Foto: Carles Domènec
Les 14 lectures més especials de Xavier Aliaga:
1. Santuari, William Faulkner.
Escollir una novel·la concreta d’aquest autor és difícil per a mi, però esmentaré aquesta perquè va ser la via d’entrada al món faulknerià, juntament amb Mentre agonitzo. Un d’aquells llibres que et fan rebentar el cervell, que provoquen alhora l’efecte intempestiu d’escriure i la temptació de deixar de fer-ho per sempre més.
2. El amor en los tiempos del cólera, Gabriel García Márquez.
Podria ser també Cien años de soledad, un llibre molt més aclaparador, però aquesta novel·la concreta és, ras i curt, una de les millors històries d’amor mai contades. Càlida i commovedora. Inoblidable.
3. Conversación en la catedral, Mario Vargas Llosa.
La conjunció d’un relat ubicat en un moment ben interessant de la història de Perú amb una prosa i un arsenal de recursos literaris exuberant. Literatura en estat de gràcia i parida amb constància i dolor, que també. I es nota. No cal que empatitzem amb l’autor per adonar-nos-en.
4. Camí de Sirga, Jesús Moncada.
Hi ha novel·les amb un punt màgic difícil d’explicar, que té a veure amb la història i els personatges, però també amb un cert clima anímic. Potser, en el cas de Moncada, amb la seua cadència fluvial. Comptat i debatut, hi ha en aquesta novel·la quelcom d’inaprehensible i poderós.
5. L’Hotel París, Vicent Andrés Estellés.
Aquest potser no és el millor llibre d’Estellés, però ens porta el poeta en la seua versió més feréstega i crua, més salvatge. Versos amb ferum a semen i a ronya existencial. Immediats, com un directe enmig de l’estómac. Un llibre incòmode.
6. Viatge al fons de la nit, Louis-Ferdinand Céline.
Un escriptor personalment detestable. La demostració que la repugnància que provoca l’autor, per ser qui és i per la maldat que destil·la la seua narració, són compatibles amb la fascinació que provoca aquell viatge. Literatura amb efectes secundaris.
7. Jo confesso, Jaume Cabré.
Si no fóra pel treball herculi que hi ha darrere, diríem que aquesta novel·la és una conjunció astral de fons i forma, d’una història encisadora amb els recursos d’un tità literari. Talent i treball per a una obra al nivell de qualsevol novel·la europea o mundial del que portem de segle.
8. Llibertat, Jonathan Franzen.
Segur que a la darrera meitat de segle hi ha narradors nord-americans millors que Franzen, però en el meu cas, a més de reconèixer-li la capacitat narrativa, tinc una estranya connexió amb Llibertat, amb allò que conta i com ho conta. Més fins i tot que en la (més) brillant Les correccions.
9. Vida i destí, Vasili Grossman.
La baula perduda que connecta la gran narrativa russa del segle XIX amb la contemporaneïtat. Una novel·lassa incommensurable d’aquells que deixa petjada en el lector.
10. Odissea, Homer.
Potser em calia una traducció tan reeixida com la feta recentment per Joan Francesc Mira, amb el punt just de cocció, per reconnectar amb aquest clàssic universal, un prodigi seminal de lirisme i de maneig dels fils narratius.
11. Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin.
Un dels secrets més ben guardats de la narrativa nord-americana, una escriptora que gestionava com ningú la presentació de la sordidesa sense rebolcar-s’hi, sense jutjar els seus personatges i amb un punt admirable d’humor. Com un Charles Bukowski compassiu i amb l’equilibri que aporta la mirada femenina. Una meravella.
12. 2666, Roberto Bolaño.
Novel·la inacabada, imperfecta, redundant en molts moments. I, malgrat això, catedralícia, un estrany monument literari d’un escriptor privilegiat, d’una lucidesa i una amplitud de camp admirables.
13. En la orilla, Rafael Chirbes.
La rotunda cimera d’un narrador prodigiós, capaç de llançar-nos la realitat a la cara, remenant i literaturitzant la misèria moral, amb un estil poderós i identificable. El de Tavernes de la Valldigna era un dels més grans.
14. Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, Toni Cucarella.
Amb la història del barri de les Eretes, situat a Xàtiva, Cucarella aconseguí un d’aquells relats que assoleixen la universalitat des del quilòmetre zero, des d’un àmbit local, molt valencià, però amb personatges que, sense ser prototípics, podríeu trobar a tot arreu. Novel·la perdurable i força reivindicable.
