El meu professor de literatura

Sovint em pregunto per què escric

I els boscos no eren pas llunyans, del país dels misteris

| 27/12/2016 a les 09:52h
Especial: El meu professor de literatura
Arxivat a: Biblioteca, el meu professor de ltieratura, el meu professor de literatura, literatura, professor

Foto: Unity Valencia

 
Els estudis de psicologia i pedagogia convenen que existeixen dos medis que conformen, essencialment, la formació a tots els nivells d'una persona. La família, o ambient on viu, i l'escola. La formació que pot generar un futur escriptor rau, doncs, sobretot, en les influències rebudes en aquests entorns.
 
El meu cas, el fet que acabi essent una persona que escriu, és paradigmàtic: va ser per influència familiar i per influència d'una professora en majúscules que un dia vaig començar a escriure. Primer, van ser les paraules. Van sorgir de dintre meu organitzades. Tenia uns nou anys. Potser perquè el meu pare ens llegia contes curts editats abans i durant la República, els vespres dels diumenges de tardor, quan menjàvem castanyes a prop de la llar de foc. La llar, a casa meva, no era pas d'aquelles de les cases de pagès. Era un escalfapanxes. Així s'anomenaven aquelles llars de foc que eren com un moble posat davant de la paret. El forat era quadrat, tot resseguit de mosaic de color groc, el mateix de la pintura d'aquell quarto d'estar on s'hi reunien, els dies de cada dia, les àvies, la mare i l'amiga de l'àvia per cosir i planxar. Era, doncs, en aquella estança on els diumenges el nostre pare llegia.

Més tard, vaig saber que el costum del lector era tan antic com l'escriptura. A les cases, quan algú sabia llegir ho feia en veu alta, mentre els altres escoltaven. Les obres en català de Ramon Llull eren pensades per ser llegides, així, per un lector. Vam emocionar-nos amb l'home que feia poemes i que tenia un nas tan llarg que quan sortia de casa ja li arribava a la plaça. Per arribar a la plaça, des de casa, calia passar per dos carrers, un d'ample que no s'acabava mai. L'altre, estret i curt. El nas de l'home, doncs, era llarg, molt llarg. El conte d'en Sigfrid amb la fulla per on podien matar-lo a mi m'agradava molt perquè em recordava la font del Ferro, amb lianes arrapades per la pedra d'on sortia l'aigua, molt freda, d'aquell broc rovellat. Ens fascinaven els noms de Brunilda i de Krimilda. Però el que ens feia riure més era el del rei que tenia el nas vermell. Aquest encara em fa riure ara.
 
Doncs, tants contes ficats dins, més els poemes de la meva àvia de Barcelona, nenes, són de mossèn Cinto, ens deia, i ens llegia, collint violetes, i algun llessamí, cantava amoretes, diumenge al matí, l'Aurora em volia per son rossinyol, jo li responia dindol. El bosc sempre ha estat l'inspirador de la màgia, de la por, de les cases de xocolata, dels nans que troben a la caseta la Blancaneus. Per això, potser, el primer text que recordo haver escrit és el d'unes nenes que es perdien pel bosc. Res d'original, és clar. Però és que les nenes no eren ni la Caputxeta Vermella ni aquella Alícia que es ficava dins d'un tronc de l'arbre gruixut. Eren, érem, les meves amigues i jo. I els boscos no eren pas llunyans, del país dels misteris. Els boscos eren els de prop del col·legi, els que vèiem per les finestres i els que teníem sempre enganxats als ulls. Els que amagaven al capdamunt el castell de Farners i una ermita amb una mare de Déu. No he recordat mai com acabava. L'escena se’m perd enmig d’una espessa boira que es caragola per les roques immenses del bosc.

Però el que em va dur seriosament a escriure de debò va ser el certamen literari que cada trimestre s'organitzava al col·legi on vam estar internes tres anys cadascuna de les tres germanes grans. Des dels tres anys, el vaig guanyar cada trimestre, menys un. El primer que vaig escriure començava per Tota pulchra es, María, et macula originalis non est in te i acabava amb el mateix fragment. Va coincidir amb la Immaculada. El sabia, aquest fragment, de cantar-lo a la capella on anàvem a resar el rosari, a oir missa, a fer la visita, a confessar-nos. La monja de la meva classe no es va creure que l'hagués fet jo. Però, tot i això, me'l van premiar. Aquesta idea del certamen literari va ser de la Madre Josefina Vintró, que era infermera, filla del Doctor Vintró. Mai no he sabut si era emparentada amb l'Eulàlia Vintró d'Iniciativa. Pot ser molt bé. Tenia el mateix caràcter arrogant i taxatiu. Va ser aquesta monja del Cor de Maria de Lloret de Mar qui posà nom al meu inici d'escriptora que s'estirà cap a la meva anada, més tard, als Alps francesos a estudiar tres mesos al poble de Sisteron, d'on la Vintró n'era la Superiora. l el meu pare tornà a reblar la influència quan vaig sortir del pensionat. Em va demanar un escrit per al programa de la Festa Major de sota Farners... A casa teníem impremta.
 
No podem pas aspirar que els nois i noies del nostre país gaudeixin d'un medi adient a la lectura. Però l'escola pot substituir en gran mesura la possible carència. L'escola i l'altre món que els envolta: la informàtica en totes les variants que els ofereix. 



* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.

Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.

COMENTARIS

conte pere IV
[email protected], 29/12/2017 a les 22:43
+0
-0
publicat any---no ho sé...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí