Foto: Maria Teresa Slanzi
Hanif Kureishi va ser temps era temps un autor jove. I jo vaig ser una lectora jove dels llibres de Kureishi, i en concret d’aquell debut lluminós que duia per títol El buda del suburbi. (Entre parèntesis: pensava que havia d’agrair a Miquel Alzueta que publiqués tanta narrativa anglesa i nord-americana a finals dels vuitanta i principis dels noranta, però m’explica un ocellet ben informat que Columna publicava aquells títols a remolc de les compres que feia Anagrama a la Fira de Frankfurt. És a dir, que n’he de donar part de les gràcies a Jordi Herralde. Era l’època en què els llibres me’ls bevia; més endavant vaig aprendre a mastegar-los.)
Ara Hanif Kureishi és a punt de fer seixanta anys (el temps vola més que la sonda Rosetta) i ha passat per Barcelona per presentar L’última paraula, una novel·la en què confronta dos personatges: en Harry, un jove escriptor ambiciós com tots els joves escriptors, i en Mamoon, una vella glòria literària –sospitosament semblant al premi Nobel V. S. Naipaul– que s’haurà de vendre la casa on viu si no hi ha un miracle que faci revifar, alehop, l’interès per la seva obra. En Harry ha d’escriure la biografia destinada a rellançar en Mamoon: aquest és el punt de partida del que havia de ser un relat curt i va acabar ocupant prop de tres-centes pàgines.
Pregunto a Kureishi si ha arribat allà on aspirava a arribar fa un quart de segle, quan era més a prop de Harry que de Mamoon. «Encara hi ha moltes coses que vull saber –afirma aquest anglès d’origen pakistanès–. Escriure em continua costant, i és important que sigui així. Emborratxar-se no és difícil; escriure, sí. No penso en el que he fet sinó en el que em queda per fer. Els artistes no deixem mai de crear, de perseguir allò que volem fer. És una bogeria, una obsessió.»
L’autor de La meva preciosa bugaderia i d’Intimitat dóna classes d’escriptura creativa, però ha declarat públicament que els cursos d’escriptura creativa són «una pèrdua de temps». Escriure és un ofici, però també és un art. O una il·lusió òptica: «Els artistes fem màgia: si en veus el truc, perd la gràcia. Fer una biografia d’algú és un procés de desmitificació. No té gaire sentit conèixer la vida dels escriptors fins al punt de desmitificar-los. Per més que ho llegeixis tot sobre John Lennon, no aconsegueixes explicar-te la màgia d’una de les seves cançons.»
En lloc de treure un conill d’un barret de copa, Kureishi porta un conill al dit petit de la mà dreta, en forma d’anell. I al dit petit de la mà esquerra hi porta un gat. «Me’ls va regalar el mag francès Jean Baptiste Thierrée, fundador Le Cirque Imaginaire. El conill l’utilitzo per fer vudú als crítics literaris.»
Ai, els crítics. El combat que s’estableix entre Harry i Mamoon, entre biògraf i biografiat, es pot resumir en aquesta escena de L’última paraula: quan en Harry troba ressenyes negatives dels llibres de Mamoon, en lloc d’amagar-les, les hi ensenya. I s’hi acarnissa: les hi llegeix en veu alta.
