entesos, sabuts i barbuts del gènere han establert –no sense tones de tinta de controvèrsia– que es pot parlar de còmic modern a partir de 1895, quan en les pàgines dominicals de New York World es comença a publicar el serial Hogan’s Alley, de Richart Felton Outcault, definit per una gran plana il·lustrada on desfilaven setmanalment escenes costumistes dels barris humils de la ciutat. Entre la fauna que poblava aquell ecosistema primari hi havia un nen amb el cap gros i un camisó groc, The Yellow Kid. Les seves paraules es podien llegir brodades al camisó, fins que en un moment determinat un lloro de la sèrie s’expressa a través d’un globus. Qui ho havia de dir. El primer personatge de la historieta que va parlar a través del sistema homologat –globus, ballon, fumetto– va ser un lloro!
Des que un comitè de científics entintats van resoldre que aquesta sèrie i aquest personatge marquen l’inici del gènere, s’han encadenat les protestes. N’hi ha que proclamen que els primers globus –que constitueixen l’essència d’allò que hem convingut a denominar còmic– es poden trobar en les inscripcions egípcies. N’hi ha que troben precedents sòlids en la premsa alemanya i francesa, N’hi ha que no es troben ni a ells. Sigui com sigui, el còmic actual és un enginy perpetrat a la premsa nord-americana a començament del segle passat. Allà se’n marquen les línies definitòries. I per això mateix sorprèn tant la maduresa sobtada del nou art que determina un dels precursors més inquiets: Winsor McCay. Home menut, de vida agitada i de dona colossal i permanentment insatisfeta, devia cobrir un enorme dèficit fiscal familiar, perquè no parava. Va excel·lir en la il·lustració de premsa –llavors els dibuixos substituïen les futures notícies–, en el retrat apressat de passavolants en tota mena de carpes de circ i parades de carrers i en els nounats arts del còmic i dels dibuixos animats.
McCay, tan petit d’alçària i tan fràgil de físic, era un artista gegant i robust. Més que un precursor, un visionari. Més que un visionari, un geni. Se’l van rifar els grans propietaris de cadenes de diaris i ell els va amollar una ingent producció de dibuixos. Amb Little Samy Sneeze i Dream of The Rarebit Fiend va esmolar els llapis. Acabava d’inaugurar el novè art –que va ser art gràcies a ell–, va establir-ne les bases amb vinyetes, requadres, globus i seqüencies, i tot d’una el va alterar i el va transgredir amb una de les aportacions més imaginatives al gènere: Little Nemo in Slumberland. Nemo es va moure a les pàgines dominicals dels diaris entre 1905 i 1914 i, més tard entre 1924 i 1926. En tot cas, els deu primer anys són els millors. La història és recurrent. Un nen –Nemo– que imagina mons de fantasia al país dels somnis amb una pila de personatges delirants i una princeseta tan lleugera que s’esvaeix amb el temps. Nemo reprèn cada nit la història, en un primer moment, per arribar a Slumberland i després per esgotar aquest país. Al final de cada plana el petit es desperta sobtadament, sovint cau del llit, i entén que ha tornat a somniar. O no. Vés a saber què és realment el somni. Més tard les derivades ja es faran més reiteratives.
Ben segur que el lector d’aquestes ratlles haurà anat a parar en algun moment de la seva vida a una de les pàgines de Nemo i McCay. N’hi ha que han estat reproduïdes i copiades fins al cansament. Com aquella en què el petit inicia un viatge pels terrats dels gratacels de Nova York damunt el seu llit, que ha mudat petges per potes i que corre per la línia del cel més famosa del món. La curiositat de Winsor McCay no va tenir límit: dibuix, anatomia, arquitectura, art, filosofia… Papà Freud al bany maria modernista. Winsor McCay va inaugurar el còmic i el va fer evolucionar a trompades genials com mai després faria ningú. Les seves planes enlluernen i fascinen.
Per això cal triar les millor reproduccions, que entre nosaltres va publicar, en una edició de Fantagraphics Books tristament interrompuda, Norma Editorial. I Taschen n’ha aportat la darrera, que apareix aquests dies al mercat. En tres idiomes: l’original anglès, francès i alemany. Caldrà veure si supera la que fins ara ha estat la més digna. En tot cas, si no saben res de Nemo, no se la perdin, perquè no saben res de res.
