Foto: Pilar Aymerich
El setembre dels meus 21 anys, vaig fer a Cadaqués un curs de narrativa catalana que organitzava l’International Writers Circle. M’hi havia apuntat perquè la professora havia de ser la Montserrat Roig: em semblava una oportunitat fantàstica per conèixer una dona en qui m’emmirallava. Però el càncer ho va impedir. El curs el va impartir la Isabel-Clara Simó, i la Roig va morir dos mesos després, el 10 de novembre del 1991. Tenia 45 anys i cinc mesos.
El gener del 1995, vaig quedar amb Maria-Mercè Marçal a l’Ateneu Barcelonès. Li havia de fer una entrevista per al suplement Cultura del diari Avui. Ella, la meva poeta, acabava de publicar la seva primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien. Creia que en poesia ja havia tocat un sostre, però bullia de ganes de seguir escrivint: novel·les, sí, per què no, i poemes, sí, perquè sí. Però el càncer, altre cop. La Marçal va morir el juliol del 1998. Tenia 45 anys i vuit mesos.
Als meus 45 anys i mig [vaig escriure aquest article el novembre del 2014], m’aclapara la certesa que encara tinc molt per fer, per viure i per escriure. Que el càncer de mama esborrés la Montserrat i la Maria-Mercè tan d’hora va ser una putada immensa per a elles i la seva gent. Però va ser, també, una estocada brutal a la literatura catalana. Que només tenien 45 anys, coi. Que la Rodoreda ja n’havia fet 54 quan es va publicar La plaça del Diamant, i s’acostava als 60 quan va començar a treballar en Mirall trencat (la va acabar als 66).
Quan van morir la Roig i la Marçal, ho vaig trobar trist i injust. Ara que tinc l’edat exacta que tenien elles quan se’ls va fondre el món, ho trobo trist i cruel. Molt trist i molt, molt cruel. Que els van fotre massa tros de futur. Que només tenien 45 anys, cony.
16
1
