«La coeducació implica promoure una educació amb una visió polièdrica que potenciï la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració d’una manera explícita de continguts d’aprenentatge amb perspectiva de gènere.» Ho explica Núria Solsona Pairó al llibre Ni princeses ni pirates (Eumo Editorial). En llegim un fragment del segon capítol, titulat La coeducació a la infància: dels jocs i els colors fins al llenguatge no sexista.
Foto: kathleen.bence
És una nena, és un nen. Aquesta és la primera informació que donem d’un nou ésser humà: el seu sexe. Fa uns quants anys, el sexe només se sabia quan la criatura naixia, i era el moment en què començaven les diferències de tracte. Avui és possible saber amb antelació si el nou ésser és un nen o una nena, de manera que el tracte diferencial ja comença durant la gestació. I no sols pel color de la canastreta o dels llençols i el cobrellit del llitet. En alguns països asiàtics la informació del sexe del nadó prèvia al naixement ha provocat un gran desequilibri entre el nombre de dones i d’homes que neixen perquè ha fomentat els avortaments en les gestants d’una nena.
El gènere es transmet des del naixement i limita, des de la naixença, els comportaments naturals de nenes i nens i la interacció amb les persones adultes. Ningú no és conscient de com es transmet la idea de gènere, però tothom sap que si és nen cal tractar-lo d’una manera i si és nena, d’una altra. Alguns exemples d’aquestes diferències de gènere els trobem en el color dels vestits, els jocs i les joguines que ens agraden, els contes que llegim, els estudis que escollim fer, etc. Sovint pensem que les pautes de gènere s’incorporen a l’adolescència, o com a molt d’hora, a la preadolescència, però les darreres investigacions identifiquen clarament el tracte diferencial que les persones adultes dispensem a les criatures en funció del sexe ja des de la més tendra infància.
En néixer, la nena o el nen no tenen cap identitat personal concreta, però tenen la necessitat de descobrir el món que els envolta, de posar-s’ho tot a la boca, etc. Mitjançant la interacció amb l’entorn en el qual viuen adquireixen de mica en mica la pròpia identitat personal. I durant el procés de construcció d’aquesta identitat poden arribar a dubtar del sexe d’una persona adulta que, per exemple, és una dona però porta els cabells molt curts. L’entorn més proper del nadó està format, habitualment, per la mare, el pare i la família, que seran els primers agents rellevants en el procés de construcció de la identitat del nen o la nena. La seva influència es comença a manifestar fins i tot abans del naixement. Quan una parella sap que ha engendrat una criatura comença a imaginar com serà i quines característiques tindrà. Quan es confirma el sexe del nadó es comença a pensar com se’l tractarà, si se li faran forats a les orelles per a les arracades, per exemple, una pràctica que es podria considerar propera a les que practiquen societats menys desenvolupades.
Es van creant expectatives de futur sobre el fill o la filla, que acostumen a ser un reflex dels models de gènere o de la societat, és a dir, dels patrons socials que es consideren «adequats» per als nens o per a les nenes, respectivament. Per exemple, es prepara la seva habitació perquè la criatura tingui les primeres experiències en interacció amb el medi que l’envolta i les persones del seu entorn. Se solen seleccionar amb cura el color de les parets, les joguines, el mobiliari i la roba, que seran diferents si es tracta d’un nen o d’una nena.
Així, en la decoració de les habitacions per a nenes abunden les flors, els llaços, els volants i les gases, per descomptat de color rosa o de colors pastel, que arriben fins i tot als objectes com ara banyeres i productes per a la higiene. En el cas dels nens, predominen dibuixos d’animals i de cotxes, de color blau o de colors vius, com es pot comprovar en qualsevol botiga d’articles infantils. Pel que fa a les joguines, a l’habitació d’una nena hi ha nines, manualitats, ginys musicals i joguines relacionades amb l’àmbit domèstic. Tot allò que després direm que serveix per desenvolupar la psicomotricitat gruixuda.
En la nostra cultura el naixement d’una nena no suposa cap drama familiar; no és un deshonor ni implica una penalització per a la mare, a diferència del que passa en altres cultures. El que sí que pot variar és l’actitud de l’entorn familiar, sense que en siguem gaire conscients. Si és una nena, l’expectativa inconscient de la família és que sigui bonica, dolça i tranquil·la, i se la tractarà perquè vagi desenvolupant aquestes característiques. Contràriament, si és un nen, l’expectativa és que sigui fort, valent i decidit, i se’l tractarà perquè potenciï aquests trets.
Ens podem plantejar si estimulem les nenes i els nens d’una manera diferent des de la petita infància, i hi ha alguns estudis que han obtingut resultats interessants en aquest sentit. Quan es demana a persones adultes que interactuïn amb nadons de pocs mesos sense conèixer-ne el sexe es pot comprovar que n’exalten la bellesa i els dediquen més somriures i carícies quan creuen que són nenes (encara que en realitat siguin nens). Quan pensen que són nens, se’ls sacseja, es fan prediccions sobre la seva fortalesa i se’ls donen joguines «pròpies del seu sexe». Les persones adultes també utilitzem adjectius, entonacions i tons de veu diferents segons si ens adrecem a una nena o a un nen. Aquest tracte diferenciat és percebut per les criatures, que noten que parlem i ens dirigim a elles d’una forma diferent.
La interacció diferenciada amb els infants des de pràcticament el naixement comporta que a l’escola bressol l’aprenentatge i la incorporació de pautes de gènere ja responguin a estereotips de masculinitat i feminitat.
També s’han filmat escenes en les quals es mostren dones que alleten un nadó i el seu comportament és diferent segons si tenen un nen o una nena. En el cas del nen la mare tendeix a adaptar-se al ritme del nadó, sense forçar-lo. Es posa al seu servei i procura complaure’l dedicant-li temps i moixaines. Quan es tracta d’una nena, la mare està menys disposada a seguir el seu ritme, escurça el temps d’alletament i fins i tot és possible que li dediqui menys atenció, que faci altres coses mentre l’alimenta. Sense ser-ne conscient, amb el fill la mare accepta adoptar un paper subordinat; el fill és qui imposa les seves necessitats, qui «mama». Mentre que la filla és per a ella una igual, algú amb qui compartirà les tasques domèstiques i un lloc secundari en aquest món. S’haurà d’acostumar, per tant, a la submissió; per això és la mare qui sempre ha de dominar en aquesta relació (Subirats, 2013).
És difícil acceptar que la realitat de les relacions entre una mare i les seves criatures és la que hem descrit. Moltes mares diran que això no ho fan i se sentiran molestes, dolgudes pel fet que algú pugui pensar que adopten tal actitud. Aquí rau la trampa moderna en l’educació de les dones: la desigualtat no obeeix normes objectives conegudes per tothom i considerades legítimes, com ho feia temps enrere.
En les maneres actuals d’educar nenes i nens no hi ha normes diferenciadores clares i admeses per tothom, ja que l’opinió general és que no calen perquè nenes i nens «són iguals». Suposar comportaments diferenciats per part de les persones adultes en el tracte amb les criatures pot ser considerat una ofensa, però la investigació mostra àmpliament que continuem actuant d’acord amb uns hàbits i prejudicis ancestrals, i que el resultat de les nostres actuacions provoca una socialització diferent en els nadons en funció del sexe.
Tracte diferent, expectatives diferents
El tracte diferenciat als nadons des del naixement comporta que les persones adultes tinguem diferents expectatives respecte al caràcter i al comportament de les criatures, en una etapa que és la més receptiva de la vida i en la qual absorbim tota la informació que prové de l’entorn. I això fa que els nadons aprenguin el que s’espera d’elles i ells i com han d’actuar per satisfer el que el pare i la mare anticipen. Ja des de molt petita, s’espera que la nena faci de mareta, que cuidi el germanet, que l’ajudi. La nena observa la mare i aprèn que les persones tenen responsabilitats amb les persones del seu entorn, que cal que estiguin atentes a les seves necessitats, encara que no estiguin formulades clarament. La nena aprèn a ser per als altres i a oferir-se per agradar des de ben menuda.
Al nen li arriben missatges destinats a reforçar la independència, a estimular l’activitat, la mobilitat, els seus desitjos. Tot això fa que l’opinió general consideri que es comporten d’una manera diferent per la seva naturalesa; però si s’observa amb cura el tipus d’interacció que les nenes i els nens estableixen amb l’entorn queda clar que aquesta diferència de comportament correspon en bona part als missatges que la criatura rep.
Transmetem estereotips de gènere antiquats i perillosos, a vegades sense ser-ne conscients. Els transmetem en cada gest, en la vida quotidiana, en el moment d’escollir un regal, de parlar amb un to de veu determinat, d’organitzar el pati de l’escola. Ens trobem davant d’una situació greu: les nenes i els nens del segle XXI, que tenen accés a una gran quantitat d’informació per Internet, els continuem educant d’acord amb uns patrons, uns hàbits i uns prejudicis propis dels primers anys de la història de les nostres civilitzacions.
Els darrers estudis indiquen que cap als tres anys ja s’han adquirit els hàbits de gènere i també la jerarquia entre els gèneres, és a dir, la idea que els homes són més importants que les dones. A partir dels quatre o cinc anys els rols discriminatoris ja s’han interioritzat i es reflecteixen en l’elecció que nenes i nens fan del tipus de joc, joguines, roba i contes. Fins i tot en l’expressió d’un nen que està canviant les dents i diu a la seva mare: «a mi em sortiran les dents fortes, oi? Les nenes les tenen petites».
Les nenes aprenen ràpidament a identificar-se amb el model que se’ls suggereix. Totes han de ser princeses, i això va acompanyat d’una hipersexualització de nenes a qui, de molt menudes, vesteixen amb llaços, farbalans i collarets, maquillen, pinten les ungles i depilen les celles. Darrerament, hem vist aparèixer l’oferta comercial de salons de bellesa per a la celebració d’aniversaris de nenes a partir de tres anys. En aquests establiments envolten les nenes, la que celebra els anys i les seves amigues, de color rosa; les maquillen, els pinten les ungles i les fotografien vestides de princeses amb sabates de talons. Una altra oferta que també es pot trobar en els cercadors electrònics són les «festes de pijames» exclusives per a nenes, també plenes de color rosa. Tot i que al nostre país encara no han arribat, en altres països els concursos televisius de princeses ja són un fet.
També s’observen diferències respecte a la gestió de l’agressivitat. Des de la petita infància, els nens perceben una permissivitat més gran si prenem com a referència els mitjans de comunicació, l’àmbit familiar o el grup d’iguals, on els models masculins són més agressius que els femenins. En molts casos, la mateixa família reforça la conducta violenta dels nens fomentant la pràctica d’alguns esports i jocs, entre els quals el futbol ocupa un lloc preeminent. En la socialització de les nenes, en canvi, es reforcen les actituds més passives i es fomenta la pràctica del joc simbòlic amb les cuinetes i les nines, entre d’altres.
El problema no rau a pensar que nens i nenes són diferents, sinó a atribuir un valor inferior a tot el que estigui vinculat amb les nenes i el món femení. Per exemple, fomentar que el fill jugui a futbol i pensar que serà un futbolista d’elit no té el mateix valor que observar que la filla juga a «mares i pares» i pensar que serà una cuidadora magnífica. Aquestes pràctiques socials creen situacions diferenciades que suposen l’estimulació d’unes capacitats en les nenes i d’unes altres capacitats en els nens, un desequilibri que després serà difícil de rectificar i que tindrà conseqüències en el procés d’aprenentatge.
Què podem fer per canviar-ho?
Per transformar les pràctiques educatives i eliminar el sexisme hem d’aprendre a llegir la nostra cultura i a desxifrar el que transmetem, el comportament davant d’una nena o un nen i els elements de sexisme explícit i implícit que comuniquem. És molt important seguir un model coeducatiu des del bressol, identificar quina de les nostres accions en forma part o en queda fora, i deixar de transmetre missatges sexistes i de relacionar-nos amb nenes i nens com hem fet fins ara. No hi ha fórmules úniques ni senzilles.
Per exemple, si analitzem l’entorn que oferim als nadons cal tenir en compte que com més ric i variat sigui, més grans seran les oportunitats de desenvolupament que proporcionarem al nen o a la nena. No sempre és fàcil, perquè la pressió social és forta i alhora subtil i està implícita en cada una de les nostres accions.
Si aconseguim que la varietat de colors en la roba, els objectes i la decoració no estigui dictada únicament pel fet de ser nen o nena, contribuirem a la construcció d’un model coeducatiu i afavorirem el desenvolupament integral de personalitats, sense estereotips sexistes.
L’objectiu és evitar caure en la dicotomia presentada per uns grans magatzems que anuncien samarretes de color rosa per a elles, amb el lema «Bonita como mamá», i samarretes de color blau per a ells, amb el lema «Inteligente como papá». O en la dicotomia que creem en qualificar un nen de tres anys amb l’expressió «Estàs fet tot un home» i una nena amb l’expressió «Quina princesa més dolça!».
A vegades hi ha mestres que estan convençudes que una bona professional pot combatre estereotips sexistes amb la seva actuació docent. D’una banda, no es pot menysprear la càrrega adquirida per una criatura durant la socialització primària i, de l’altra, és difícil que el sexisme que impregna tots els àmbits de la nostra vida i de l’actuació docent pugui ser neutralitzat únicament per la bona actuació d’una bona mestra.
Ni princeses ni pirates
© Núria Solsona Pairó
© Eumo Editorial, 2016
1
1
